Selecciona Edició
Connecta’t

Lluís Gavaldà: “M’encanta que em reconeguin padrines i nens petits”

El líder d’Els Pets, que acaben de publicar ‘1963’, fa anys que viu a Londres i explica que la distància li dona anonimat i assossec

Lluis Gavalda
Lluís Gavaldà reconeix que se sent com un tiet dels catalans.

Lluís Gavaldà s’apropa amb la resta d’Els Pets als seixanta i sembla travessar el millor moment de la seva vida artística i personal. El seu darrer treball, 1963, és dels millors del trio, i viure a Anglaterra li ha donat un equilibri personal, familiar i artístic que no evita els seus neguits, dubtes i fragilitats. Però es coneix i té les seves medicines.

PREGUNTA. Vostè és un triomfador, però continua patint.

RESPOSTA. Objectivament les coses em van bé, però compta com t’ho prens, el fet subjectiu. Soc neuròtic i patidor de mena, em ve de la meva mare, que ho és encara més. Tinc tendència natural a creure que demà pot acabar tot, però no soc Antonio Vega.

P. I en la distància curta, familiar, què guanya, el patir o el riure?

R. Soc fàcil sempre que tinguis clar que soc una persona despistada, molt sovint al seu món. Familiarment tinc sentit de l’humor, m’agrada el catxondeo, tinc un punt infantil, sempre xinxant. La meva dona, gironina, no està per la broma i ens equilibrem. El meu fill i jo som molt semblants en aquest sentit.

P. I dins del grup, sembla que Falin també equilibra.

R. És la clau de la longevitat del grup. La gent pensa que Els Pets som Joan i jo i un paio al costat. Falin lliga els caràcters de tots dos, es preocupa només quan cal. És un puntal. Em diu que soc un “ansiolítico”.

P. Com escolta música a casa?

R. Soc pragmàtic. Tinc un tocadiscos per als vinils, ordinador portàtil amb Spotify i uns bons altaveus. Per casa vaig a tot arreu amb l’ordinador, es riuen de mi, porto la música a sobre, crec que és una pèrdua de temps no sentir música quan pots. Sé que Spotify no mola però per a algú que estava sis hores per descarregar-se una cançó del Napster, Spotify és una meravella, tot i que de vegades empatxa.

P. I a casa demana consell sobre la seva música?

R. La meva dona, la Núria, amb qui porto més de trenta anys de relació, és la meva consellera artística i personal, em fio totalment del seu criteri, és un prodigi de sentit comú i clarividència. Sempre li mostro les noves cançons. Em fa tocar de peus a terra.

No vaig acceptar fer de jutge a ‘Eufòria’, no em sento amb criteri per jutjar i no m’agrada aquest tipus de programes

P. I com modula la seva activitat extra musical. No corre el risc de convertir-se en una celebritat banal?

R. Anem amb molta cura. Les ofertes de vegades són llamineres, però fa temps que declino la majoria. Només vull fer coses on estigui còmode. Per exemple, no vaig acceptar ser jutge a Eufòria, no em sento amb criteri per jutjar qui comença i, amb tots els respectes, no m’agraden aquest tipus de programes. Ara només faig un article setmanal a premsa (Ara) i un programa a la ràdio (El Cel Obert, iCAt).

P. A les seves lletres no mostra la típica personalitat masculina, dominadora i crescuda. Accepta la seva part femenina?

R. Ara mateix és difícil determinar masculinitat i feminitat, no sé ben bé què vol dir, tot i que m’agrada aquesta percepció sobre mi. Diré que no soc gens rockero, soc popero. El rock és actitud, presència, testosterona, és viure al límit. El pop és més androgin, el que expliques és important. El pop és eclecticisme, no monolitisme.

P. S’ha drogat gaire?

R. No he tingut massa contacte amb la droga, tinc un xassís de l’Opus Dei que m’ha salvat; sempre poca cosa, qualsevol extra em deixava en un estat lamentable. A més, m’agrada controlar la situació, per això no m’agraden ni el mar, ni els avions ni les drogues: vull tocar de peus a terra.

P. Què li sembla la irrupció d’artistes com Rosalía, C. Tangana o Sen Senra.

R. Sen Senra em té enamorat, ‘Ya no te hago falta’, és de les millors cançons pop dels darrers 10-20 anys. També veig pop al darrer disc de C. Tangana, tot i que la fórmula per vestir-lo és urbana. El primer disc de Rosalía em va fascinar, el darrer no tant, no toco trap ni regaeton. Com a artista la trobo admirable, trenca estereotips i arrisca, fa música popular que sona actual. La vam anar a veure a Londres i era increïble veure els anglesos cantar ‘Malamente’. Olé els seus nassos.

P. Fa anys que viu a Saint Albans, a prop de Londres. Es veu allà molt més temps?

R. El nostre fill (gairebé 17 anys) va ser l’espurna d’anar a viure allí. I com més temps passa, més creiem que li va bé viure a Anglaterra. Manté molt contacte amb Catalunya i nosaltres també mantenim les seves arrels. Llavors, ara mateix el moment de tornar depèn d’ell. Crec que encara ens queda temps.

P. Com es veu Catalunya des d’allà?

R. Des de lluny es veu millor el component teatral de la política: el neoirredemptisme postconvergent com una fugida endavant, la nul·la voluntat de l’Estat espanyol d’encaixar Catalunya al seu projecte sense garrotades i una esquerra que mira cap a un altre cantó i xiula. A mi m’importa sobretot la supervivència de la llengua catalana, i aquest malalt terminal només podrà sobreviure amb un país independent que prioritzi l’ús d’una llengua a punt de ser folkroritzada. Si volem canviar la situació política ho hem de fer amb una majoria clara al darrere, i mentre no sigui així estem condemnats a entendre’ns. Veig comèdia i una classe política —catalana i espanyola— amb poc nivell, sense líders amb talla.

P. I com es veu el Brexit des d’Anglaterra?

R. L’anglès és pràctic: va guanyar el Brexit per poc, potser molts no ho volen, però ja miren cap endavant i volen un govern que governi el dia a dia.

P. I què se sent tenint la Creu de Sant Jordi?

R. Vol dir que som com a part del paisatge. M’encanta que em coneguin les padrines i els nens petits. Em sento com un cosí o tiet llunyà.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ