Selecciona Edició
Connecta’t
POSTALS / NÚRIA OPINIÓ i

Miratges en cremallera

Aquell dijous de març anava pensant en el contrast de les muntanyes que se m’apareixien lluminoses, un país de turisme i gaudi però que un segle enrere havia estat pobre, rude i fosc

És curiós veure com s’aixeca la persiana d’un engranatge precís que durant la resta del dia ja no s’aturarà.
És curiós veure com s’aixeca la persiana d’un engranatge precís que durant la resta del dia ja no s’aturarà.

Una vegada vaig agafar el primer tren cremallera del dia cap a Núria. Era un dijous de març. Uns quants dies després ens van tancar per la pandèmia, així que aquella postal em va acompanyar tot el confinament. També el missatge d’un cartell en una farmàcia de Ribes, de la qual no vaig fer cabal: tenim mascaretes. Allà vaig tenir notícia per primera vegada d’un producte anomenat Sanytol, perquè a un restaurant ja li costava aconseguir-ne una comanda.

A les set i vint-i-cinc minuts d’aquell matí prepandèmic sortia un comboi de Ribes de Freser, ocupat sobretot pels treballadors del cremallera i de les instal·lacions del santuari de Núria. Tots semblaven coneixe’s. Alguns més parladors, altres més mecànics, ningú era estrany en aquell cremallera. Sols jo hi actuava com una infiltrada desapercebuda, a qui la cara de son esborrava del seu radi de converses. Una sensació molt agradable. Hi pujaven professors d’esquí que rebrien una hora més tard les hordes escolars.

És curiós veure com s’aixeca la persiana d’un engranatge precís que durant la resta del dia ja no s’aturarà.

I és curiós veure’l per l’escletxa privilegiada d’un dia i hora fora del temps. Potser el cremallera de Núria és dels pocs miratges que ens fan pensar en la civilitat ferrovià­ria nord enllà. Després el món es va congelar i després s’ha activat amb un desfici febril, com per recuperar un terreny i temps perduts que no es poden recuperar. Això és el que no hem après de la pandèmia. Tot el viat­ge en cremallera de Ribes a Núria s’acompanya d’un embadaliment. No només pel paisatge sinó perquè el 1931 fossin capaços d’obrir via a través d’un sistema que sembla pensat amb la lògica d’un joc infantil: una cremallera que salva desnivells. Altres vegades que hi havia pujat, l’aglomeració i el xivarri complicaven les ganes d’embadalir-s’hi. L’aglomeració és irremeiable, ja ho sé, som habitants d’un vesper immens que gaudeix amuntegant-se i ensenyant-se en la multitud, i fins i tot quan creus que en fuges i et penges una medalla original, arribes a una altra plaça on s’arremolinen els que han abandonat la primera gernació.

Aquell dijous de març anava pensant en el contrast de les muntanyes que se m’apareixien lluminoses, un país de turisme i gaudi però que un segle enrere havia estat pobre, rude i fosc. No perquè ho romantitzem va ser menys pobre, rude i fosc. De sobte es va obrir el llac cobert de neu, les muntanyes blanques i el santuari. Sort que ells no marxen. Vaig recollir aigua de la font de Sant Gil i vaig posar el cap a l’olla del santuari per afinar els hemisferis. En tornant, em va semblar que algun nan gollut treia el cap d’una cova encantada per fer-me adeu. Ja sabia la tranquil·litat que li venia.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >