Pugna entre els quatre grans partits pel centre polític

PP, PSOE, Ciutadans i Podem dissenyen les seves estratègies electorals per a les generals pensant en una borsa de votants que representa el 40% dels electors i 11 milions de vots si la participació arriba al 77%

Un gràfic que mostra on se situen els votants.
Un gràfic que mostra on se situen els votants.

Les eleccions generals del 20-D es dirimeixen al centre, un espai polític clau que aglutina fins al 40% de la població i que ha estat decisiu en el disseny de les estratègies electorals de PP, PSOE, Ciutadans i Podem. Sense aquests votants ningú pot conquistar la Moncloa, segons els experts consultats per EL PAÍS. Per convèncer aquests electors, els quatre partits amb més expectativa de vot plantejaran propostes que generin consens i sense biaix ideològic. Ciutadans ha irromput a l'escenari amb un lideratge diferenciat, la qual cosa no significa que sigui el més ben situat per vèncer en les eleccions generals, segons coincideixen tots els analistes.

El centre ideològic –l'espai format pels qui se situen al 5 en l'escala ideològica, el 0 és l'extrema esquerra i el 10, l'extrema dreta– està més disputat que mai.

Durant les últimes dues dècades, només PP i PSOE l'havien conquistat. Aquest espai té avui un líder indiscutible i nou: Ciutadans, a qui donarien suport fins a un 20% dels votants de centre, avantatja en vuit punts el PP i el PSOE, segons les dades de Metroscopia d'octubre. Podem, que fa un any esgarrapava fins al 13,5% d'aquests sufragis, ara només suscita el suport d'un 4,3%. Els experts adverteixen que guanyar el centre és condició necessària però no suficient per guanyar les generals: s'estima que 11 milions de votants d'aquest espai acudirien a les urnes si la participació és del 77%.

“PP i PSOE s'enfronten a un nou centre polític en el qual ells ja no són els únics amos”, analitza Ángel València, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Màlaga. “Han de perfilar el seu discurs ideològic, diferenciant-se en un escenari en què existeixen més competidors i, en segon lloc, actuar amb la idea que hauran de governar amb el suport d'una altra força política”, segueix. “El problema de PP i PSOE no és només disputar un centre polític més complex és convèncer els ciutadans que poden renovar la societat espanyola amb programes i idees noves després d'haver-la governat en el passat”, afegeix.

El perfil del votant

Qui són els votants de centre? “Hi ha els genuïnament centristes, de posicions moderades, i la gent políticament apàtica, menys compromesa”, contesta José Fernández Albertos, doctor en Ciències Polítiques per la Universitat de Harvard. “És també el punt de confort, de no mullar-se”, afegeix. Els experts adverteixen que l'anàlisi qualitativa d'aquest grup d'electors és complicat perquè “hi ha de tot, és un electorat que reuneix gairebé totes les característiques”, segons indica Francisco Camas García, doctor en Ciències Socials i analista de Metroscopia. Al mateix temps, tenen trets comuns: és un votant “molt més indecís i volàtil”, apunta Camas, i es “comporta de forma estratègica: se suma al cavall guanyador”, segons destaca Fernández Albertos.

L'heterogeneïtat del grup dificulta als partits el disseny de propostes que puguin atreure els seus integrants. Els estrategs de cada formació, no obstant això, intenten utilitzar aquesta indefinició a favor seu, presentant-se com a garants dels interessos d'aquests votants sense especificar mesures concretes per així atreure els indecisos.

“El centre en la política espanyola té un sentit aspiracional: quan arriben les eleccions, els partits fan servir la retòrica del centre per atreure els indecisos”, adverteix Gustavo Entrala, fundador de l'agència 101. “En aquest moment hi ha milions d'espanyols que no tenen el seu vot decidit. No hem vist res igual en els últims vint anys. Per això, els partits tenen més por a perdre suports que ambició per guanyar votants nous. L'apel·lació al centre és una apel·lació al vot útil”, argumenta.

Això enfronta els dos partits majoritaris amb un problema. Les dades parlen per si soles. Cal guanyar el centre per aconseguir les claus de la Moncloa. Així, el centre va ser “l'explicació de la folgada victòria del PP” el 2011, segons assenyala l'analista de Metroscopia Marcos Sanz Agüero en el seu article Nuevo reparto del voto en el centro mismo de la escala ideológica. Llavors els populars van vèncer en aquest espai amb un 25,1% de suport enfront d'un 16,4% del PSOE i un 1,5% d'UPyD.

Noves estratègies

Des de llavors, l'evolució de les preferències d'aquests votants ha estat significativa: a l'octubre de 2014 es va produir un tomb de 180 graus i el PP es va convertir en un partit gairebé descentrat (només un 7,8% dels que se situaven al 5 votaria pel PP). El PSOE sumava un 14,1% d'aquests votants i Podem un 13,5%, enfront d'un 4,5% d'UPyD. Com va dir Albert Rivera, el candidat de Ciutadans, en una entrevista amb EL PAÍS: “Tant el PSOE com el PP s'equivocarien si pensen que el centre sociològic d'Espanya, que els ha donat tradicionalment majories, és patrimoni seu”.

Si el centre és la clau, com es conquista els seus votants? “El més probable és que vegem moltes estratègies en les quals es parli de temes que generen consens en l'electorat per ampliar la seva base de votants”, explica Pablo Simón, doctor en Ciències Polítiques de la Universitat Carlos III. “Per exemple, lluita contra la corrupció o petició de mesures de sensibilitat social. Temes que generen àmplies simpaties i que no alienen cap votant”, segueix. “El centre és un espai més disputat que mai perquè Ciutadans emergeix entorn d'aquest calador. La tríada Ciutadans-PP-PSOE és la que té més oportunitat d'atreure aquest tipus de votants”.

A dos mesos de les eleccions generals, i després del seu èxit en les catalanes –25 diputats–, Ciutadans ha ocupat amb amplitud el centre del tauler. Significa això que és el més ben situat per arribar a la Moncloa? “L'aforisme tan repetit que ‘qui guanya el centre guanya les eleccions’ és una clau del model de govern bipartidista PP-PSOE. En aquest moment, en canvi, s'aplica un matís tan decisiu com el mateix aforisme: el centre és una condició necessària però no suficient per guanyar-les”, afirma Camas García. Per què? Fins a la consolidació del multipartidisme, el PP o el PSOE guanyaven els comicis quan més èxit tenien atraient els votants de centre, però perquè alhora agrupaven els del seu espai ideològic –l'esquerra, en el cas del PSOE, i la dreta, en el del PP–.

L'estratègia de Rivera

En conseqüència, Ciutadans necessitaria captar votants d'algun dels altres espais ideològics per ser majoritari. “Encara que està en lluna de mel sembla complicat que guanyi. Hauria d'esgarrapar molts més vots al PP i el votant que li queda al PP, que està en el 23-24%, sembla que ja és el que és molt fidel”, reflexiona Luis Orriols, doctor en Ciència Política per la Universitat d'Oxford. “La seva oportunitat és ser més competitiu esgarrapant vots del PSOE. El pot beneficiar que el debat nacionalista sigui l'eix d'aquí a les eleccions”.

L'“obsessió” pel centre, indiquen els experts, tensa els grans, perquè han de ser suficientment eclèctics per acontentar els uns i els altres. El PP té l'avantatge d'haver estat un partit “camaleònic”, en paraules de Fernández Albertos: això és, apareixia com a moderat per als votants moderats i com a extrem per als extrems. El PSOE té el handicap contrari: “Els d'esquerres el troben massa centrista i els de centre massa d'esquerres”, raona el politòleg. “El PSOE sempre ha estat conscient que per guanyar les eleccions necessitava guanyar en les seves dues ànimes”, conclou l'expert. L'aparició de Podem fa que pel PSOE sigui menys atractiu intentar motivar el votant molt d'esquerres, estima aquest analista. Un nou competidor ataca per aquesta ala.

El partit d'Iglesias s'enfronta al mateix dilema que el PSOE: la disjuntiva entre potenciar la moderació o confirmar la seva ala més ideologitzada. “Jo em resignaria a una estratègia més a la defensiva, replegar i consolidar-se en l'esquerra”, defensa Orriols. “Per tornar a l'ofensiva haurien de fer canvis profunds, de lideratge; un cop d'efecte”.