Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Un llibre molt dolent

L’últim llibre de Peter Burke és incomprensiblement fluix per a un home de la seva categoria

Peter Burke enumera persones dedicades a diferents sabers.
Peter Burke enumera persones dedicades a diferents sabers.

Aquesta secció rarament està dedicada a parlar d’autors recents i de llibres dolents; però avui parlarem d’un cas que reuneix les dues característiques: l’autor és viu i el llibre que ha fet és molt dolent: Peter Burke, El polímata. Una historia cultural desde Leonardo da Vinci hasta Susan Sontag (Madrid, Alianza, 2022).

Burke és un sociòleg del coneixement i historiador de la cultura nascut l’any 1937 que ha fet llibres tan bons com ara El Renacimiento italiano. Cultura y sociedad en Italia (1972); La cultura popular en la Europa moderna (1978), i Historia social del conocimiento. De Gutenberg a Diderot (2000).

Però aquest que acaba de sortir és incomprensiblement fluix per a un home de la seva categoria que, a més, va decidir personalment incorporar-se a una de les universitats més dinàmiques intel·lectualment del Regne Unit, la de Sussex, fundada l’any 1961. En aquest lloc va poder dedicar-se a fer una sociologia i una filosofia de la cultura molt diferents de les que es feien, llavors almenys, a les tan famoses Oxford i Cambridge, universitats que més aviat ell rebenta sempre que pot.

Després d’unes pàgines introductòries en què descriu el concepte de polimatia (del grec polimathia, “molts sabers”), Burke entra en l’enumeració d’una sèrie de persones, homes i dones, que s’han dedicat a diversos sabers. Perquè el lector entengui què cosa és aquest “ofici”, diguem que Leonardo da Vinci —que, naturalment, surt al llibre— va ser un dels polímates més grans que mai hagi donat la història: pintor, enginyer, arquitecte, poeta, anatomista, inventor i moltes coses més.

Però Peter Burke es limita, de cap a cap del llibre, a fer una llista —que tira a name-dropping— de totes les persones que s’han dedicat a més d’una òrbita del saber: des de Pitàgores i Aristòtil, fins a autors del segle XXI, entre ells Tzvetan Todorov i Susan Sontag, cap dels dos persones de grans coneixements, més aviat diletants intel·ligents l’un i l’altra. A l’endemig passen, com era d’esperar, els grans polímates de l’edat mitjana —però oblida Brunetto Latini (autor de l’enciclopèdic Llibre del tresor) i, pitjor encara, Dante, home de fabulosos coneixements—; del Renaixement —Pico della Mirandola; Erasme, que és un gran humanista i prou; Jean Bodin, que era allò que avui se’n diu un “politòleg”, savi per escreix perquè tots els amics de la política ho eren fins fa cosa de cinquanta anys; Marie de Gournay, la “fille d’alliance” de Montaigne, editora dels Essais i feminista precoç—; de la Il·lustració, que va donar els polímates més conspicus —començant pels precursors Huet, Newton i Leibniz, tots inclosos amb justícia, seguits dels obvis Vico, Feijoo, Montesquieu, Voltaire, el cavaller de Jaucourt, Buffon, Hume, Diderot i Samuel Johnson, aquest darrer només lexicògraf i crític literari—; i després dels segles XIX, XX i els nostres dies. Un s’estranya, això sí, de trobar-hi lord Monboddo, William James (el seu germà novel·lista sabia més coses diverses que ell, com sol ser el cas dels novel·listes), Carl Gustav Jung (un xarlatà que hauria pogut entrar al llibre de monsieur Menken, De la Charlatanerie des Savans, 1721), Erich Fromm (un altre xerraire que va ser moda entre els hippies), o Roland Barthes (gran però només semiòleg i crític literari, com Derrida i Guattari, que també hi surten). El cas més sorprenent de tots és el de la reina Cristina de Suècia, només una aficionada, però gran promotora de la cultura al seu país, això sí.

Damunt, de cada autor dels centenars que surten al llibre l’autor n’escriu deu o dotze línies, o menys, com si hagués tret aquests resums del diccionari Bompiani o directament de Viquipèdia: incomprensible en un estudiós com ell. Burke hauria hagut de fer, almenys, una sèrie de talls “epocals”, explicant què significava saber en cada un d’aquests moments —hi ha una idea del saber sotmès al dogma cristià entre els segles III i XVI, o més; hi ha una història del saber amb condicions politicosocials molt diferents al Renaixement; unes altres de distintes a la Il·lustració; unes altres al temps del positivisme, i així fins als nostres dies.

Però no ho ha fet. I després de llegir el llibre, a un li venen ganes de llegir una dotzena de grans polímates de debò: Aristòtil, Averrois, Hildegarda de Bingen, Leonardo, Descartes, Newton, Franklin, Jefferson, Coleridge, Burck­hardt, Freud, Lovejoy o Mannheim. Perquè una cosa és ser un gran home o dona de lletres o de ciència, o ser un tastaolletes, i una altra haver destacat en disciplines molt diverses, per a la qual cosa no n’hi ha prou a ser polímata, també cal ser genial. Quedem-nos amb l’epígraf platònic que obre el llibre: “Res és més bell que saber-ho tot”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >