Sílvia Navarro: “A Gerda Taro no li agradaria ser cap icona, ni tan sols del feminisme”

Sílvia Navarro (Barcelona, 40 anys) ha descobert Gerda Taro, la fotoperiodista morta a la batalla de Brunete atropellada per un tanc amic (republicà), i n’ha quedat atrapada. “Cada cop volia llegir més sobre ella, saber-ne més…”, diu, gairebé emocionada. Amb tota la documentació arreplegada (“no era fàcil… en comparació amb la de Robert Capa”, diu), ha construït una obra, Negatius (a la Flyhard, fins al 12 d’agost, dins del Grec), per la qual transiten la memòria històrica, el fotoperiodisme, el feminisme… L’obra, publicada per Comanegra, ha guanyat el premi Frederic Roda 2020 i el de la Crítica dels Escriptors valencians el 2021.

Pregunta. D’on ve la idea de recuperar Gerda Taro?

Resposta. És un projecte que surt dels dos actors [Laura Riera i Roger Vidal], que buscaven històries sobre la invisibilització de la dona, de dones apartades de la història o oblidades. Quan em van dir que els agradaria parlar de Robert Capa, em van descol·locar. ‘No volíeu parlar d’una dona?’ I em van dir que rere aquest pseudònim hi havia també una dona, Gerda Taro. La meva reacció d’ignorància deixava clar que hi havia una dona invisibilitzada... No en sabia res. De Capa sí, esclar.

P. Com està estructurada l’obra?

R. Presentem dos fantasmes que es retroben i Gerda demana a Endre [Friedman] revisitar la seva història per entendre com ella n’ha quedat apartada.

P. L’hi recrimina?

R. Vol saber si l’hi ha de recriminar. En l’obra ella vol descobrir quina part de culpa té ell. Llavors van revisitant moments de la història, que intentem anar reconstruint.

“La seva història té casuístiques patètiques, com la seva mort aixafada per un tanc republicà o que els seus negatius es perdin”

P. Com és l’obra?

R. És un híbrid entre teatre documental i de ficció. Els personatges passen a ser el Roger i la Laura explicant la biografia narrativament, en tercera persona. Quan revisitem escenes del passat, les ficcionem a partir de coses que sabem que són certes. Són diàlegs creats per mi. Bastim la història amb el màxim d’elements de realitat possibles, però alhora deixant espai a la ficció, a fabular. El fet que s’hagi esborrat la memòria d’ella dona peu que hi hagi molts supòsits.

P. Quin espai ens trobem?

R. És una caixa de llum fotogràfica on els personatges estan atrapats, i a dins hi ha 10 maletes que representen 10 fotografies clau en la seva història i que no veiem en escena, senzillament donen peu a explicar cada moment. A l’entrada del teatre sí que hi són les fotos, i és interessant perquè l’espectador, un cop vista l’obra, les llegeix d’una altra manera.

P. El pseudònim ho va embolicar tot?

R. La idea és d’ella: inventar-se un personatge, un fotògraf americà que no vol ser conegut. Els va funcionar: els dos firmen i cap dels dos és Robert Capa. Però a partir de la famosa foto del milicià, els costa mantenir la història del tio raro que no vol aparèixer en públic. I llavors què passa? Que té un nom masculí i qui acaba posant-li cara és ell. Ella s’adona que l’ha cagat estrepitosament, perquè de cop només és la secretària, la nòvia... Quan torna a la Guerra Civil per tercer cop, ella sola, ja comença a fer fotos amb el seu nom, però són els negatius que es perdran. I els que sobreviuen, encara que també hi ha fotos fetes per ella, estan signats només com a Capa.

P. De qui va ser la culpa?

R. La història de la Gerda, tristament, té moltes casuístiques patètiques: la seva mort aixafada per un tanc republicà, que ell abandoni els negatius a París, que aquests negatius es perdin durant 70 anys... Totes aquestes casualitats fatals van fer que aquest personatge quedés esborrat. No sabem si Capa va buscar els famosos negatius en els 15 anys entre que marxa de París i mor a Indoxina. No sabem si ja estava en una altra onda, a Hollywood, amb Ingrid Bergman… o si estava cada dia buscant-los.

P. Hi ha factors en la seva vida determinants: feia un ofici masculí, en un ambient masculinitzat, era la “parella de”, la seva tràgica mort…

R. Una de les pors d’ella és la de ser senzillament “parella de”. Era una tia molt política, mentre que ell ensenyava molt menys les seves conviccions. Era més pragmàtic. Tenia clar que havia de jugar amb diferents cares, i que com menys ensenyés, millor. La relació es trenca perquè ell li demana matrimoni i ella diu que no. Ella va tenir una llarga llista d’amants. Era una noia molt diferent al prototip de l’època. Els soldats l’adoraven, era una tia instruïda, amb estudis, parlava idiomes, va arribar a l’hotel La Florida i es va fer col·lega d’Alberti, de Hemingway, de Dorothy Parker... Per això crec que si ella no s’hagués mort, s’hauria mogut en cercles molt importants.

P. La veieu com una relació tòxica?

R. És difícil. Hi ha escenes en què els veus enamorats i d’altres en què es detesten. Segurament des de l’òptica contemporània veuríem moltes coses que ens portarien a pensar que era una relació tòxica, però crec que en el context de l’època, de dues persones que ho han deixat tot enrere, que malviuen en una ciutat [París] que no és la seva, que estan buscant com fer quartos, en una efervescència política... era una mica inevitable que es trobessin. El passat els uneix.

P. Sense ella seria difícil explicar Capa?

R. Sí, perquè sense ella no hauria existit el personatge, i suposo que els dos haurien acabat sent uns fotoperiodistes més dels molts que malvivien arreu. Justament la invenció d’aquest personatge fa que la gent s’hi interessi. No haurien pogut anar a Espanya subvencionats sense la figura Capa.

P. Es podria convertir en un mite del feminisme?

R. Tant de bo es converteixi en un referent, però no crec que a ella li hagués agradat ser una mena d’icona de res. Era una dona lliure, molt d’esquerres, però no va militar mai en cap partit perquè deia que no volia que un carnet la definís. Crec que tampoc li agradaria ser definida com a icona, ni tan sols del feminisme.