Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

Adrià Pujol: “El 90% del que es publica és autoficció barata mal feta”

L'autor i traductor ha estat doblement premiat per la traducció de ‘L’eclipsi’ amb el Serra d’Or i el Manuel Serrat Crespo

El traductor Adrià Pujol.
El traductor Adrià Pujol.

"Em deu estar collonant”, vaig pensar en veure que Adrià Pujol Cruells (Begur, 1974) signava el mail amb què acordàvem aquesta entrevista amb una humil lletra A, justament la que ha omès en la celebrada traducció de La desparition de Perec, rebatejada com L’eclipsi (L’Avenç). Una productivitat abundant o només l’atzar (segons ell) ha fet que a les llibreries concorrin altres seves novetats: Els barcelonins, crònica antropològica de la fauna capitalina, i El fill del corrector, tot un divertiment literari de la mà del traductor Rubén Martín Giráldez. I ja té novel·la.

Pregunta. Un segon premi per L’eclipsi, i això que va començar com un passatemps...

Resposta. Un passatemps que va durar sis anys. Vaig mirar qui havia fet Perec en català i vaig veure que era L’Avenç. I com que tinc molta parauleria, els vaig convèncer, amb l’avantatge de dir “no us estic demanant diners, el que vull és que això surti”.

P. Si omets una lletra pots tirar de diccionari, però evites el femení singular, els verbs de la primera conjugació... És prescindir d’un tros de la llengua.

R. D’una pota. Totes les traduccions que s’han fet d’aquest llibre l’han versionat, totes han tornat a jugar el joc. Conserves la trama, conserves els personatges, però el llibre és nou. Per això diu versió, no traducció.

P. El traductor quin límit té? Traduir Perec, de fet, dona via lliure...

R. Quan el traductor no té el pes de l’encàrrec, de la cosa oficial, no té límits. Ara bé, per al traductor professional, que n’ha de viure, i que no es pot permetre el luxe d’anar fent pijades com Perec, el límit és la fidelitat. La traducció són tres potes: fidelitat a l’original, capacitat nostrativa, de portar cap aquí, i que la petjada del traductor no es noti gaire però que hi sigui.

P. Si el traductor s’hi engresca, pot acabar com Rubén Martín Girández, i convertir la traducció en un pretext per fer un assaig literari de múltiples lectures. Podem fer aquest joc?

“Sembla que el català es mor, i com més producció, com més bonrotllisme, més bé anirem, i no és veritat. Es publica massa”

R. Si és explícit sí, el que no es pot fer és dissimular. Hi ha casos flagrants de traductors discapacitats que han arribat a un paràgraf complex i se l’han carregat. En una traducció d’Els viatges de Gulliver arriba un punt en què hi ha un passatge molt complex de llenguatge mariner, que a més a més és irònic, i com que el traductor no el pot traduir se’l salta, i això està publicat. De passatges perduts en traduccions n’és ple. Això ho pots fer, però has d’avisar, i l’única manera és com hem fet el Rubén i jo, fent-ho de broma.

P. Teníeu la idea de fer El fill del corrector?

R. No, és una idea dels editors, que ens van trucar i ens van dir, tenim una idea boja, creiem que sou dos enfants terribles, i volem que feu alguna cosa junts. L’excusa perfecta és un text meu, i em diuen allarga aquest text i que el Rubén hi foti mà. Tenim sort que un editor es jugui la pasta en això. Som uns nens mimats que ens van bé les coses a nivell creatiu. No en vivim, d’això.

P. I aquesta fal·lera seva per trencar els gèneres? Fa un tractat sobre literatura que és una traducció, una guia turística que no és una guia turística...

R. Podria semblar que és per épater, per dir “mireu com en sé”, però sempre em surt així, el meu primer lector soc jo. I a mi m’agraden aquest tipus de llibres; per tant, quin tipus de llibres haig d’escriure? Ara bé, el motiu de fer-los no és trencar perquè sí. Això és absurd. Quan algú trenca perquè sí se li veu el llautó, de seguida es veu que allà al darrere només hi ha fum, que no hi ha res.

P. Cap altre gènere per trencar? Cap projecte en marxa?

R. Ara traduiré una novel·la en versos alexandrins, i vull mantenir-ne la rima. I això per a mi ja és un acte creatiu de camàlic. I he fet una novel·la, però em sembla que no trenca res. Bé, l’idioma sí, com sempre.

P. Què se n’ha fet, de la ficció?

“Com que tanta gent té tantes finestres per expressar el seu jo, hem esdevingut professionals del jo, el mecànic, el lampista, tothom”

R. La ficció no ha marxat mai. Ara el jo ho empantanega tot, d’acord, però no deixen de ser grans ficcions. El Knausgard, què es pensa que és, la gent? La vida de veritat d’aquell senyor? Què va!

P. L’abundància d’autoficció té alguna cosa a veure amb les xarxes socials, amb l’exposició del jo?

R. Som professionals del jo. Com que tanta gent té tantes finestres per expressar el seu jo, hem esdevingut professionals del jo, el mecànic, el lampista, tothom. Mira on estic, mira quina foto. Això abans era patrimoni de quatre literats, Montaigne i quatre més. Per tant, això és una democratització, i és benvinguda. Els bons, dins d’aquest mundillo d’hiperinflació del jo, seguiran sent els bons, i tota la morralla quedarà a baix. Com ha passat sempre.

P. I els haurem de valorar per altres coses...

R. Les coses de tota la vida. El domini de l’idioma, domini de trames, domini d’entrades i sortides de personatges... I qui no ho domini, per molt que tingui una història interessantíssima al darrere, fracassarà. En aquest sentit s’ha de reconèixer el talent de Knausgard, que t’explica una vida que no val un duro.

P. És llavors un problema de recepció?

R. I de manca d’educació lectora. La gent s’ha tornat boja amb el jo. La gent només vol consumir jos, realities. Conèixer la vida de l’escriptor és fabulós. I els escriptors prou valents per sobreviure a la identificació entre autor i obra, aquí estem. I tenim èxit, perquè ja sabem el que estem fent. Que ens confonguin amb l’obra? Fantàstic, tu. Com més gent tingui una idea formada a partir dels llibres, més salvat estaré jo amb la meva vida privada, que ningú coneix.

P. I com veu el panorama actual en català? Fa tres o quatre anys que el premi Llibreter va a una primera novel·la, amb gent que fa primera novel·la i destaca.

R. Els premis a una primera obra fan més mal que bé. La gent que guanya el Documenta, el Llibreter, l’Anagrama, amb primera o segona obra, de cop i volta se situen en un lloc que ja no té res a veure amb la creació, sinó amb la producció. La creació neix d’una necessitat: vull fer aquest llibre. La producció neix d’una altra cosa que és el mercat. Aquests premis inflen l’ego d’escriptors que no són escriptors encara. Els posen en una situació que els fa més mal que bé, això és, una projecció als mitjans i 18 ressenyes al diari Ara de bonrotllisme, “és la revelació de l’any perquè ha baixat a les profunditats de l’ésser humà”. Amb una primera novel·la? Això és impossible! El que s’ha de fer és cuidar aquesta gent, que té ganes d’escriure, a partir de dues coses: bons editors i un sistema de beques per a qui ho necessiti, per fer-los créixer. A més, el globus literari català està molt inflat. Els correctors no donen l’abast, aixeques una pedra i hi ha un editor nou, tothom escriu, hi ha més gent escrivint que llegint. Ens passem el dia creant tuits divertits, un post que no sé què... Tothom és suficientment frívol com per publicar qualsevol merda. El 90% del que es publica en català és autoficció barata mal feta. “Jo he patit molt, vaig a explicar-vos-ho”, “se m’ha mort el pare, ara us ho explicaré”, “m’han violat, ara us ho explicaré”. O treballa de valent per explicar-ho d’una manera que sigui literària, o calli.

P. I quin és el problema?

R. El problema és que la gent de seguida dona per bones coses que no ho són. De qui és culpa? Dels editors? Una mica. De les xarxes? Força bastant. Del bonrotllisme que deia Jordi Llovet l’altre dia, que no hi ha crítica? També. I de cultura arrossegada sempre amb la crossa de la subvenció o de la sala de guàrdia d’una mena de patrimoni que s’està morint. Als anys vint o als anys setanta eren molt més valents, i no pas ara nosaltres. Ara sembla que el català es mor, i com més producció, com més bonrotllisme, més bé anirem, i no és veritat. Es publica massa. Stop publicar. Prou. I això que jo publico molt, però puc defensar la qualitat dels meus llibres. Puc discutir amb un crític la feina que faig. En canvi, hi ha primeres obres, amb premi Llibreter, amb premi Documenta, o sense premi, que no valen un duro. I això ho sabem tots, i ningú ho diu. Tot el que es publica és l’hòstia en patinet, boníssim. No pot ser que tot sigui tan bo.

P. I com petem la bombolla?

R. Els premis han de ser a obra publicada. Reservar una petita quota per premiar primeres obres, coses inèdites, i un parell de premis grossos. I sobretot més cultura lectora. Jo llegeixo sis llibres a la setmana, em sembla el mínim si vols escriure. No pots fer un aplec de tuits i convertir-ho en primera novel·la, que és el que sol passar, de frases gracioses una darrere l’altra. O també podríem rebobinar, i dir que no hi ha cap problema, que des d’una òptima darwinista acabaran surant els millors.

P. Quin és el moment de la llengua literària?

R. En mans de Marta Rojals, Llucia Ramis, Joan Todó, sobretot, de Borja Bagunyà i Josep Pedrals, la llengua està perfecta. I després hi ha la sordidesa de tota la vida, la terregada il·legible. Però això ha estat sempre. Els bons són un gustàs, i la cosa està salvada. La meva opció no és bona per salvar una llengua, més aviat és pròpia dels que pensem que la llengua ja està salvada, i que llavors pots fer el que vols. No hi ha cosa que suporti menys que els escriptors que ploren perquè la llengua es mor... ja ho sabem, però ens podem posar a treballar? Podem treballar en català com un francès treballa en francès? L’escriptor és algú que és lliure dins una llengua feta, acabada, imperial, collonuda.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >