Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Un llibre amb bon humor

Josep Carner va traduir una de les novel·les més gaudioses i jocundes de l’anglès Charles Dickens

l·lustració de Mr. Pickwick de Harold Copping. 
l·lustració de Mr. Pickwick de Harold Copping. 

Decennis enrere, a Catalunya hi regnava el bon humor, la cordialitat, la bona entesa i la bonhomia general. Parlem, per exemple, de l’any 1931, quan Josep Carner va oferir als lectors catalans la seva traducció dels Papers pòstums del Club Pickwick (1836), de Charles Dickens, una de les novel·les més gaudioses i jocundes (paraules, ai!, que ja no es fan servir) de l’escriptor anglès. No és una novel·la perfecta, ni molt menys —tampoc ho és el Quijote—, però va ser la més celebrada del seu segle pels lectors, tant els anglesos com els d’arreu del món de seguida que es va traduir. Aquí, en especial, Carner va aconseguir una versió tan genuïna, tan viva i de tal riquesa verbal, que el Pickwick va convertir-se en un llibre de culte; i els uns viatjaven a les contrades on passen les aventures d’aquell club, els altres agafaven aquest cognom com a pseudònim per als seus articles a la premsa, i els altres, simplement, el llegien i rellegien molt sovint: Xavier Montsalvatge, Ramon Esquerra, Francesc Noy, Martí de Riquer, Néstor Luján, i tota una colla d’homes i dones, notables o no.

Així, doncs, va rebre l’obra el primer públic lector que va tenir, l’anglès, un poble que posseeix una llarga tradició humorística, mai desapareguda a pesar del puritanisme de la reina Victòria i de dues guerres mundials: amb una mica de sàtira, unes unces d’ironia i un grapat d’humor, a Anglaterra es superen les més grans contrarietats. (Podríem provar-ho a casa, pàtria d’un dels esclats més colossals d’aquestes virtuts abans de la guerra, com ho demostra el reguitzell de revistes satíriques que hi havia: no cal fer-ne memòria.).

En efecte, el Metropolitan Magazine escrivia en la seva entrega de gener de 1837: «El famós Mr Pickwick és, ell mateix, el successor legítim de Don Quijote; és el Quijote cockney del segle XIX, i en comptes de dur una armadura de ferro, viu engavanyat en un bon abric de pells, de regidor». La revista Athenaeum deia el mes de desembre de 1836: «Els Pickwick Papers, de fet, estan forjats amb dues lliures de Smollett, tres unces de Sterne, un grapat de Hook ... sempre amb incidents a pler, servits amb una sauce piquante original». ¿Què deia el Court Magazine l’abril de 1837? «La descripció de Sam Weller [el criat de Pickwick, equivalent de Sancho Panza] preparant-se per escriure una carta d’amor, mirant-se atentament la ploma per veure si hi ha enganxat cap cabell, i brossant la taula perquè no hi quedin engrunes sota el paper ... són tan exactes representacions de les coses trivials ... que demostren tot d’una l’habilitat de l’autor i la clau del seu èxit sense precedents». Mary Russell Mitford escrivia en una carta a una amiga: «Fes tot el possible per manllevar els Pickwick Papers. No sembla que l’autor hagi conegut l’obra de Hogarth [el gran caricaturista i dibuixant satíric d’aquell temps], però s’hi assembla molt, excepte en el fet que el punt de vista de Dickens és molt més rialler, és un punt de vista shakesperià, ple d’humanitat.»

John Foster, que va ser el primer biògraf de Dickens, va dir al núm. XV de la revista Examiner: «Tot en aquest llibre és la vida de cada dia i naturalesa humana ... Esperem d’aquest autor, i passarà aviat, que aconsegueixi el gran estil amb què Fielding va aconseguir escriure uns llibres que ens captiven, de la mateixa manera que ens sentim captivats per la veritat o per la naturalesa.» Un novel·lista de la talla de Thackeray es manifestava així al seu llibre The Paris Sketch Book: «Els Pickwick Papers contenen un caràcter real sota noms inventats; i, com Roderick Random [de Smollett], una obra inferior, o com Tom Jones, immesurablement superior, ens dona una idea més exacta de l’estat i el comportament del poble, cosa que no trobaríem en cap altra mena d’història fantasiosa o autèntica.»

Abraham Hayward, assagista i traductor, va escriure a la Quarterly Review: «Menys de sis mesos després de l’aparició de la primera entrega dels Pickwick Papers, tot el públic lector d’Anglaterra en parlava: els noms de Winkle, Wardell, Weller, Snodgrass, Dodson i Fogg [personatges del llibre] van tornar-se tan familiars a les nostres boques com les expressions casolanes; i el senyor Dickens va esdevenir el gran objecte d’interès entre els homes i dones de la metròpolis.»Totes aquestes són opinions de crítics i de lectors anglesos entre l’any de publicació de Pickwick i el 1840. La crítica immediata, a Anglaterra, no sol ser la més complaent, perquè en aquell país hi ha una tradició tan rica, en aquest terreny, que ningú no s’empassa fàcilment un gat per una llebre. I així els ha anat: encara avui, la millor producció literària en poesia i en novel·la, a tot el món, és l’anglesa i l’americana. L’editor d’Anagrama, Jordi Herralde, que és home benhumorat, així ho va copsar, i el catàleg de la seva editorial continua satisfent els lectors d’avui amb uns ingredients molt semblants als de la gran novel·la en anglès dels segles XVIII i XIX. Avantatges de tenir una sòlida tradició pròpia (de literatura i de crítica), i una tirada a la bonhomia carneriana. 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ