Selecciona Edició
Connecta’t

L’invent del PowerPoint

El debat sobre l’ús de la tecnologia i la classe magistral polaritza la majoria de sessions. El repte és que el contingut sigui autèntic i l’enginy s’imposi a la mediocritat

Maria Carme Junyent i Figueras, professora de lingüística a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona.rn
Maria Carme Junyent i Figueras, professora de lingüística a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona.

“Tens alguna cosa a dir o posaràs un PowerPoint?”. No m’havia trobat mai amb un interlocutor tan franc en el moment de concretar els termes d’una xerrada sobre periodisme a la qual em va convidar una universitat de Barcelona. Aquell missatge d’un veterà administratiu que sabia molt sobre conferències i conferenciants em va animar a perseverar en el debat obert amb alguns alumnes sobre el creixent ús de la tecnologia i la gradual desaparició de les classes magistrals a la majoria de les aules i presentacions, fins i tot sobre continguts que exigeixen imaginació, no necessàriament sobre comunicació.

Els entesos aposten per jugar amb la imatge i la paraula, combinar la teoria amb la pràctica, un exercici més complet que el de clavar la pallissa o posar un vídeo, una alternativa que d’altra banda no suposa precisament el mateix: l’orador corre el risc d’avorrir o ser descobert com un bocamoll mentre que un muntatge audiovisual cobreix les espatlles a l’impostor o per contra dona a conèixer el portaveu d’un equip que conjuga l’esforç i el coneixement i satisfà l’auditori, cada dia més familiaritzat amb el món digital i el PowerPoint.

No he conegut mai cap professor que comentés millor les portades de la premsa que Carlos Pérez de Rozas. Els gestos grandiloqüents i els tons de veu d’aquell director d’art donaven vida a les diapositives seleccionades per relatar les gestes esportives de figures com Muhammad Ali. A ningú se li va passar pel cap gravar les seves intervencions perquè eren personals i intransferibles, canviaven cada dia en funció del seu humor i de l’interès dels oients, convençut que no hi havia una recepta o document que servís tant per als matriculats de la Pompeu com els de la Blanquerna.

A mi m’agrada tant parlar que acostumo a disgregar, de manera que necessito que em corregeixin i ajudin a trobar solucions que, si és possible, no passin pel PowerPoint. Vaig aprendre molt en el festival literari de Morella, organitzat per Elena Moya, després d’escoltar Eduardo Mendoza i Amparo Hurtado. Moya em va il·lustrar sobre les reflexions curtes i directes dels anglesos en comparació amb les dissertacions dels que ens omplim la boca amb el Barça. No hi ha taula rodona on no surti el relat del Barça.

Intento practicar i sempre que puc assisteixo a actes que considero idonis per aprendre, com per exemple l’últim que va organitzar l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC). La jornada va culminar amb una lliçó de la lingüista Maria Carme Junyent. El títol de la ponència era El futur del català: què hi pot fer la premsa comarcal?, un tema que m’ocupa molt perquè la meva llengua materna és el català i procuro no oblidar que abans d’anar a parar a EL PAÍS em vaig iniciar a El 9 Nou i l’Avui i col·laboro a Catalunya Ràdio i Ràdio Barcelona.

La sorpresa va arribar quan Junyent va demanar el correu que havia enviat per a la presentació i no hi va haver resposta ni avís de rebuda a la sala d’aquell hotel de Barcelona. La rèplica de la conferenciant va resultar tan educada com admirable perquè va arrencar tota tranquil·la i ferma en la seva exposició sense buscar culpables, esperançada encara que en algun moment apareixeria el suport que havia d’il·lustrar la seva dissertació sobre la necessitat de no interrompre la transmissió intergeneracional del català, i encara menys a Catalunya.

La conferència va acabar sense que arribés el PowerPoint en qüestió, i va ser una sort per als presents perquè Junyent va estar magistral, per pedagògica i convincent, sempre creïble sense necessitat de contemplar els mapes i les dades que tenien com a missió autentificar el seu discurs i donar volada a la dedicatòria, “als meus nets, que no sé si existiran ni si parlaran català, però la iaia els estima”, que figura en el seu llibre El futur del català depèn de tu (La Campana). Junyent tenia tan sabut i interioritzat el que havia de dir que no li va caldre ajuda per captar l’interès del públic de l’ACPC.

I els assistents es van mostrar igualment tan atents i concentrats que van corregir Junyent a cor i de seguida quan va dir Twitter i es referia a Netflix. No hi va haver distraccions ni ningú es va preocupar per si el correu s’havia enviat o no s’havia rebut perquè el missatge de la lingüista va ser molt ben rebut després que la doctora Cristina Pulido presentés el treball guanyador de l’11è Premi de Recerca Universitària Premsa Comarcal: “El periodisme de proximitat davant del repte de la intel·ligència artificial”, un títol que evocava el PowerPoint.

Pulido es va explicar molt bé i va tranquil·litzar l’auditori més neeguitós quan va insistir que la intel·ligència artificial servirà sobretot per agilitzar i simplificar els processos de producció de notícies perquè “la capacitat humana es pugui centrar a millorar els continguts”, argument que incideix en la tesi de l’enginyera Elisenda Nou-Balust, premi Princesa de Girona, entrevistada a La Vanguardia. “La intel·ligència artificial alliberarà la teva intel·ligència natural de tasques secundàries i automatitzables (…) Escaparà de tota temptativa de domini”, va argumentar a La Contra.

No paro de contrastar opinions des que vaig escoltar Pulido i tendeixo a associar, sense que sempre vingui a tomb, el PowerPoint amb l’IA. La penúltima és una del premiat publicista Toni Segarra. “El costat creatiu no morirà. I tinc la sensació que en algun moment algú tornarà a descobrir que utilitzar el talent és més eficient i estalvia diners”, va afirmar a El Mundo. I l’última correspon a un article de Tomàs Delclós, amb data de 2010, que es pregunta si “el PowerPoint ens fa estúpids” a partir d’un llibre de Franck Frommer.

El repte és aconseguir que el contingut sigui autèntic, que el fons guanyi la forma i que l’enginy s’imposi a la mediocritat, un pla que em porta encara a recelar del PowerPoint. Així que responc al meu interlocutor acadèmic que no em caldrà suport tecnològic per a la meva xerrada a la universitat: “Tinc alguna cosa a dir”, li explico satisfet fins que em torna a interpel·lar: “Suposo que no llegiràs deu fulls i que sabràs articular un discurs improvisat i sense apunts”. I és llavors quan em quedo sense paraules, sense papers i sense PowerPoint.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >