Selecciona Edició
Connecta’t

Canetti i la mort

L'autor recorre a religions i corpus filosòfics que ja s’havien esplaiat sobre la mort amb un cert grau de calma o de desolació, però parla des del seu punt de vista, aliè a qualsevol cosa que s’hagi dit sobre la qüestió

Elias Canetti, de gran.
Elias Canetti, de gran.

No hi ha una sola cultura, d’ençà que el món és món, que no hagi bastit un discurs sobre la mort, que no li hagi atribuït un hipotètic estatut, que no hagi establert uns rituals en relació amb el traspàs dels éssers —els humans, però també els altres—, i que no hagi edificat una metafísica, una religió o una mitologia per mirar de donar algun sentit a un fenomen que no en té cap, i una esperança a un més enllà del qual no sabem res de res. Tan preocupades han estat les cultures per ritualitzar la vida com ho han estat per culturalitzar la mort, com si fos un fenomen indestriable de l’existència. Les cultures amb religió ofereixen una vida més o menys eterna als seus fidels —més el cristianisme o el mahometisme que el judaisme, en què la mort serveix en especial com a recordatori de la justícia divina, com una veu sempre tronant que excita el temor de Jahvè, més que no n’explica l’entitat—; i les cultures paganes, sobretot les dels nostres dies, han permutat el sentiment religiós per doctrines substitutòries, amb cultes que converteixen els mortals en “visionaris ontològics”, com deia Kant, val a dir en dogmàtics tan o més severs que els ortodoxos d’una litúrgia sagrada: vegetarians, animalistes, feministes, antitaurins, capitalistes, enemics del tabac, gimnosofistes, naturalistes o independentistes: hi ha religions de substitució per a tots els gustos. El fervor mitoreligiós sempre ha crescut en situacions de crisi i de grans epidèmies, i ara en surten com els bolets a la tardor i els cargols amb la tempesta.

De tant en tant, al llarg de la història, un sol home s’enfronta a la mort i elabora tot un relat, pròxim a les filosofies o a les religions a l’ús, o independent d’ella. És el cas d’Elias Canetti, del qual ara apareix a les llibreries —de la mà de Joan Tarrida i Ignacio Echevarría, publisher i editor respectivament de tota l’obra d’aquest monstre que va ser l’home d’origen sefardita— un recull dels seus pensaments sobre la mort, una colla ja publicats en entregues anteriors de les seves obres completes, una altra part inèdita, deixada a tall de ridícula posteritat pel seu autor: Elias Canetti, El libro contra la muerte, traduccions insuperables de Juan del Solar i Adan Kovacsis (Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2017).

Cert que, de tant en tant, Canetti recorre a religions i a corpus filosòfics que ja s’havien esplaiat sobre aquest tema amb un cert grau de calma o de desolació, com les religions orientals o els moralistes francesos; però, gairebé sempre, l’autor parla des del seu punt de vista, aliè a qualsevol cosa que s’hagi dit sobre la mort, atès que, en suma, la mort sempre és pensada per un solitari, i només afecta els altres per reblar el caràcter universal d’aquest fenomen. Així, Canetti pot esmentar La Bruyère i pot transcriure, en aquest llibre que no va escriure mai, com si ni tan sols fixar-ne la primera frase pogués ser un antídot contra la Dama, aquesta reflexió: “El que hi ha de cert en la mort queda una mica endolcit per tot el que té d’incert; és un indefinit en el temps, que posseeix alguna cosa d’infinit i d’allò que hom anomena eternitat”.

Però el més habitual és que l’autor s’esbravi amb un seguit de reflexions de caràcter molt sovint poètic, sempre amarades d’un odi, una hostilitat i una abominació visceral de la mort, contra les quals sempre és patent que, per a ell, no hi ha consol possible: ni per a la pròpia mort, ni per a la dels altres: com en el cas de les víctimes de la primera guerra de l’Iraq, encara que no hi conegués ningú. Si esmenta Montaigne, és per trobar-lo massa benèvol i pacífic respecte a la mort: sempre l’apaivaga, a redós de les seves lectures dels clàssics i la fe cristiana. Si esmenta el pessimista Schopenhauer és pel fet que aquest considerava que venim d’un infinit abans d’arribar al món, i anem a un altre infinit després d’abandonar-lo: massa reconfort per a un fenomen excessivament brutal, el pas de l’ésser al no-res. I no és menys sever amb la mitologia romàntica sobre la mort, tan ben coneguda: “La passió dels romàntics per la mort em produeix repugnància. Tots es comporten davant la seva mort com si fos alguna cosa particular”.

No és el cas de Canetti: l’observa sense cap por, però amb irritació; sense conhort però amb ira. Davant seu no valen fantasies de redempció o de reencarnació: és un absolut tan gran com l’existència, és un enemic sempre victoriós i anorreador. No és ben bé l’altre costat de la vida; és el fet que tota vida ha estat fundada com una paradoxa cruel, irrebatible: naixem inútilment i, com diu la tradició europea des de Píndar, l’únic consol contra aquest esdeveniment es resumeix en molt poques paraules: contra la mort, només es pot pensar que el millor hauria estat no haver nascut.