El geni polític de Johan Cruyff
L'holandès va destacar fins a dalt de tot en el futbol però hauria destacat també en qualsevol altra cosa que hagués fet a la vida
Les memòries pòstumes del futbolista, que ara acaben de veure la llum, permeten recollir proves abundants de la seva genialitat més enllà del futbol. Una de les activitats, ben allunyades de la seva vida professional, en què ha demostrat el seu bon criteri és la política, a la qual el futbolista mai es va dedicar, encara que sí que la va servir indirectament, fonamentalment a través del símbol polític que és el Barça.
Les idees polítiques de Cruyff són com el seu joc: fa complicat el que és senzill i simplifica el que és complicat. Hi ha d’entrada una actitud, molt lloable en política, com és l’empatia. Cruyff tenia olfacte i sabia entendre els sentiments de la gent. També un tret de la personalitat creativa: la seva obertura de ment, que el condueix a acceptar idees inesperades o fins i tot proscrites i a explorar territoris desconeguts.
El geni és agosarat, experimenta i arrisca. Bona part de les actituds de Cruyff davant la política catalanista i fins i tot nacionalista es deu a aquest talent genial, a la seva capacitat desprejudiciada per connectar sentimentalment i per acceptar idees fora del carril. Cruyff era un demòcrata, de formació, com a ciutadà en l’Holanda de la postguerra, i de cor i tarannà, per la qual cosa és lògic que connectés molt directament amb la idea del dret a decidir.
Però quan aterra a situacions més concretes, com el diagnòstic del procés independentista català, exhibeix una intel·ligència natural d’una exactitud i una sensatesa prodigioses si es compara amb molts analistes encegats per la passió política. “Igual que fa 40 anys –assegura– el debat és si separar-se o no d’Espanya. La cosa està 50-50. En altres paraules, en cas de secessió, la població estaria dividida. És això el que volen?”.
Després del diagnòstic, la solució: “Com a holandès, esclar, estic acostumat al poldermodel, és a dir, a arribar al consens des d’opinions oposades. A donar voltes a les coses fins arribar a una solució per a tots. Això mai s’ha fet a Espanya. Ningú està disposat a cedir. Ningú en absolut. Ni els que volen separar-se, ni els que volen seguir junts, ni els de Madrid”.
Com tots sabem, els polder són els territoris guanyats amb lentitud i constància al mar pels pagesos holandesos, que han acabat convertint-se en l’emblema de la geografia holandesa, de la capacitat de la societat per ajuntar esforços i fins i tot de la mateixa Holanda. El terme de poldermodel també s’ha aplicat a la cooperació entre patronals i sindicats, als esforços de reconstrucció després de la Segona Guerra Mundial i a les polítiques de consens dins del paisatge fragmentat dels partits holandesos, i ha estat atacat en els últims anys especialment pels populistes.
Farien bé els cruyffistes que hi ha a tots els partits de fer cas o almenys meditar sobre els pensaments polítics del seu heroi futbolístic.
Sobre la firma
