Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’Hermitage a Barcelona

Barcelona no té excedent de gran art. No ha tingut mai una col·lecció real. La carència es nota, sobretot en l’art europeu dels segles XVI al XVIII i l’avantguarda de principis del XX

Una vista del port de Barcelona.
Una vista del port de Barcelona.

Dos homes —un reclinat sobre el terra, l’altre assegut— observen encisats dues carpes daurades que hi ha en una peixera. A dalt, hi ha uns arcs traçats en negre sobre quatre figures més, també assegudes. El cafè moro (Le café Maure), o àrab (en una traducció corregida per la política), de Henri Matisse, és un oli gran, pintat poc abans de la Primera Guerra Mundial. El quadre encarna estats d’ànim que el pintor de l’alegria de viure admirava en la cultura marroquina: serenitat relaxada, contemplació tranquil·la, temps menystingut. Està penjat al Museu de l’Hermitage de Sant Petersburg (tenen més de trenta obres de Matisse) i estaria bé que el portessin a Barcelona, una ciutat que va viure d’esquena a la primera avantguarda artística europea durant el primer terç del segle XX. Vaig més enllà: s’hauria d’ordir, finalment, el projecte de construir una franquícia del museu rus en la nova bocana del port, l’Hermitage Barcelona. N’hi ha un a Amsterdam, ciutat exigent, ben tinguda i millor governada encara. I a Westminster, Londres, l’Hermitage ocupa diverses sales de la Somerset House. Ningú no es queixa.

A l’Hermitage rus li sobra obra (la que té desborda les mil cinc-centes habitacions del Palau d’Hivern i envaeix edificis contigus). Els russos van aplegar art des de Catalina II, la Gran (1729-1796). Ara pugnen per la diplomàcia cultural. La seva col·lecció és immensa i no es nota que Stalin va vendre gairebé tres mil quadres en els anys trenta del segle passat.

Comparativament parlant, Barcelona no va folgada de gran art. Mai va tenir una col·lecció real, a diferència de Madrid (que aquest any commemora el segon centenari del Museu del Prado) o de Sant Petersburg. La carència es nota, sobretot pel que fa a l’art europeu dels segles XVI al XVIII i l’avantguarda de principis del XX. La nostra ciutat conserva planta romana (el cardo es deixa entreveure per Llibreteria i el Call; el decumanus travessa la ciutat antiga des del Portal del Bisbe fins a Regomir, passant per Bisbe i Ciutat), té bons romànic i gòtic (Santa Maria del Mar!), però el Renaixement va ser escàs. I el barroc, que va arribar tard i va durar moltíssim, va patir invasions i conteses civils. Després, tot i a que la ciutat es va construir i es va pintar insuperada en el Modernisme, els seus burgesos sempre proteccionistes van estimar Casas, Mir o Meifrén, mentre ignoraven Cézanne, Matisse o el mateix Picasso, igual que dècades abans havien defugit els impressionistes. El llegat de Francesc Cambó, avui al MNAC, inclou una cinquantena d’obres excel·lents, però s’atura al segle XIX. Fins i tot avui, algunes de les col·leccions barcelonines més notables, com la que aplega la intel·ligent Fundació Vila Casas, se cenyeixen a obra nostra. Aquí el cosmopolita és freqüentment escarnit; el vernacle, periòdicament maltractat: tinc coneguts cultes (i obtusos) que encara avui celebren la depuració pel foc el 1936 de l’altar barroc de Santa Maria del Mar, pel fet que va possibilitar recuperar el gòtic originari del segle XIV.

Un museu de l’Hermitage a Barcelona ompliria buits de segles i complementaria estils que podem trobar molt a mig fer en el MACBA o en el MNAC (per cert, el director d’aquest últim s’ha oposat a la iniciativa de l’Hermitage, la qual ha etiquetat de model “colonial imperialista”. Venen, els russos? No, no, només la competència). El nou museu donaria feina directe a més de vuitanta persones i indirecte a moltes més. Sí, ja ho sé, alguns veuen els visitants com a invasors del seu estil de vida, un dolor, sobretot si els qui opinen així no tenen fills a l’atur o desitjosos de treballar per a una institució artística, com a restauradors —de quadres o de cuina— fusters, guies, il·luminadors, lampistes, o artistes. Aquesta ciutat es tanca de vegades en si mateixa, per ventura perquè és petita (cent quilòmetres quadrats, Madrid en té sis-cents) o perquè, per desconfiar dels de fora, acaba maltractant els de dins (impensades conseqüències de decisions polítiques ajornades perquè ningú s’alteri). Jo visc a prop d’un museu sense experimentar frisança: obren tard, tanquen d’hora i els sopars són tranquils.

Els promotors del projecte ens recorden que aquestes oportunitats no sovintegen en un segle. Els encoratjo a vostès a donar-los suport. Això sí, amb joiosa tranquil·litat, sense una vehemència agra, que Matisse va viure malbaratant alegria fins al punt que al final de la seva vida, quan ja no podia pintar, retallava figures de paper. Ballen. M’agradaria veure-les a Barcelona. Amb el seu permís.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic de dret civil a la Universitat Pompeu Fabra.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >