Selecciona Edició
Connecta’t

L’Edat d’Or de la cultura catalana

Al període d’entreguerres la cultura catalana viu un moment excepcional: construeix un sistema cultural i se sincronitza amb la modernitat occidental

L’Ateneu Barcelonès celebra els 150 anys de la fundació com un dels epicentres de la cultura catalana.  
L’Ateneu Barcelonès celebra els 150 anys de la fundació com un dels epicentres de la cultura catalana.  

Enguany es commemoren els 150 anys de la fundació de l’Ateneu Barcelonès. Aquest espai va ser l’epicentre d’una Edat d’Or de la cultura catalana contemporània. No va ser l’únic nucli irradiador de modernitat, però cap altre ho va ser amb tanta potència com l’Ateneu. Era el CCCB de l’època, com diu Joan Safont —comissari de la commemoració que s’iniciarà a la tardor—. La història que travessa el Palau Savassona funciona com un mirador privilegiat per visualitzar com es va crear i consolidar un sistema cultural en català durant les primeres dècades del segle XX.

Però la panoràmica d’aquell moment encara està per escriure, i aquesta mancança historiogràfica distorsiona la comprensió del període. Probablement el tret més característic d’aquell sistema cultural va ser la normalitat amb la qual va establir interconnexions amb la modernitat i l’antimodernitat europea. Disposem de monografies que ho estudien per a casos concrets —Valery, Proust o Maurras a Catalunya, la petja de la narrativa russa a la literatura catalana, l’arrelament de l’avantguarda que mostra el primer volum de la biografia de Miró, o Els fundadors de Garrigasait—, però no disposem d’un mapa complet a través del qual podria visualitzar-se l’existència d’una cultura perfectament cosmopolita.

Si tinguéssim aquests mapes —si atenguéssim els que la professora d’ICREA Diana Sanz, investigadora del projecte europeu Social Networks of The Past, i el seu equip del Global Literary Studies Research Lab elaboren usant eines d’intel·ligència artificial—, podríem reescriure la història cultural del període. Resseguint els passos que figures com Chesterton o Benjamin van fer a la ciutat constataríem que Barcelona no va ser perifèria de la modernitat sinó un dels seus centres. Amb aquests exemples ho intentem explicar.

El pati de l’Ateneu Barcelonès, amb el bust de Josep Pla al primer pis. 
El pati de l’Ateneu Barcelonès, amb el bust de Josep Pla al primer pis. 

Moments estel·lars de l'Ateneu Barcelonès

1918: Josep Pla soci. L’escriptor sempre dirà que l’Ateneu va ser la seva autèntica universitat i serà ell qui, a El quadern gris, compactarà el mite de la institució com a nucli irradiador de la modernitat a Catalunya. S’hi inscriu com a soci transeünt.

1920: Política i societat. No va ser fàcil que Betrand Russell vingués a Barcelona i fes aquella conferència. L’havia presentat a la societat culta el jove Joan Crexells i el primer intel·lectual català del moment —Eugeni d’Ors— ho va fer possible.

1924: Toca Igor Stravinski. Durant la seva primera estada a Barcelona, el músic hi fa un concert i se li ofereix una audició de sardanes. Es compromet a compondre’n una.

Paul Valery avisa. Convidat pels Amics de la Poesia i el Pen Club Català, Valery hi dicta una conferència, parla del mal d’una cultura fonamentada en la poesia i participa de la tertúlia presidida per Joaquim Borralleras.

1925: Prosa SOS. El poeta Carles Riba dicta la conferència Una generació sense novel·la i planteja un dels problemes nuclears del sistema literari català.

Lorca per als amics. Durant la seva primera estada a Catalunya, convidat per la família Dalí, García Lorca llegeix els seus poemes en una sessió privada per a alguns socis.

1926: Chesterton també. El polemista anglès també hi passa quan és a Barcelona.

1927: A la recerca de la novel·la. Per homenatjar el filòsof Joan Crexells i seguint l’esperit del Goncourt, s’institueix el premi Crexells de novel·la. La primera convocatòria, que va quedar deserta, genera una gran polèmica.

1929: Filosofia catalana. Cicle de Conferències impulsades per Pere Coromines. Hi participen els millors filòsofs catalans del moment: Serra Húnter, Xirau, Carreras Artau i Mirabent.

1930: Immens putrefacte pelut. El conferenciant va estar a l’altura de l’expectativa. A La moral surrealista de Salvador Dalí, el pintor va carregar contra Guimerà i la cultura putrefacta. Va ser interromput diverses vegades i va marxar escortat.

Diverses persones en una taula de la biblioteca de l'Ateneu Barcelonès. A l'esquerra, en primer terme, Llucieta Canyà; el segon, Josep Maria de Sagarra. A la dreta, en primer terme, Pompeu Fabra.
Diverses persones en una taula de la biblioteca de l'Ateneu Barcelonès. A l'esquerra, en primer terme, Llucieta Canyà; el segon, Josep Maria de Sagarra. A la dreta, en primer terme, Pompeu Fabra.

1931: Humor polític. Els salons funcionen com a redacció informal d’algunes de les millors revistes de l’època. Amb Valentí Castanys com a referent gràfic i Josep Maria de Sagarra i Josep Maria Planes com a escriptors de referència, el setmanari satíric El Be Negre es cuina allà.

1932: La novel·la de Barcelona. Amb la ploma a la mà i mentre s’escolten les culleretes dels cafès, en pocs mesos Josep Maria Sagarra redacta Vida privada a la biblioteca.

1935: Teràpia Tosquelles. Amb l’ascens del nazisme, la diàspora cultural. El refugiat Sandor Eiminder psicoanalitza Francesc Tosquelles, que n’és membre.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ