Empúries o els carrers?
L’eloqüència d’un discurs ben parlat i ben organitzat sempre serà més creïble que els eslògans banals
El president Aragonès va triar ahir, per al seu discurs amb motiu de la Diada, les ruïnes grecoromanes d’Empúries, al Baix Empordà. Per si mateix, l’Empordà és terra de nacionalistes, encara que tradicionalment havia estat bressol de federalistes, en especial a la part de dalt. Si fem cas del simbolisme dels llocs, no hi ha dubte que l’Empordà presenta un perfil molt més nacionalista que els carrers de Barcelona, ciutat cada cop més castellanitzada, cosmopolita per tradició i, doncs, força aliena a les causes endogàmiques.
Però més important que això és el fet que les ruïnes d’Empúries evoquen dues civilitzacions d’una gran categoria i d’una repercussió, en la vida de quasi tots els pobles del continent, només comparable a la influència del cristianisme.
Grècia, la colònia més antiga instal·lada a Empúries per raons bàsicament comercials, va ser la inventora —no es pot dir d’altra manera— de la democràcia atenenca en temps de Pèricles, un cop passats el govern dels eupàtrides, els monarques i els arconts. Les lleis de Soló havien sembrat entre els atenencs el desig de la justícia universal i de la igualtat entre els ciutadans lliures, i aquesta va ser la lliçó recollida per Pèricles.
Va ser ell qui, durant més de trenta anys, després de vèncer les invasions dels perses, va donar solidesa a la construcció d’aquest govern del demos que avui anomenem, amb orgull i agraïment, democràcia. Així va adreçar-se a l’assemblea de ciutadans, des del pujol que anomenaven Pnyx, en homenatge als homes que havien mort per la pàtria: “El nostre govern no pretén imitar el dels nostres veïns; som, ben al contrari, un exemple per a ells (...). Quan un ciutadà es distingeix dels altres pel seu caràcter, el poble el designa per als càrrecs públics, no per dret de classe, sinó com a recompensa pels seus mèrits. La pobresa no és cap impediment entre nosaltres per ostentar càrrecs públics; qualsevol ciutadà pot servir la pàtria, per humil que n’hagi estat el naixement. No hi ha privilegis a la nostra vida política ni en les nostres relacions privades; no tenim recels els uns dels altres, ni ens ofenem pel que facin els nostres veïns, encara que no ens agradi (...). Un esperit de mutu respecte preval en els nostres actes públics, i el respecte a l’autoritat i a les lleis ens impedeix d’actuar malament”.
Més enllà del contingut d’aquest discurs, en la democràcia atenenca va ser d’allò més important la pràctica d’una eloqüència moral i política de primer ordre, que després s’ha repetit, per posar dos exemples notables, al Parlament anglès i en figures de la nostra història política, com en els casos de Castelar, d’Azaña o de Cambó, tots tres enemics de la xerrameca i les paraules buides.
Aquesta lliçó grega —amb noms tan assenyalats com Lísies, Teofrast, Isòcrates i, sobretot, Demòstenes i Èsquines— va passar, com és ben conegut, a les institucions polítiques de Roma, en especial al temps de la República. Ciceró, per esmentar l’exemple més gran de la suma de virtut, patriotisme i amor a la veritat, va pagar amb la vida la seva tendència insubornable a parlar clar contra els enemics de Roma i el seu Senat. Només cal recordar el que va dir arran de la conspiració de Catilina: “Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència? [Aquí podríem substituir aquest nom per uns quants de nostrats.] Fins a quin límit es llançarà la teva audàcia sense fre? (...) O tempora, o mores”. Si la historiografia ha pogut qualificar Ciceró com “el més gran ciutadà de Roma”, no ha estat tan sols pel seu consolat ni per la seva valentia; també ha estat per la seva capacitat d’enfilar una llarga sèrie de discursos molt ben construïts, i amb una llengua llatina que va assolir, al costat de la de Virgili, les més altes cotes. Els senadors que van sentir aquell discurs de Ciceró van quedar commoguts i convençuts (no persuadits, ni enganyats), i van exclamar, quan el senador conspirant va voler tornar-s’hi: “Calla, Catilina! Marxa, enemic de la pàtria! Traïdor!”.
El que resulta corprenedor és que aquest títol, “traïdor”, hagi anat a parar als llavis d’aquells que detesten els homes de diàleg sense ser capaços d’articular, com hi obligava l’eloqüència política de Grècia i Roma, cap altra cosa que frases fetes, quasi totes mancades de veritat i de sentit: “Ho tornarem a fer!”, “Els carrers seran sempre nostres!”, “La democràcia està per damunt de les lleis” o “Tenim un mandat del poble”. Quin poble? Tot el poble, o només els parroquians?
Quina bona tria de l’escenari per a un discurs, la del nostre president! Potser s’hi haurà colat alguna mentida, alguna promesa messiànica, alguna frase purament retòrica. Però, en qualsevol cas, l’eloqüència d’un discurs ben parlat i ben organitzat sempre serà més creïble i més honorable que els eslògans banals, els crits, els insults, la gresca uniformada i el xivarri: allò que Tàcit va anomenar lucrosa et sanguinolenta eloquentia. Fugim-ne com de la pesta.
