Toyo Ito dissenya l’edifici de l’Hermitage de Barcelona
Els inversors busquen en l'arquitecte japonès un segell per enfortir el seu projecte davant l'oposició de l'Ajuntament
Toyo Ito signarà el projecte arquitectònic del futur museu de l’Hermitage a Barcelona. Els promotors van encarregar a l’arquitecte japonès, l’estiu passat, fer-ne el disseny, que està previst construir al costat del mar, dins dels límits de l'Autoritat Portuària de Barcelona (APB). El segell d’un premi Pritzker enforteix un projecte que acumula retards des que es va presentar, el juny del 2016, i que encara ha de superar un últim escull: el rebuig que genera al si del govern municipal de Barcelona en Comú.
L’APB té un màxim de vuit mesos per aprovar el projecte bàsic, la qual cosa podria situar el museu en un dels temes de la campanya per a les eleccions municipals del maig. Després d’aquest període, si s’aprova, el Consistori hauria d’estendre la llicència d’obres.
L’edifici dissenyat per l’arquitecte japonès no té res a veure amb l’edifici de proporcions clàssiques que els impulsors del projecte van presentar en els seus inicis. Davant de l’estructura quadrangular de l’edifici i les línies rectes del començament, en el projecte d’Ito, de formigó blanc i tancaments envidrats, predominen les formes arrodonides característiques de l’arquitecte japonès. Arriba als 25 metres d’altura sobre rasant i fa uns 72 metres de llarg per uns 48 d’ample, el que li permet la pastilla on aniria situat. En total, una superfície construïda d’uns 16.000 metres quadrats, dels quals 12.000 seran efectivament útils, repartits en fins a tres nivells (a més del soterrani) i un gran vestíbul d’un sol nivell amb una escala voladissa seguint la sinuositat dels murs.
La ubicació a la nova bocana nord del port, amb fins a tres nivells diferents d’entrades, ha obligat a Toyo Ito a adaptar les diferents entrades de l’edifici, que en alguns traços recorda l’entrada que el mateix arquitecte va dissenyar per al recinte de Fira de Barcelona a l’Hospitalet de Llobregat. A l’interior hi ha espai per crear un auditori d’unes 300 places, s’ha previst un restaurant i a la terrassa superior es preveu poder fer-hi alguna exposició temporal, tot i que aquesta decisió està pendent de confirmar.
Fonts coneixedores del projecte asseguren que el seu compromís per construir un edifici d’autor és un factor més que enforteix el projecte. L’Hermitage continua donant suport al projecte –i ja s'ha signat el conveni de cessió d’obres, amb contrapartida econòmica–, malgrat que qui havia de ser el seu cap pensant, Jorge Wagensberg, va morir al març. Defensen que aquesta infraestructura, passi el que passi en el futur amb l’Hermitage, es quedarà a Barcelona i amb pocs altres usos que el museístic. I que el finançament està totalment assegurat, a través d’inversors privats que veuen assegurada la rendibilitat econòmica del projecte.
La participació d’Ito ha tornat a incrementar els costos del projecte, que ja sumen uns 52 milions d’euros (respecte als 42 milions de fa tot just un any). El gruix de la inversió l’assumirà el fons d'inversió suïssoluxemburguès Varia, que controla el 80% de les accions de la societat Museu Hermitage Barcelona. El 20% restant és de Cultural Development Barcelona, de l’impulsor del projecte i qui controla l’acord a 50 anys amb l'Hermitage, Ujo Pallarés. Les previsions són d’un milió de visitants en el primer exercici de funcionament, una xifra que cauria en els exercicis següents fins a consolidar-se.
La primera prova que hauran de superar aquests compromisos d’inversió, contractes i previsions de funcionament serà a l’Ajuntament, que tem sotmetre a més pressió turística el barri de la Barceloneta. Per això va demanar als promotors que es comprometessin a dotar d’un servei de mobilitat per assumir el trànsit previst en una zona que, de fet, és un apèndix de la Barceloneta sense gaires vies de circulació. Hi ha un acord per crear un servei de golondrines des de la zona de Colom, cosa que podria marcar l’inici de l’experiència museística. En tot cas, fonts consultades dels promotors asseguren que un projecte museístic és el que menys tensió de mobilitat privada generaria a la zona, en comparació d’altres possibles projectes.
Aparquem el miserabilisme
La qüestió sembla força senzilla. ¿Volem tenir un nou museu a Barcelona, un museu que ve amb les garanties d'un nom de prestigi, l'Hermitage, amb una museografia ideada per un dels nostres grans pensadors, Jorge Wagensberg, en un lloc, el port, que necessita un impuls (com tota la ciutat) i amb un projecte arquitectònic d'un gran nom com és Toyo Ito, un Pritzker? Amb tots els respectes pels qui pensin que no, aquesta actitud negativa, tan de moda, sembla més pròpia del Front d'Alliberament de Judea (FLJ) de La vida de Brian que no pas d'una visió lògica. L'FLJ dels Monty Python, recordem-ho, estava per principi en contra de tot el que vingués de fora –en aquest cas, dels romans (aqüeductes, urbanisme, llatí, carreteres, lavabos públics)–, civilització inclosa.
Algunes de les raons que s’addueixen per abominar de l’Hermitage barceloní són tan pelegrines com les del recalcitrant grupuscle dels còmics britànics. Es parla de la màfia russa, es diu que “no cal” (?), s’assenyalen altres prioritats... Per descomptat, sempre hi haurà prioritats: el menjar, l’habitatge, l’ensenyament, la salut. Un museu no és un col·legi, ni pisos socials, ni un hospital. Però això ha de voler dir que no necessitem museus? Una altra línia d’argumentació és que ja n’hi ha força. De fet, pot semblar que ja hi ha prou bars, gimnasos, cotxes, patinets... però museus? No hi ha mai prou museus. Benvinguts siguin tots, i encara més un que, per més que se li busquin cinc peus al gat, ve amb un pa sota el braç i amb garanties. Semblen ser-ho que al darrere hi hagi un dels millors museus del món i que Wagensberg, justament Wagensberg, hi hagi cregut. Convido qualsevol que vagi a Amsterdam a veure la sensacional seu que l’Hermitage va obrir el 2009 en aquesta ciutat. Una de les millors exposicions que he vist a la meva vida la vaig veure allà, sobre Napoleó, Josefina i el tsar Alexandre, tota una meravella.
Probablement en un clima semblant de petitisme cultural al que regna ara a Barcelona no tindríem avui CosmoCaixa, que també a alguns els va semblar una bogeria visionària, excessiva i innecessària (un gran museu de la ciència?, per què?), ni CaixaForum, ni el CCCB, ni tan sols el Macba. Deixem-nos de miserabilisme i fem realitat un museu que convida a somiar, a moure’s, que dona nova vida i esperances. Ja ens toca als barcelonins, tenir alguna gran il·lusió.
Sobre la firma
