Les ciutats ocasionals

Hi ha ciutats a les quals tornes de tant en tant. Per família, per amics, per proximitat, per curiositat. Els motius van variant. Alguns parents ja són morts, les festes que sovinteges són unes altres i els horaris vitals ve un dia que es temperen. Però hi has anat prou per apre­ciar-hi canvis. Ara, busca qui et digui on és que s’opera el canvi: és a la teva mirada o és a la realitat mateixa? Quan la manera de mirar la realitat està tan connotada d’impactes mediàtics i socials diaris, de què podem estar segurs? Si no te’n guardes, aquests impactes arriben a ser un minut a minut de gota malaia. Mires tu o mira per tu algú altre?

Amb Mataró tinc un vincle de familiaritat en la mirada. Quan fas la rotonda de Laia l’Arquera, somrius recordant com s’enriolava l’àvia amb els pits punxeguts de l’escultura emblema. Quan passes pel carrer Cooperativa, recordes el camí per anar a veure una cosina de l’avi. Abans d’arribar al seu pis, hi havia un mur elevat que no permetia veure el que s’hi amagava. Com a mínim, no per una nena petita. Fa poc vaig descobrir que el que s’hi amagava era l’ara anomenada Nau Gaudí. La nau és una reconstrucció de l’edifici principal —la nau que servia per al blanqueig del cotó— que va idear Antoni Gaudí per acollir la Cooperativa Obrera Mataronense. Hi han posat els materials originals: els arcs de fusta, la paret de doble maó... Com és costum al país, del que Gaudí va projectar només se’n va construir una petita part (la nau, unes latrines i el pis per al director i per al porter), i un cop acabat (el 1883), només van haver de passar tretze anys per escapçar un tros de la nau. Des del 2010 acull obres de la col·lecció d’art de Lluís Bassat, dedicada a l’art català de la segona meitat del segle XX. Quan la vaig visitar, hi vaig veure quadres de Jaume Genovart, Daniel Argimon i Isabel Saludes que em van agradar molt. Els ulls em feien pampallugues, meravellats per pintures que no havia vist mai, i meravellats per un fenomen biològicament contradictori: sembla mentida que al darrere del mur d’aquell carrer Cooperativa grisot hi hagués hagut un cadàver de nau que havien reviscut i envoltat d’una plaça amb pisos i un parc infantil. El lavabo gaudinià restaurat de dalt a baix, en un extrem de la plaça, bonic —és innegable—, és com una broma.

L’altre dia, passejant pel passeig Marítim de Mataró, en un vespre ventós d’estiu que tant servia de comiat com de benvinguda, em vaig aturar a mirar la línia de mar. Em va semblar estranyament a prop d’un xiringuito. Deu ser el mar, que avança, vaig pensar. O potser ens ho diuen tant, que avança, que ens canvien les mides. Però potser són els meus ulls.