Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El primer gran comissari de Barcelona

Paco Camarasa, amb Vázquez Montalbán, és qui més ha fet per col·locar Barcelona en el mapa de la novel·la negra internacional

El llibreter Paco Camarasa, una de les figures clau de la popularitat de la novel·la negra.
El llibreter Paco Camarasa, una de les figures clau de la popularitat de la novel·la negra.

“Es pot viure sense novel·la negra, però es viu pitjor”, deixava anar Paco Camarasa amb aquest aire despistat que recordava el del tinent Colombo però amb ulleres, perquè darrere d’elles també feia ulls de xinès, arrufava les celles, esbossava mig somriure i sacsejava el dit. Barcelona també viuria avui pitjor culturalment si l’atzar, transformat aquí en amor per una catalana, Montse Clavé, no hagués portat a aquest antic estudiant d’Econòmiques valencià i cronista esportiu al combatiu rotatiu Mundo Obrero a instal·lar-se a la ciutat i a haver comès el 2002 la barbaritat d’obrir, amb ella, la llibreria Negra i criminal, bogeria doble: estava especialitzada exclusivament en novel·la policíaca i, a més, al bell mig del barri de la Barceloneta, en aquell moment lluny de l’engolidor centrípet turístic.

Sempre inquiet, de memòria prodigiosa i potser per això amb gran capacitat per enfilar iniciatives i idees amb noms que poguessin dur-les a terme (un autèntic Capitán Araña), amb prou feines tres anys després d’instal·lar-se com a llibreter va participar molt activament, en el marc del germinal Any del Llibre i la Lectura, en la primera Trobada Europea de Novel·la Negra, que ja va convocar 1.100 espectadors. Va ser la llavor de la BCNegra, el festival literari de novel·la policíaca de Barcelona, del qual va ser el comissari durant 12 anys. No va parar de fer-lo créixer: de la seva primera edició, en unes sales de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament a la Virreina (1.310 persones aquest any), a acordonar mitja ciutat i multiplicar-ne per set l’assistència (9.984 espectadors el 2015, l’edició de màxima afluència).

“Crec que hem aconseguit treure el gènere del gueto en què estava”, deia amb tota modèstia Camarasa, incapaç per naturalesa de ser arrogant, generós i predisposat com n’hi ha pocs en el sempre calculador gremi llibreter. Per gueto entenia quatre iniciats que el defensaven davant la indiferència de la crítica més esnob que ignorava la novel·la negra per considerar-la literatura molt menor; però també ho deia perquè fugia de la temptació de muntar tot el festival entre quatre amics, amb l’orxata del suposat contrari ja pagada. El seu model era a partir de múltiples i plurals taules rodones i debats, sempre composades des de la més estricta pluralitat socioliterària, una estructura que coronava la presència d’un parell d’autors estel·lars. El zenit el va aconseguir el 2014 quan, a l’escenari d’una sala Bart que va haver de deixar molta gent fora, va pujar Andrea Camilleri. Excepcionalment, va sortir Camarasa aquest dia d’entre els bastidors. Era causa major: Camilleri era el seu somni perseguit durant llargs anys. Ell havia nascut el 1950, el mateix any que el detectiu Salvo Montalbano recordava vanant-se, i tot era un homenatge indirecte al seu no menys admirat Manuel Vázquez Montalbán. De l’acte queda una instantània: Camarasa aixecant, juntament amb el compromès autor sicilià, el puny esquerre, instintiu reflex de la seva jove militància en el Partit Comunista. El compromís progressista, com es veia des de l’elecció de les taules a les seves intervencions, no el va abandonar mai.

Potser no sigui exagerat dir que, juntament amb el pare del detectiu Carvalho (el primer intel·lectual que no es va avergonyir del gènere), Camarasa és qui més ha fet per la novel·la negra a Barcelona i Catalunya, i part d’Espanya i de l’estranger. Sens dubte, va convertir la BCNegra en el millor esdeveniment de la seva categoria, almenys de la temporada hivernal i de l’arc mediterrani. Per això, perquè va posar el seu gra de sorra per col·locar a Barcelona en el mapa cultural internacional, tampoc és desgavellat apuntar que deuria contribuir, i molt, en la decisió de la Unesco de declarar Barcelona Ciudad Literària al desembre del 2015.

Camarasa, que defensava que “Sherlock Holmes és un valor occidental com Hamlet”, va dir que mai faria una novel·la negra “perquè no sé escriure”, cosa que va desmentir amb la seva Sangre en los estantes, el seu summa sobre el gènere després de 13 anys rere el mostrador del seu Negra y criminal i els seus musclos amb vi blanc dels dissabtes i amb moltes dècades més de lector voraç. Però sí que va fer de detectiu, perquè això és ser llibreter, argumentava: esbrinar què li pot interessar al lector, que tampoc sap el que vol.

En qualsevol cas, difonent la novel·la negra, va ajudar a fer que Barcelona fos una ciutat més oberta, mestissa i menys acomodada amb la injustícia. Amén de la Medalla de la Ciutat que se li va atorgar el passat 21 de novembre, la xarxa de biblioteques de Barcelona hauria d’instaurar el dia del comissari Paco Camarasa, o alguna cosa semblant, potser a partir del llibre Cosecha roja del seu admirat Dashiell Hammett, si pot ser de l’edició d’Alianza que portava el pròleg de Luis Cernuda, aquell poeta exiliat, i que Camarasa va llegir pensant que anava sobre una revolta de camperols andalusos. Així va debutar en el gènere qui de petit era més de còmics. Seria curiós: Barcelona, abans coneguda per l’anarquitzant malnom de La Rosa de Foc, homenatjant el seu primer gran comissari.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ