Selecciona Edició
Connecta’t

“Les sèries mataran el llegir literatura o forçaran a escriure d’una altra manera”

Marta Rojals planteja un retrat sociològic dels conflictes familiars a la novel·la ‘El cel no és per a tothom’

Portada de l'últim llibre de Marta Rojals.
Portada de l'últim llibre de Marta Rojals.

Les vides oposades de dues bessones –i les contradiccions amb els seus somnis– permeten a l’arquitecta Marta Rojals (la Palma d’Ebre, 1975) tornar a demostrar les seves habilitats per al diàleg i el retrat psicològic i sociològic a la novel·la El cel no és per a tothom (Anagrama), després dels inopinats èxits de Primavera, estiu, etcètera (2011) i L’altra (2014). Malgrat restar en l’anonimat (no vol fotos ni entrevistes personals) i fugir d’estudi, com repeteix un dels seus personatges: "esquivar segons quines preguntes no evita necessàriament d’obtenir-ne les respostes".

Pregunta. La divisa d’El cel no és per a tothom podrien ser els estralls de la família en els seus membres, les conseqüències d’“haver nascut en un niu d’una família defectuosa, un niu podrit”, com escriu, salpebrat amb una mena de duel a l’estil Karamàzov?

Resposta. Les trifulgues entre germans donen molt de joc. La premissa mateix que la família no es tria, la idea que és com una mena de fat indefugible, ja és força literària per si mateixa i permet recrear un ventall infinit de conflictes. En certa manera serien com versions en miniatura dels conflictes propis de la societat.

P. Dostoievski ha funcionat com a model?

R. De tot el que llegeixo en trec coses per aprendre i per imitar. Ara llegeixo molt autores, per equilibrar una balança personal coixíssima, amb una majoria aclaparadora d’autors. Últimament he gaudit molt amb Natalia Ginzburg, Llucia Ramis, Maggie O’Farrell, Eva Baltasar, Alice Munro... Sí que em va passar, però, que quan havia trobat la fórmula sandvitx passat-present-passat, quan ja tenia el llibre encarrilat, va i ensopego la mateixa estructura en altres novel·les. I jo que em pensava que havia descobert una petita sopa d’all... En la cosa de l’escriure, ja està tot inventat.

P. Potser el problema de la literatura avui és que, com que està tot inventat, s’ha deixat prendre la supremacia de la narrativitat per altres formes, com les sèries.

R. Això de les sèries ho visc com una revolució. O mataran el llegir literatura, si no ho han fet ja, o forçaran a escriure d’una altra manera, encara no sé com. El món d’ara és visual, els cervells dels nous lectors són visuals, i moltes sèries de referència són narració pura, literatura fins i tot, perquè el tractament és el mateix que tindria un llibre, més el que hi afegeix el llenguatge visual, que també pot ser sotmès a interpretació, com el de la lletra. Crec que és un repte amb el qual no comptàvem, potser els escriptors estrella del futur seran els guionistes, a mi em fan una enveja brutal.

P. Es fa difícil de creure-la quan diu que quan escriu no planifica: els jocs són constants, des de formals (repeticions de frases o pensaments) fins a jocs de miralls entre els personatges i les seves circumstàncies...

“Sí que em preocupa la degradació del català, per això la intento tractar d’una manera o altra”

R. En aquest llibre no puc dir pas el mateix que amb els anteriors, aquesta vegada tenia molt clara la història que volia explicar. Tenia al cap cadascuna de les vinyetes clau del còmic i només havia de passar-les per escrit. Doncs bé, potser per això em va costar moltíssim de passar a lletra, perquè era un sistema nou per a mi. Per una altra banda, també estava acostumada a centrar-me en un o dos personatges potents i la resta, deixar-los com a satèl·lits, amb tractaments més difuminats, i aquí tot s’ha multiplicat: el nombre de personatges principals, les vides per explicar, les hores de feina, el gruix de la història, la fatiga...

P. En aquest joc de miralls, les dues germanes, tan diferents, en el fons han de triar el mateix: entre un home que sempre hi serà, oferint un futur estable, com cal i clar, i el que no hi és mai i que no ofereix més que instants i implica anar contra l’establert, la pura (i perillosa) heterodòxia...

R. Sí, és una de moltes coses que han de triar, i també una de les moltes que tenen en comú i que no saben. M’agradava imaginar-me el lector jugant a descobrir aquestes similituds, com en un joc de les set diferències a la inversa.

P. Fa la sensació en els seus llibres que els homes, en general, no entenen les dones que els envolten o, el que seria pitjor, que els és igual entendre-les o no perquè ells van a la seva...

R. Cada personatge és un món, i els dels meus llibres, sobretot els secundaris, tendeixen a ser arquetípics. Si hi he de pensar, no sé per què toco més aquest tipus d’home.

P. Com a deessa creadora és especialment cruel amb els seus personatges, i els hi destina una vida ben contrària a la que haurien volgut: els contrastos de les castes socials dels homes (aviadors de tercera generació, el llinatge dels Ferragut) és especialment xocant amb la casta de les germanes...

R. No ho havia pensat en termes de castes, però m’agrada aquesta lectura. De fet, volia que aquest llibre estigués ple de simbolismes, que cada cosa que passa als protagonistes, o que els afecta o que provoquen també es pogués interpretar en un pla més simbòlic: des de la malaltia del pare, un home aficionat als avions a qui li falta l’aire, fins a les professions dels fills, les seues relacions amb les parelles i entre ells mateixos, la meteorologia, fins i tot: una ventada que acompanya i respon en intensitat a una discussió entre germans... Em divertia fer aquestes tries pensant en segones. Les relacions de poder, tant real com metafòric, es tracten de moltes maneres dins i fora de la família, i aquesta de les castes en podria ser una.

P. Reapareix una mena de necessitat dels seus personatges de tornar a les arrels, a casa, com ja feia l’Èlia a Primavera, estiu..., per donar sentit a la vida d’un, com si, per bé o per mal, el que hem viscut d’infants fos l’únic que acaba donant sentit a la vida. Potser és determinació...

R. Em surt sense buscar-ho, potser sí que deu ser determinació. En tot cas, és una qüestió que m’interessa o que, com que tots hem estat petits, fins i tot els lectors s’hi poden sentir identificats... En tornar a casa hom busca, crec, tornar a la sensació de confort del bressol, quan tenies algú per sobre teu que et protegia de les amenaces externes.

P. També és curiosa l’ambientació de la seva obra: retorn al poble a Primavera...; vida a Barcelona a L’altra i, ara, un punt de neoruralisme... Hi ha voluntat de fris sociològic en la seva obra?

R. Així com el segon llibre vaig voler que fos l’antítesi del primer, en el tercer vaig mirar també d’emplenar forats, com un tengui-falti. Vaig pensar que aquest tercer es podia localitzar en una població mitjana, a cavall dels dos mons. Pel que fa al fris sociològic, quan vols escriure una història que sembli realista, es fa molt difícil passar per alt els aspectes sociològics, com també els culturals o els històrics.

P. Hi ha veladament a la novel·la el tema del fet diferencial català, vist pels de fora de Catalunya com una raresa, o això d’haver-se de justificar per ser diferents... Som ben lluny d’allò d’en Francesc Pujols que pel fet de ser català ho tindríem tot pagat. I sembla que la cosa s’encrespa, a sobre...

“Potser les xarxes socials permeten un grau d’impostura superior i això pot ser alliberador per a molts”

R. Tot és qüestió de versemblança: si fas un personatge que viu entre Barcelona i Madrid, intentes que ho visqui com qualsevol persona que es trobi en la mateixa situació. Pel que fa a la situació política, ho veig amb ganes d’arribar al final.

P. També es pot deduir de la lectura d’El cel... que la mentida és un dels grans motors de la vida humana: una mentida llancívola contra els altres, però, sobretot, contra un mateix. Vaja, que ens mentim molt més del que seria saludable i potser ara més que abans...

R. M’agrada aquesta lectura, també. Podríem parlar de la mentida que salva. Potser les xarxes socials permeten un grau d’impostura superior, i aquesta possibilitat pot ser alliberadora per a molts, des del trol que hi canalitza la seua mala llet fins al nano tímid que pot desinhibir-s’hi sense les servituds del cara a cara.

P. Hi sura també un dels seus grans leitmotivs, el del gènere: les dones. No pot semblar que són castigades per tenir un comportament independent? No madamebovarieja, aquesta novel·la?

R. De nou, si tractes d’escriure una història versemblant, la font és la realitat mateixa, només cal parar els cinc sentits. Per tant, les vicissituds de les protagonistes no poden ser diferents de les que ensopegava fa deu, vint anys, qualsevol professional contemporània seua. I que encara ensopeguen ara, per anys que passin.

P. L’altre gran leitmotiv de la seva escriptura és la llengua, fins a l’extrem que els personatges només els coneixem gairebé pel que diuen o pensen. Per què defuig tant les descripcions físiques?

R. No sabia que fes la sensació que defujo les descripcions físiques. Deu ser que no m’hi esplaio especialment, tret que em sembli que un nas, o un cul, o un queixal que falta, per exemple, té rellevància per a la narració. Pots trobar que del germà se’n descriu tota l’estètica, perquè acompanya la seua personalitat, i no tant la d’un cunyat seu, que amb una americana i una corbata ja en tens una idea feta. D’altres vegades, el físic s’explica indirectament, mencionant el reflex d’una llum a la coroneta de tal personatge, per exemple, en gestos com el d’una filla d’amagar-se una panxa acomplexada sota un coixí, en la mirada dels altres que es fixen que fas ulleres o que tens un perfil que és així o aixà. Podríem dir que vaig cas per cas.

P. De nou hi ha un gran esforç per recollir un lèxic oral, del “català que es parla”, però cada cop està més contaminat de barbarismes... Sembla, fins i tot, que la família se’n foti, de la manera gramaticalment correcta de parlar de l’Eva, que ha de corregir a tothom...

R. Certament ho sembla perquè és el que sol fer la gent, ridiculitzar el català correcte, i també ho intento reflectir. I sí que em preocupa la degradació del català, molt, per això sempre la intento tractar d’una manera o altra, a manera de denúncia. Però, esclar, l’opció de reflectir els barbarismes, els calcs, els vicis fonètics i totes les transgressions que et puguis imaginar, perquè no faci més mal que bé, requereix la complicitat del lector, que també ha de distingir-los, per poder participar de les picades d’ullet sense la crossa permanent de les cursives, que en aquest llibre s’han reservat per posar èmfasi.

P. Quim Monzó va comentar, quan va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que “el català està sota mínims”, que el problema de la llengua havia quedat arraconat pel tema polític i temia per una “irlandització del català”. Comparteix aquest neguit?

R. Sobre la llengua, faig meus cadascun dels neguits de tothom que se’n preocupa, especialment dels que en saben més, que tenen la mesura exacta de la situació. La resta és parlar per parlar.

P. Com s’explica que, amb més de tres dècades d’immersió lingüística, siguem on som?

R. Això també m’ho pregunto jo.

P. Una de les conclusions morals de la novel·la seria que la mentida és un motor de la vida, constant, però no tant les que ens diuen els altres com les que ens dediquem a nosaltres mateixos, com si la vida fos poca cosa més que un gran autoengany...

R. Si digués que és una de les conclusions que pretenia, quedaria molt bé, però no seria cert del tot. M’agrada aquest punt de vista, i tant.

P. La més temible de les conclusions, però, podria ser, citant una frase seva: “Que petites es veuen les persones, costat per costat dels seus somnis”. No sé si en el seu cas mai hauria pensat que sent arquitecta arribaria a tenir aquest impacte com a escriptora.

R. No hi havia pensat, en com aniria tot, m’ho he anat trobant. Per una altra banda, se sol donar molt per descomptat que l’aspiració de tot autor és poder dedicar-se full-time a l’escriptura, però no és el meu cas.

P. Desconec el percentatge d’experiència vital que deixa vostè en cada novel·la. En qualsevol cas, la trajectòria és clara: la seva aposta és per la ficció més clàssica, no sembla abonada a la pandèmia de l’autoficció. Adrià Pujol deia a Quadern fa poc: “El 90% del llibre català d’avui es autoficció barata mal feta”. I que el globus literari català estava molt inflat, en part per això...

R. És molt curiós, molts professionals m’han parlat de l’autoficció com un gènere en auge, i jo no n’era gens conscient, fins fa pocs mesos no coneixia el terme, i això que havia llegit uns quants llibres dels que surten quan busques la paraula a Google. Llavors penses: El carrer estret, de Josep Pla, era autoficció i aleshores se’n deia d’una altra manera? Perquè, si és així, potser només és una qüestió de denominacions i es tracta d’un exercici que sempre s’ha fet, no ho sé.

P. Marta Rojals és a les seves novel·les?

R. Hi soc en la mesura que en soc l’autora, suposo que tots els autors escriuen sobre el que els interessa compartir, i aquí hi ha el seu reflex. Sobre la situació de la literatura catalana, em mullaria si pogués, però em falta informació. No conec aquest món, el meu ambient és un altre, amb interessos molt diferents de la literatura: sobre llibres, només en parlem quan surten els meus, més per l’anècdota que per res, o sigui que més enllà de llegir-los, la resta –les teories, els possibles debats, les modes...– em desperta més mandra que curiositat.

P. Costa d’entendre la seva negativa a deixar-se veure en públic ja a aquestes altures de la seva trajectòria. No es pot llegir, aquesta actitud, precisament, com una estratègia comunicativa i mediàtica de la qual vol fugir? Què aporta, literàriament, professionalment parlant, a la seva obra aquest anonimat?

R. M’aporta preguntes com aquestes, que entenc que se les puguin fer les persones que no em coneixen, per això no m’hi encaparro. Només espero que el llibre estigui per damunt dels passatemps extraliteraris; al final, el lector és qui mana, qui té l’última paraula sobre el que escric: això és l’únic que importa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >