Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES CRÍTICA i

‘Poesia completa’, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel: Versos plurals i aventurers

La poesia completa de Rosselló-Pòrcel és el número 3 de la col·lecció “Imprescindibles”, d’Editorial Barcino

Si Rosselló-Pòrcel no hagués mort als vint-i-quatre anys hauria escrit, amb tota probabilitat, poemes memorables.
Si Rosselló-Pòrcel no hagués mort als vint-i-quatre anys hauria escrit, amb tota probabilitat, poemes memorables.

Damià Pons, poeta i professor, solia dir que la mort prematura de Bartomeu Rosselló-Pòrcel és una de les pitjors tragèdies de la història de la literatura catalana. La frase té un risc: pot fer pensar en el poeta en termes del que hauria pogut ser més que no en termes del que va tenir temps d’escriure, que va ser poc però magnífic. L’any 1938, el mateix any de la mort del poeta, es va publicar Imitació del foc, el seu recull més extens i ambiciós, amb tres pròlegs. El de Gabriel Alomar, el gran intel·lectual polifacètic que havia exercit un cert mestratge sobre el jove Rosselló, el retrata com una promesa de poeta encara no acomplerta: “Rosselló era encara massa intel·lectual per a venir a l’eclosió absoluta i lliure d’un espiritual”. Carles Riba, en canvi, en fa una lloança encesa: les seves tres pàgines, amb aquella prosa seva una mica armada amb filferros, potser són les més elogioses i emocionants que va dedicar a un contemporani. El temps ha donat la raó a Riba.

La poesia completa de Rosselló-Pòrcel és el número 3 de la col·lecció “Imprescindibles”, d’Editorial Barcino, subtitulada “Biblioteca de clàssics catalans”. Algú l’ha saludada com una nova MOLC (Millors Obres de la Literatura Catalana). En tot cas, una MOLC millorada. Pel que fa a aquest volum, són encertats el disseny, la introducció i la breu tria de paratextos, que inclou els tres pròlegs a Imitació del foc i dos pròlegs de Salvador Espriu a sengles edicions de l’obra poètica completa de Rosselló. Entre Rosselló i Espriu hi va haver una història d’amistat intensa, amb moments de distància, que Sebastià Alzamora ha novel·lat i que la biografia espriuana d’Agustí Pons explica molt bé.

La introducció de Pere Antoni Pons aconsegueix complir la funció de presentar al lector l’obra i la figura de Rosselló-Pòrcel i ser alhora molt personal. No ho és només perquè citi la frase amb què he començat aquest escrit, sinó perquè dibuixa un retrat de Rosselló-Pòrcel que és, en bona part, una figura de poeta en què ell es vol reconèixer. Pere Antoni Pons parla d’un escriptor que fa una poesia “plural i aventurera” i que “es construeix per acumulació —d’influències, d’estils, de registres— i no per descarts”. Està molt ben dit, però a més resulta (llegiu el seu recent llibre de versos Dilema d’energies) que té molt a veure amb les seves pròpies idees sobre l’art i sobre la vida.

Quedem-nos amb aquesta idea: si Rosselló-Pòrcel no hagués mort als vint-i-quatre anys hauria escrit, amb tota probabilitat, poemes memorables, però la seixantena llarga de composicions que ens va deixar ja li asseguren un lloc destacat al cànon. Sé que la tria no és original, però el final del poema ‘A Mallorca, durant la guerra civil’ ens dona dos dels versos més vibrants de tota la poesia catalana. Llegiu-los en veu alta: “Tota la meva vida es lliga a tu / com en la nit les flames a la fosca”. Més enllà d’aquests decasíl·labs mítics, Rosselló-Pòrcel és capaç de donar-nos delicadísimes estampes de crepuscle (‘Inici de campana’), cançons d’inspiració popular que sap carregar de misteri (‘Noça’), filigranes que parteixen de la “poesia pura” de Valéry o Guillén i que exploten de claror (‘Illa dels amants’), quadres sensuals i maliciosos (‘Sóller’), una llarga passejada d’aire surrealista per Palma (‘Auca’) o explosions visionàries carregades de músiques, flames i àngels, empeltades d’imatgeria apocalíptica, de Rimbaud i de Rilke. La seva mort va ser una gran desgràcia, però els vint-i-quatre anys li van donar per a moltíssim.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >