Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

El lector de poesia

La poesia se centra en unes formes d’abstracció i en el joc d’esgrimir la imatgeria per anar cap a una altra dimensió

Quan el sentit es perd, tot és sorpresa, però el poema pot no donar fruit perquè depèn d’un joc tan arbitrari com els capricis de l’imaginar.
Quan el sentit es perd, tot és sorpresa, però el poema pot no donar fruit perquè depèn d’un joc tan arbitrari com els capricis de l’imaginar.

Hi ha gent que diu que té dificultats a l’hora d’entrar dins la poesia. És perquè hi ha particularitats que fan d’aquest llegir una anomalia? Potser sigui que aquests lectors esperen alguna informació on poder aferrar-se i el text poètic se’ls esfilagarsa perquè no els proporciona tal certesa. Amb quina actitud cal mirar els poemes? Com es llegeix la manca d’entrellat? Miraré d’explicar alguns dels dilemes que jo mateix, sovint, m’he plantejat. Qui sap si arribaré a cap conclusió... Però pensar-hi pot ser profitós.

En les famoses Cartes del vident, Arthur Rimbaud hi exposa per escrit la base d’un dels seus grans trencaments: que cal desajustar tots els sentits. És molt interessant el que planteja perquè sembla que posi un peu al buit. Quan el sentit es perd, tot és sorpresa, però el poema pot no donar fruit perquè depèn d’un joc tan arbitrari com els capricis de l’imaginar. Aquest camí pot dur-nos al desvari o a pretendre que hi ha algun més enllà, una certa harmonia superior independent de la imaginació.

De fet, ja des d’antic, la poesia se centra en unes formes d’abstracció i en el joc d’esgrimir la imatgeria per anar cap a una altra dimensió: parla de coses quan ja no són coses, crea conceptes nous en un salvatge lligam que converteix l’eterna rosa en flor, bellesa, pensament, llenguatge... I encara més enllà de la metàfora, és ornament mental en desconcert quan fica el dit fins al fons de la nafra i el text no es refereix a res de res. Un cop certificat, doncs, l’abandó del referent, hi ha comunicació?

Això fa que el qui espera que un missatge sigui concret i clar, patent i unívoc, se senti marejat per un obstacle que el fa sentir que ell és d’una altra tribu, que el rar argot, el codi indesxifrable del llenguatge poètic, de resultes, l’estigui marginant amb petulàncies o li provoqui un fàstic que l’expulsa. I en aquesta exclusió, la seva lògica crea un escut ben simple i racional que ho redueix de cop a una antinòmia: o bé té un sol sentit o no en té cap. Simplificant-ho tant, la poesia es converteix en mera ximpleria.

Però és que més enllà d’aquest contrast, hi ha aquell sentit orgànic que es retorça, vestit i transvestit d’ambigüitat, ple d’ironies i de paradoxes, d’hipèrboles, d’absurds i anacronismes, d’incongruències i de disbarats. Llegir un poe­ma seria esbargir-se per aquest gruix de possibilitats dins els límits del vers i amb les paraules que hi hagi en el poema, i divertir-s’hi! No cal interpretar o calcular amb taules les significacions, sinó llegir-hi tots els efectes que el xoc ens provoca i investigar-se endins d’allò que evoca.

Suposem que és així, que això de la lectura no té per què seguir cap rumb fixat, que és pura recreació de l’ànima, un exercici psíquic, però com una alarma que encén un estat místic, o sigui: carn i llengua fonent-se al pensament quan l’actitud contempla, ensuma, palpa, sent i tasta, quan la vida és vera i és mentida.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >