Selecciona Edició
Connecta’t
POSTALS / MALLORCA OPINIÓ i

Un ratolí

Mallorca és un indret desbordant d’individualitats valuoses, on tanmateix no hi ha manera de forjar un teixit col·lectiu fèrtil o, almenys, acollidor

Premiats a l'última edició dels premis Ciutat de Palma.
Premiats a l'última edició dels premis Ciutat de Palma.

D’ençà que vaig començar a escriure comentaris culturals a la premsa, i d’això ja en fa divuit anys, l’escena creativa de Mallorca sempre m’ha fet topar tard o d’hora amb el mateix desencís, que sempre acabo descrivint igual (o els fets o la imaginació no donen per a més, ai): és un indret desbordant d’individualitats valuoses, on tanmateix no hi ha manera de forjar un teixit col·lectiu fèrtil o, almenys, acollidor. Moltes de les causes són compartides per qualsevol ecosistema petit: capelletes, enveges i odis en contrast flagrant amb un excés de diplomàcia acrítica, dependència institu­cional amb la seva corrupció inherent... Tots ens sabem el cantet.

Però la insularitat provoca un emmirallament particular, una distorsió premium. No parlo del suposat caràcter mallorquí, tancat o indesxifrable o endogàmic (dois!); de fet, conec gent vinguda de fora que, un cop instal·lada entre nosaltres, ben aviat adoptà com a pròpia aquesta distorsió... i amb notable fervor! El cas és que l’illa genera sovint la falsa sensació de contenir-ho tot (tots els paisatges, els codis, les possibilitats...), fins al punt que els qui hi vivim acabam pensant-la com si fos un continent. Inoculada en el circuit cultural, aquesta premissa autoreferencial s’ha traduït massa vegades (òbviament, no sempre ni prop fer-s’hi) en una reducció dramàtica del terreny de joc, els interlocutors, l’amplitud de les perspectives... i les ganes de fingir que suportes els encerts aliens.

Per descomptat, els camps artístic, literari, musical o crític requereixen de conflicte i incomoditats internes per tal de sostenir el seu impuls. Però dos boxadors dintre d’un quadrilàter de mig metre no s’haurien de colpejar: l’espai no ho permetria i, si s’hi entestessin, llavors la brega només podria esdevenir pura lletjor de sang i butzes, misèria, agressió sense esport. Per tant, només els queda ajudar-se a sortir de la trampa o, com a mínim, no empènyer-se l’un a l’altre. A Mallorca hem conegut massa persones alabades de repartir cops a cegues (o de girar l’esquena, xiulant a dos mil·límetres del cos agredit).

Provem de mirar-ho d’una altra manera. Fiquem-nos tots al cap que no existeixen una “escena creativa” i un “circuit cultural” mallorquins; vull dir, no en un sentit complet que garanteixi massa crítica, interlocucions complexes, recepció metòdica. El marc l’hem d’establir més enllà. Una vegada entès això, ¿seria tan difícil que tots ens acompanyéssim amb un mínim de generositat, i no ho fessin tan sols els millors d’entre nosaltres? Però reconec la ingenuïtat d’aquesta recepta: tempta tant, esdevenir cap de ratolí!

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >