Mallorca antiga i profunda

Una rata que no és una rata, una rata de bufera, un animal d’aigua -com un talp, diuen-, encara es menjava fa mig segle arran de les aigües dolces gens mortes de Mallorca. Qui sap si era un gest atàvic, una festa en la necessitat i un punt de coratge, potser de memòria dels ignorats i vells primers colonitzadors permanents. Aquelles rates nedaven en aigües de broll, torrents i ufanes, netes i transparents, menjaven arròs, arrels, mongetes i patates de les teules de terra i marjals conreades sense esquitxar ni emmetzinar, d’adobs i verins.

Els valents tastadors també es duien a la boca els eriçons de terra (pionera icona ecologista dels verds d’Itàlia), els raríssims virots, baldritgues, grans migrants atlàntics, caragols crus per vèncer úlceres, feien truites o fregien els ous d’aus marines. Els autòctons i mariners sense terra ni pàtria escorxaven en un mar de sang i greix groc les tortugues de mar, després de tenir-les fermades, esclavitzades, als molls en un cap per aprimar-se… La sopa o consomé de tortuga de las pop / Warhol Sopes Campbell era un detall de contraban, ara vetat pel cap i la raó. A Aire de Joan Cabot un podcast d’IB3 ràdio -a les plataformes i a la carta- és narrat en primera persona, des de Formentera, un festival d’aquests ara vetats i multats oficialment i socialment.

Hi havia menú festiu exòtic, prohibitiu, de coses rares i de fàstic, sense arribar a la lògica moda dels que mengen poca o gens de carn, que no volen tastar animals ni els seus fruits, ni res que no sia amb arrels al paisatge, per religió o convicció, acceptables.

El menú roquer, dur, litoral és d’Eivissa, Formentera o de la Mallorca profunda, diu ara d’un paisatge físic de serenor i una geografia humana final, tribal, envellida. Es una hipòtesi contrària a la del professor i editor -i bell escriptor costumista actual- que és en Climent Picornell.

Mallorca interior, endins, ara: Hi ha aquesta minoria social, cultural, terminal, no de postal, de la illa antiga i ex pagesa, en contrast amb les noves generacions de migrants que fan feina, tenen molts de fills -que saben xerrar català - i donen vida als pobles isolats i ocupen cases buides, de difunts, o rebutjades pels illencs fans d’arran de mar o de fer vida de ‘xalet’ a foravila: Felanitx, per exemple, mea culpa.

Els menjars no civilitzats, que no en resten als traçats i menús oficials, són un contrast, a contrallum, vulnerarien el llistat d’espècies protegides i/o en extinció, desenes d’animals de pel, ploma, closca, espines, closca de pedra i escates… Segurament eren coses de la fam i dels rituals de la necessitat dels humans depredadors, pobladors primitius que en venir de fora. Els dels inicis. Vertigen. Els primers pobladors de les illes de la Gran Mar.

Tot és extern a unes illes, tot arribà de fora, també nosaltres, i les plagues que exterminen tots els ametllers, figueres, ullastres, vinya, palmeres i garballó, (única palmera autòctona d’Europa, mare de l’obra de palma (senalles). Menjar allò que era salvatge al paradís devia ser un ofici, com una feta festa ancestral i d’exquisidesa, diuen els fills i nets dels atrevits. Menjàvem fulles, arrels i cors virginals de plantes ara consagrats com aliments de salvació.

L’escriptor català com un tòtem, Pere Quart (Joan Oliver) literat i editor de pedra picada, lliure i radical, respectable, no va voler empassar-se ni tastar una rata cuinada rostida all forn a sa Pobla, en una trobada mallorquina d’homenatge gestada per l’inefable i inventor de mites locals i obres teatrals, el cronista Alexandre Ballester. Era l’any 1967 i no va acabar bé.

Ara es sap la feta de Pere Quart, de fa més de mig segle, perquè surt, amb pulcritud i amenitat, a dues estampes ben dites al llibre Aquells anys, aquelles veus de Jaume Armengol (Perifèrics) memòries d’arrels familiars i apunts de compromís polític sobre personatges coneguts, catalanistes, sobiranistes en diu ara, a la Barcelona sota el franquisme dur i de vagues.

Jaume Armengol, quatre generacions de gent de farmàcia i poder, dos batles i una presidenta, parent segon de Gabriel Alomar i Llorenç Villalonga, redactor de la Gran Enciclopèdia Catalana, és novel·lista des dels 60 -premiat-. No és un nouvingut. Diu de l’animal que el van “gosar tastar farcit de nàusea”. Era una rata rostida sencera per cap i plat (amb aquelles “dentetes” i bigots). Potser per aquest pudor dels illencs a no quedar malament o tudar el menjar. Sa dona, Dora Socias, n’era testimoni i còmplice víctima del fet de gastronomia de temps vençuts, de precivilitzats, menjars de fàstic o fòbies raonables.

De Pere Quart/Joan Oliver no se sap si en feu un vers, escena o un apunt vitròlic del seu obvi rebuig mentre sonava la música del festival d’ossets i esporgar dels dos joves acompanyats amfitrions. Armengol parla d’“una lamentable frustració”, decepció, nàusea, “sorpresa” a un restaurant qui no sabem el nom ni existeix. L’homenot Oliver menjà costelles de me/xai/anyell amb patates. Alexandre Ballester seguí fent veta teatral i vida en risc.

Rates, anguiles, caragols, llets, ous, fetges de peix, morenes, crancs, pegellides, figues de mar, orelles de mar, espardenyes, ocellots migratoris o autòctons ultra preservats ara…el món perillós i carn dels menjars rars. L’estiu de 2022, a devora sa Pobla, a la frontera d’Alcúdia i Muro, a un restaurant populós i modernitzat per l’enginy de na Bàrbara Flaquer, Los Patos de la família Font, una figura indiscutible de la vida literària i cultural i una altra icona del bullit cultural i de modernor de Madrid des dels 80, actuaran amb lògica urbana i contemporània del continent i l’univers. Les dues persones mostraren de cop la inquietud i el veto explícit, a la pregunta que feren altres dos menjadors amics al demanar si els agradaven les anguiles o els molestava si en portaven a la taula un platet d’anguiles frites i un altre de cuinades.

El gest automàtic i revinclat i les veus raonades immediates evidenciaren una petjada cultural de fàstic, oi, d’abstenció militant. La llibertat. La incompatibilitat visual, religiosa, moral, amb les anguiles és un cas universal, nat de lectures, el cine, les llegendes de la infància, la por bíblica i la simbologia multicultural (les serps, les morenes, el congres...).

Camilo José Cela, fins al llibre de Jaume Armengol, era la cita de la única rata gastronòmica protagonista, ells fets de sa Pobla, una rata menjada -amb acte notarial i públic a sa Pobla va servir al Nobel Camilo José Cela per aixecar una peça més al seu propi monument de personatge agosarat, excèntric, famós i megalòman, insolent amb els joves i col·legues que no l’adulaven.

Aquella feta de la rata de don Camilo es part de la llegenda certa: mig Espanya plena de carrers places i fundacions al seu honor, vida en rossa, escàndol final, amic de Fraga i visitant de Picasso i Miró, excensor. Aquella gesta i moltes més projectaren fum i boires en la seva dèria de narrador i editor pioner i d’apertura de Papeles de Son Armadams. va ser eix de continuïtat dels fets literaris de saviesa, filosòfics, poètics de les converses i de Formentor iniciats per Adam Dheil, Joan Estelrich, el comte Keyserling, Carlos Barral, Fuentes, també Basilio, pagats pels Buadas i al final també pels hotelers Barceló de Felanitx que compraren i vengueren l’hotel vell i la finca excepcionals.

Abans de la desfeta de quasi tot Cela feia regalar als Buadas una carretada de duros, desenes de mils d’euros en calderilla, al tipus de lletres fatxendes amics i ensabonadors seus, gent del règim, camisa blava o de les rialles glaçades de la transició des del poder. A Formentor, esdevenia una feta rara, allà hi ha una gran finca amb cala Murta i les cases velles incloses es que no és privada, d’una fundació Rotger Villalonga, creada per honrar la memòria del gran poeta Miquel Costa i Llobera, el de ‘Lo Pi de Formentor’. Ningú n’explica res ara n i que es fa amb la milionària deixa i el rèdit de vendre part de l’accionariat de l’Hotel Formentor que era de la fundació de Costa

I a l’hotel Formentor dels Buadas (Cela, Gil de Biedma, Ferrater, Barral, Bauçà…) tenien sobrassada/llengonissa prima, un embotit rar, fet de mesclar carn de porc i de cabrits de les muntanyes. Ara en podríem donar a menjar a mig Mallorca vist el cabrum que infecta i devora la natura verda i tot quan troben tot l’any.

Allà a Formentor hi era de mestre de cerimònies assessor en Pau Llull, Pablito, excel·lent narrador oral, periodista punter d’UH i Balears, escriptor culinari a la vora de Néstor Luján, que va ésser jove migrant a Argel i París on tractà Albert Camus, marit de Margaluz, Margalida Llobera, la musa dels 60/70/ amb Els Valldemossa i Xesc Forteza al teatre. Formentor, Finisterre mallorquí, tapa el vent a sa Bufera, ara parec natural, desdibuixada quasi totalment, però preservada per la pugna dels ecologistes de tota mena. Pau Llull està mig oblidat i era un divulgador i repòrter notable. Ell ens diria el què de tot plegat. També de la rata comestible?

Aquella rata de Cela, Pere Quart i Jaume Armengol, Dora Socias, Alexandre Ballestes, segur que era filla d’aigües clares i vives de bufera on naixien creixons al canals de reg i anguiles als brolls…. migraven ànneres que el dictador Franco (mort al llit el 1975) matava a trets d’escopeta de perdigons (tenia molts més crims) convidat per la família Gili que eren propietaris de gran part d’aquells aiguamolls, després urbanitzats per ells i els Riera Marsà. Lago Esperanza, nom de filla renombraren una llacuna arrasada. Son hotelers amb nom propi, olivars i poder, companyia familiar ara esbrancada.