Selecciona Edició
Connecta’t
BLOGS Coordinado por JUAN CARLOS GALINDO

Camarasa: “En aquest país hi ha un problema de convivència perquè Agatha Christie va guanyar Simenon”

Llibreter i home essencial en el gènere negre, el comissari de BCNegra parla sobre ‘Sangre en los estantes’, la literatura i les bufetades de la vida

Paco Camarasa, ahir a Barcelona.
Paco Camarasa, ahir a Barcelona.

Hi ha algunes expressions que un no entén bé, però que és conscient que es pot passar la vida sense elles. Mieloma múltiple amb cadenes de lambda lleugeres, un verí destructor que circula per la sang, n’és una, una de present en el dia a dia de Paco Camarasa (València, 1950) des de fa setmanes. Però el llibreter, comissari de BCNegra i factòtum del món de la ficció negrocriminal, rep EL PAÍS ple d’energia i optimisme, amb una barba creixent de savi i crosses al rest, al que va ser la llibreria Negra i Criminal, ara un acollidor refugi i lloc de treball vigilat per Brunetti, una gata salvatge dels Pirineus. Ens obre la porta Montse Clavé, la seva companya, àngel i guardiana de les essències, i ràpidament estem immersos a Sangre en los estantes (Destino), un diccionari personal, un anecdotari brutal sobre les últimes quatre dècades del gènere negre, una aposta estranya i lúcida, un artefacte de vegades excessiu, únic.

El boig de la coca cola i un milió d'anècdotes més

Hi ha desenes d’anècdotes a Sangre en los estantes. Amb el seu habitual to fanfarró, James Ellroy va voler comprar la llibreria i en un to molt diferent Maj Sjowall va explicar a Camarasa xafarderies de més d’un company. Hi ha tantes històries que algunes no van entrar al llibre. Ens explica l’autor que Vázquez Montalbán només va deixar que un comensal, Paco Taibo II, l’acompanyés al restaurant Quo Vadis i demanés Coca-Cola, però abans li va explicar al cambrer que Taibo era en realitat un pacient que acabada de sortir d’un psiquiàtric i al qual no li podia faltar la beguda fosca al vas.

“Aquest país té un problema de convivència perquè Agatha Christie i Poirot van guanyar la batalla de la literatura popular a George Simenon i Maigret”, sentencia en els primers intercanvis, com si la novel·la negra fos la vida, perquè potser ho és. “Aquest llibre està pensat des de fa anys, però no s’hauria escrit si no hagués tancat la llibreria i si el meu editor no m’hagués posat una data”, explica tancant una mica més els ulls, petits, i recordant aquells mesos de treball, entregat com si sabés que després la vida no el deixaria, orgullós de passar a l’altre banda del negoci, de deixar “quelcom que sobrevisqui”. “És un llibre que només pot escriure un llibreter des d’una llibreria com aquesta. No volia repetir el que ja s’havia escrit, així que llegia la Viquipèdia per saber què era el que no volia posar.”

La conversa torrencial, no pot ser de cap altra manera amb Camarasa, passa dels seus grans amors (Simenon, de nou, a qui va llegir primer malament i amb prejudicis, o Jean Claude Izzo) als clàssics (la santíssima trinitat formada per Raymond Chandler, Dashiell Hammett i Jim Thompson amb Ross Macdonald de convidat estrella, “amb qui millor passa el temps”) i d’aquí, a la literatura de l’avorriment (Camilla Lackberg, Patricia Cornwell, gairebé tot el domestic noir i d’altres en els quals no s’atura gaire) i a la dels bons, formada per una plèiade enorme i dispar que no és possible detallar. I, com a colofó, un homenatge a Vázquez Montalbán. “Va crear Pepe Carvalho del no-res, sense tradició, perquè encara no havia llegit els nord-americans. Hi va haver una conversa a Ginebra entre Izzo, Montalbán i Camilleri. T’imagines haver-hi estat? Si em concedissin un desig, només un desig...”, explica, generós i emocionat. “També podríem tenir la Patricia Highsmith, però segur que només ens grunyiria”, afegeix quan enumera escriptors negrocriminals a qui no va arribar a conèixer (no n’hi ha tants).

Camarasa i Bogart en Negra y Criminal.
Camarasa i Bogart en Negra y Criminal. EL PAÍS

No hi ha cap gènere més enganxat a la realitat que el negre i criminal, “que no és policíac, que no és d’enigma,” insisteix a explicar sempre el llibreter. Per això s’emociona quan recorda el primer Henning Mankell, tan lúcid a l’hora de descriure els mals latents de la societat sueca, de mirar més enllà i veure el racisme incipient; quan parla del Le Carré de la Guerra Freda, o del seu fetitxe Izzo, que “clava en la trilogia sobre Marsella, escrita fa 20 anys, la realitat que ara es veu cada dia a França, la del Front Nacional i companyia.”

També hi ha, clar, mals rotllos no explicats —“Paco González Ledesma va escriure unes memòries de 500 pàgines i no es va ficar amb ningú. Jo segueixo el mestre”— i un lament per Barcelona. “De la ciutat de Carvalho no en queda res. Han guanyat les hordes de guiris i el turisme de masses”. Ja és de nit a Barcelona. Demà, toca enfrontar-se al monstre, de nou. Això sí, amb un llibre a la mà. “Estic rellegint Ed McBain mentre espero la diàlisi”, explica amb una veu suau i un gest còmplice.

MÉS INFORMACIÓ