Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Luxúria i castedat dels gais

L’Església ha proposat sempre un rebuig de la carn i una aproximació cada cop més intensa a la vida espiritual absoluta: es pot estar satisfet que hagi canviat el codi civil i el penal

Philippe Ariño, defensor de la castedat.
Philippe Ariño, defensor de la castedat.

Fa cosa de dues setmanes, un tal Philippe Ariño (Cholet, França, 1980) va fer una conferència a Barcelona convidat per la Delegació de Joventut de l’Arquebisbat, en la qual va pregonar amb èmfasi la castedat —només la dels gais, curiosament— i “la bellesa de la continència”. Ariño, que havia practicat el sexe per angostam viam anys enrere, va abraçar un bon dia la causa de l’abstenció sexual i va definir la seva aposta amb paraules paulines: “Vaig descobrir que, reconeixent la meva ferida i oferint-la a Crist i a l’Església, la meva condició dolorosa es convertia en una festa” (llegireu cosa semblant a Mt 19,12). Una espessa colla d’homosexuals de l’Observatori contra l’Homofòbia, del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), va assistir a la conferència per protestar contra un acte d’aquestes característiques.

Pel que sembla, aquí ja no estudia ningú, ni el senyor Ariño ni els del FAGC. Si ell i els gais de Catalunya esmentats s’haguessin preocupat d’estudiar la història de l’Església als seus inicis, i en particular els textos patrístics sobre les relacions entre la carn i l’esperit, haurien sabut que el cristianisme antic propugnava, amb lleugeres variacions entre Tertulià o Cebrià i sant Agustí, passant per sant Ambrosi i sant Jeroni, un rebuig de la carn i una aproximació cada cop més intensa a la vida espiritual absoluta: així va néixer el monaquisme, que, entre altres coses positives, va preservar-nos el llegat antic de Grècia.

Va ser creença comuna als primers segles del cristianisme que Adam i Eva van ser creats com esperits purs, i que, havent estat temptats pel diable, van caure en estat impur, el famós “pecat original”, del qual ens allibera, instantàniament, el baptisme. Segons creences més extremes, Adam i Eva van caure en falta molt punible la primera vegada que es van acoblar, i només haurien pogut tornar a l’estat primigeni d’espiritualitat si haguessin deixat de practicar aquest costum. Això es pregonava amb la boca més aviat petita, perquè les ecclesiae o assemblees paleocristianes eren poc nombroses, i convenia molta descendència per tal d’assegurar a mitjà termini una comunitat de fidels prou abundosa: els musulmans encara ho fan així, i són legió. Com que els gais estaven absolutament prescrits segons els dictats de l’Antic Testament (Lv 18, 22), d’aquest col·lectiu ni se’n parlava. No serveix de res, arribats en aquest punt, exclamar que això era una barbaritat: senzillament, era com funcionava l’Església antiga, i això ha durat, a tots els països de religió catòlica, amb matisos, fins als nostres dies. Tothom pot estar satisfet que les coses hagin canviat des del punt de vista dels codis civil i penal; els gais més que ningú, que ara disposen lliurement del seu cos.

Però els inicis doctrinals van ser els que van ser. Climent d’Alexandria, per exemple, opinava que “el nostre ideal és no sentir el desig en absolut”. Pau, a la primera carta als de Corint, arriba a dir que “és bo per a l’home no tocar mai fembra” (Co 7,1), afirmació que salva d’una manera irrefutable els homosexuals, que no les toquen mai. Tertulià, el pare eclesiàstic més estricte, deia que no solament no s’havia de caure en la luxúria, sinó que els cristians també s’havien d’abstenir de menjar en desmesura (gastrimargia) perquè —cito quasi literalment— “qui menja, defeca, i qui defeca s’excita a causa del goig de la defecació”. I per consegüent, deia, “és inevitable passar, d’aquests pensaments[AL WÀTER], a la lascívia”. Per això eren tan apreciats els vells, en especial els vidus i les vídues, que mengen i evacuen poc i tenen la pulsió sexual, en general, esmorteïda. De la lloança de les vídues que no s’han tornat a casar, i de les verges, que mai han practicat el sexe, venen dues expressions catalanes molt vives: “Un sol Déu i un sol home!” —cosa que encara diuen les vídues solitàries a molts pobles de Catalunya— i “Quedar-se per vestir sants”.

Marcionites i encratites (d’enkrateia, que vol dir “autodomini, continència”) creien que no s’havia de tenir vida sexual de cap mena perquè era cosa oposada a l’Esperit diví, i afirmaven, quasi com els psicoanalistes d’avui, que el sexe estava directament relacionat amb la mort, perquè d’ell venien les criatures (no en el cas dels gais, per molta activitat que tinguin), i les criatures estan destinades a la mort, com tot ésser carnal.

El senyor Ariño es va limitar a parlar de la seva experiència i a fer apologia de l’abstinència sexual, però, en no saber documentar-ho, va quedar com un homòfob; creient, però dogmàtic i ignorant. I els gais, al seu torn, van rebentar una persona que, en definitiva, predicava unes idees perfectament ancorades en la història cristiana de les relacions sexuals. Tant de respecte mereixen els castos com els qui practiquen el sexe més desenfrenat. I no serveix de res parlar dels “canvis de la història” perquè les religions no viuen, per definició, en el saeculum dels mortals.