‘Coses que no t’havia d’explicar’, d’Iban Zaldua: Contra la lectura de contes
Sobre un fons de sornegueria, desplega una varietat de recursos amb una juganera imaginació narrativa per damunt
Fora màscares. No m’agraden els contes. Posats a llegir, prefereixo llegir qualsevol altra cosa: novel·les, poesia, crítica, teatre, assajos, nouvelles, cartes, diaris, fins i tot biografies, tot i que de vegades se’m fa coll amunt suportar com es grapeja el personatge que roman indefens en la mort. Qualsevol cosa menys contes. El meu problema no és amb el gènere sinó amb la distància (al cap i a la fi, el conte no és un gènere com la novel·la negra, la novel·la històrica o la novel·la d’avantguarda que pugui resoldre’s aplicant el receptari en vigor, sinó una peça narrativa breu: entre els 100 i els 400 metres llisos): una de les coses que més em costen és asseure’m en un món de ficció, i fa molta ràbia que de seguida te’n foragitin. Pobres personatges, portar-los a la vida per desempallegar-se’n de seguida. Quina crueltat, l’escriptor de contes!
Però gràcies a aquesta reticència inicial es dona un estira-i-arronsa del qual de vegades es desprèn una victòria deliciosa del conte sobre les manies personals: quan un accepta que no ens agradaria gens que la narració s’allargués, ni que l’escriptor canviés de gènere. Qui voldria llegir una novel·la de Borges? La poesia de Txékhov? El teatre de Quim Monzó? Són autors que han trobat la seva distància justa, i entre ells, entre els meus contemporanis, ocupa un lloc preferent Iban Zaldua. Crec que tindria una desil·lusió si en arribar a la llibreria descobrís que “l’últim de Zaldua” són unes memòries del dolor o un llibre de sentides poesies.
(Incís: Zaldua no només escriu contes; sense anar més lluny, és el més gran assagista satíric del nostre espai peninsular, i si sembla un gènere amb poca competència, és a causa de la dificultat d’executar-lo sense caure en el ridícul.)
En el llibre que espero que aviat tinguin entre mans, Coses que no t’havia d’explicar, Zaldua s’allunya (sense abandonar-la) de la Cosa (que és com denomina el conflicte basc) que havia dominat el que probablement és el seu llibre central: Como si todo hubiera pasado (Galaxia Gutenberg), i encara un ampli ventall de temes, amb “recaigudes” en la ciència-ficció (que fa servir de manera un xic perversa per retratar el present), entre els quals sobresurt la pèrdua de facultats mentals, els inicis de la confusió. Sobre un fons de sornegueria, Zaldua desplega una gran varietat de recursos: des dels més evidents (la casualitat) fins als més complexos (la peça que no es revela al lector fins als últims paràgrafs per alterar el sentit del que ha llegit), destacant per sobre de tots una juganera imaginació narrativa. El conformisme irònic dels seus narradors, la seva manera de dir-nos que no es deixen donar gat per llebre mentre són arrossegats passivament per la situació, és un altre dels trets distintius del “territori Zaldua”, i una classe de personatge amb el qual sempre em ve de gust retrobar-me.
Si existís una Companyia de Taxació d’Efectivitat Contista (la CCTEC, una institució a la qual el nostre autor podria treure suc, moltíssim suc), Zaldua rebria la classificació més alta (una triple A), perquè és rar, raríssim, trobar un conte seu en el qual no aconsegueixi despertar en el lector una emoció agitada, molt propera al malestar; un malestar plaent, associat a un increment de la visió sobre com vivim i com ens amaguem. Però com que gairebé puc sentir riure Zaldua mentre llegeix aquesta darrera frase, potser millor que ho deixi aquí.
