Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Richard Strauss i Stefan Zweig

Tots dos van deixar sengles documents sobre la crisi cultural, moral i intel·lectual de l’època nazi

Richard Strauss va fer la viu-viu durant el nazisme. 
Richard Strauss va fer la viu-viu durant el nazisme. 

Arturo Toscanini, un dels grans directors del segle XX, va dir en una ocasió: “Em trec el barret davant l’obra de Richard Strauss, però me’l torno a posar davant l’home Richard Strauss”. L’anècdota, que podria ser apòcrifa, té a veure amb l’actitud d’aquest davant l’ascens imparable del règim de Hitler.

Edicions Acantilado acaba de publicar un llibre que interessarà moltíssim als amics de la música de Strauss, als lectors fidels de l’obra de Stefan Zweig i, en especial, a les persones que volen entendre les crisis espirituals, culturals i intel·lectuals al continent derivades de l’àmbit de la política: Richard Strauss-Stefan Zweig, Correspondencia (1931-1935), edició de Willi ­Schuh, traducció de Carlos Fortea (Barcelona, Acantilado, 2022).

En efecte, Strauss, que era considerat un dels músics de més prestigi a l’Europa del primer terç del segle XX, va viure amb expectació l’ascens del nacionalsocialisme en terres alemanyes, i quan Hitler va arribar al poder l’any 1933 i Goebbels es va convertir en l’home que tallava el bacallà a l’Alemanya nazi en matèria de cultura i propaganda, es va deixar estimar pel règim, va acceptar la presidència de la Cambra de Música del Tercer Reich i va continuar dirigint a Alemanya, i molts altres llocs del continent, sense ser destorbat. Va compondre l’himne de les Olimpíades de 1936 sense cap angúnia, i va dir que tot ho feia per salvar el llegat musical dels alemanys. Al règim li anava bé que actués pertot com a ambaixador de la gran Kultur alemanya, i a Strauss, que havia estat molt crític amb la República de Weimar, li anava bé la nova situació política perquè no volia perdre ni fama ni diners.

Quan Hofmannsthal, que havia estat el llibretista (extraordinari) d’una colla d’òperes de Strauss, va morir l’any 1929, aquest es va trobar orfe de bones produccions teatrals per al gènere operístic i es va fixar en Stefan Zweig —llavors també molt popular a les terres de parla alemanya— i li va proposar que fessin comunament una òpera que va acabar denominant-se Die schweigsame Frau (la dona callada, o silenciosa).

Zweig, que era jueu, no va posar-hi cap objecció, perquè Strauss tenia molts amics que també ho eren i mai s’havia manifestat com a antisemita. No va fer cabal del fet que Strauss no es pronunciés contra el nazisme, sobretot perquè a Zweig, malgrat algunes de les seves biografies, com la de Fouché o la de Maria Antonieta, la política no li interessava gaire. De manera que va iniciar una llarga correspondència amb Strauss, entre 1931 i 1935, fins que va acabar el llibret per a l’òpera que hem dit. Strauss la va compondre, i va resultar una obra a la mateixa altura que les que havia escrit amb el suport dels llibrets de Hofmannstahl. Va estrenar-la al teatre de Dresden, un dels grans escenaris de la música operística d’Alemanya.

El problema es va presentar quan els regidors de l’òpera de Dresden van pretendre ometre el nom del jueu Stefan Zweig en el programa i el cartell que anunciaven l’estrena de l’obra. Strauss, certament, va estar una colla d’anys fent la viu-viu i mirant cap a un altre costat per les raons que ja hem esmentat. Però tenia un gran sentit de l’amistat i va fer saber que no dirigiria l’obra si no s’anunciava que el llibret era de Stefan Zweig. El nostre llibre d’avui aclareix que ho va aconseguir després de parlar amb Goebbels, fins i tot després de sotmetre l’argument de l’obra a la consideració de Hitler mateix: cosa inaudita. Tanmateix, Goebbels va donar l’ordre que se’n fessin solament tres o quatre representacions, a Dresden, i cap més en territori alemany. Així va passar perquè, poc abans, el músic havia escrit una carta a Zweig, que va ser interceptada per la Gestapo, en què li mostrava la seva solidaritat, li demanava que malgrat tot continués col·laborant amb ell, i declarava estúpida la política cultural dels nazis. Volia que Zweig escrigués per a ell llibrets basats en obres que tots dos tenien al cap, com ara una òpera sobre La celestina, una sobre el final de la guerra dels Trenta Anys, i una altra sobre l’Amfitrió, de Kleist. Tanmateix, Zweig va dir al compositor que no volia comprometre la seva carrera pel fet d’ell ser jueu; i, com és sabut, al cap d’uns anys va emigrar al Brasil i va acabar suïcidant-se en veure l’enorme ensulsiada de la cultura alemanya i europea a causa de la puixança del nazisme.

Strauss encara va escriure quatre òperes més, amb llibrets dels més grisos Joseph Gregor i Clemens Krauss. Però tots dos, ell i Zweig, van deixar sengles documents sobre la crisi cultural, moral i intel·lectual de l’època nazi: Zweig va deixar escrit El món d’ahir (Acantilado i Quaderns Crema), i Strauss va escriure, al final de la seva vida, les colossals Quatre últimes cançons. Tot plegat només és un exemple del drama que van patir els grans homes de cultura i de lletres d’aquell segle convuls.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >