Xàtiva, Alcoi, Morella

Comence les vacances a Xàtiva, terra carregada d’Història. Per a molts de vostés quedarà resumida a unes coordenades mítiques i sentimentals: el carrer Blanc, un xicot en vespa amb la cara al vent i una mare que sempre espera que torne, com abans, eixe jove irat que hui supera els 80 anys. El Macondo de la Nova Cançó.

Camine per Xàtiva, dic. Un marqués arruïnat, en poètica definició d’un marqués polític que va contribuir a la seua ruïna i que és millor oblidar. Una ciutat amb més records que projectes. Amb més passat que futur. Amb un present prim, com sempre. Tot això canta Raimon. Ressonen les petjades pròpies pel carrer Blanc, un carrer dorment als peus de la pujada al Castell. Un carrer llarg, de poble. De persiana lenta i arrugues en la pell. Amb moltes cases buides, tancades, en venda. Sense mares que esperen. La Xàtiva de dalt. La ciutat congelada.

Hi ha una dita popular: “Els d’Alcoi, alcoians. Els de Morella, morellans. I la resta, valencians”. Potser Xàtiva mereixia un lloc d’honor en eixa tríada d’orgull i xovinisme unida per una sobredosi d’Història. Per la memòria d’un temps passat d’esplendor enyorat. Xàtiva: la ciutat dels papes Borja, bressol del paper a Europa, cremada en 1707 per Felip V. Morella: la menuda ciutat forta, fidel i prudent, camp de batalla de carlins i maquis i abraçada per una muralla pètria. Alcoi: amb els fumerals verticals d’una indústria que va generar burgesia modernista i anarquisme combatiu i una identitat indestructible. La Comala perduda en el record d’Ovidi.

Xàtiva, Morella, Alcoi: tres cors valencians. Les tres custodien velles essències. I potser —des de l’amor a les tres, des de la devoció a la seua personalitat— eixe siga el problema. Que suporten el pes de massa Història. Que arrosseguen una memòria que els impedeix caminar lliures. Ja ho deia Vicente Boix, cronista oficial de Xàtiva, al segle XIX: “Dejemos en paz esas ruinas sagradas; y respiremos la brisa, que nos anuncia otro porvenir”.

La poeta d’Oliva Àngels Gregori, en un curs de la Universitat d’Estiu de Gandia que vam mantindre la setmana passada entorn dels flâneurs i la literatura de caminants, feia una distinció interessant. París és la ciutat per a ser llegida, de tanta Història com porta el nom de cada carrer i les estàtues de cada plaça. Nova York és la ciutat per a ser escrita, una tabula rasa condensada en eixos carrers que porten un número asèptic. Gregori diu que se’n va a trobar-se a Nova York. Ara estarà allà, potser al cantó entre la Tercera Avinguda i el Carrer 7, en els dominis de Joseph Mitchell i eixe llibre meravellós que és La fabulosa taberna de McSorley. Un dels bars més antics de Nova York, del 1854. Una altra volta la Història. No hi ha manera.