Selecciona Edició
Connecta’t

Teixir amics a la ciutat

És molt difícil ser ratolí de camp a Barcelona. No es fa mai del tot de nit, els ritmes de la vida són més accelerats i les relacions socials, diferents. La comunitat es força, no surt sola

Dones teixint a la botiga Lalanalú, al barri de Gràcia de Barcelona.
Dones teixint a la botiga Lalanalú, al barri de Gràcia de Barcelona.

Al poble tinc unes amigues de caminar: la Teté, l’Irma i les dues Marujas. A mitja tarda, ens posem l’armilla reflectant cortesia d’Armaduras del Norte SL i enfilem els camins de camp fins que cau la nit o comença a ploure. Caminem i parlem de la vida. Elles expliquen històries d’abans que no sabia i jo les instrueixo en el feminisme conscient. Quid pro quo. El dia que ens ajuntem, caminem i parlem molt perquè sabem que les tardes no són per sempre i que jo tampoc. Al final, sempre me n’he d’anar i des de molt lluny, les trobo a faltar. A Barcelona no tinc amigues de caminar. Com a molt, l’el·líptica del DIR, però no és amiga, amiga.

És molt difícil ser ratolí de camp a la ciutat. No es fa mai del tot de nit, els ritmes de la vida són més accelerats i les relacions socials, diferents. La comunitat es força, no surt sola: s’organitzen reunions afterwork per simpatitzar borratxo amb qui no et cau bé serè, l’Ajuntament desplega programes per combatre la solitud veïnal als barris gentrificats, i dius moltes vegades a la gent “Hem de quedar”, però després no hi quedes mai. No arribes al bar i seus amb qualsevol perquè coneixes tothom; tampoc quedes amb els teus amics perquè t’acompanyin a fer encàrrecs; no vas a caminar amb les teves amigues de caminar.

És molt difícil ser ratolí de camp a la ciutat. Encara més si aquesta ciutat no és la que et tocaria per proximitat natal. Dues vegades expatriat. Foraster sempre. Generar vincles es complica en un entorn que no és el teu, amb el qual no simpatitzes gaire i, per ser honestos, tampoc ell amb tu. Pot ser que alguns llocs siguin de naturalesa hostil a l’hora de fomentar les relacions socials amb els que hi acaben d’arribar, però en el fons el problema no és el lloc, ets tu. Potser per enyorança, perquè creus que hi estàs de pas o per mandra, procrastines en els intents d’incorporació a un grup de convivència estable, com els de la pandèmia.

Has d’estar molt segur de voler integrar-te per integrar-te una mica. Jo, per exemple, vaig trigar quatre anys a canviar el meu llit trencat perquè, total, si és igual, si me’n vaig d’aquí a quatre dies. Però no me n’he anat pas, i un dia gairebé caic a terra, així que al final me’n vaig comprar un amb canapè, somier i matalàs de viscoelàstica. La vida, sempre imposant-se.

L’altre dia vaig veure un grupet de dones que teixia a les portes d’una botiga de llanes del barri. Assegudes a la fresca, era una tarda per fondre’s de calor, elles eren allà, posant fil a l’agulla. Com les amigues de caminar, però quietes. “Era el Dia Mundial de Teixir en Públic i ho vam visibilitzar així. Al carrer només sortim aquest dia l’any, però una vegada al mes també ens reunim per crear comunitat i compartir: hi pot venir qui vulgui i cadascuna teixeix la seva peça, però totes juntes”, explica Soraya Vilar, dependenta de Lalanalú. Per a gent de totes les edats, entrada lliure, amb el vincle inicial del gust per teixir i després, ja es veurà.

L’inconvenient de la ciutat és que, al final, tot es planifica. Fins i tot els vincles. Potser per l’absorció mental de la feina i el poc temps lliure que et deixa aquesta agitada vida laboral, fins i tot l’oci es programa. No fos cas que te’l treguin o, pitjor, que no l’aprofitis (ai, el fomo!). Per això no hi ha gaire marge per a coses —ni persones— noves. Per això fas els sopars d’empresa els dijous, sense amenaçar els plans de cap de setmana que ja té perfectament agendats des de fa mesos la gent normal. Per això no perds el temps acompanyant el teu amic a fer encàrrecs anodins.

Precisament, sobre l’amic dels encàrrecs, la meva estimada Noelia Ramírez —tot i ser una ermitana nostàlgica, una també té amigues en aquesta ciutat— em portava l’altre dia a la reflexió que fa un temps exposava la periodista Anne Helen Petersen en la seva newsletter Culture Study: “L’amistat dels encàrrecs [errand friendship, en anglès] vol temps, però no planificació. Simplement, t’uneixes a algú en la seva trajectòria de vida durant un temps”. Temps improductiu per a tu, però de qualitat per als dos. Petersen també ho trobava a faltar quan vivia a Nova York.

Els vincles van i venen. Uns duren per sempre i els altres, una mica menys. Lluny de la ciutat, potser són més fàcils els primers, perquè el ritme de vida és més lleuger, el temps es compta d’una altra manera i la gent, en números absoluts, és la que és, així que tampoc pots anar jugant amb foc per acabar quedant-te sol a la vida per incompareixença d’alternatives. A la ciutat, la gesta és, primer, generar el vincle mateix i després, mantenir-lo tot i l’hostilitat d’uns horaris laborals impossibles i l’extensa oferta social que presenten els carrers i t’atabala. No es pot anar a missa i repicar.

“Segur que hi ha amigues de caminar a Sant Martí o al Carmel. Depèn del barri”, em consola la meva companya Rebeca Carranco quan li explico el que estic perpetrant aquí. Sap del que parla: sense buscar-ho, mig veïnat ja coneix la seva filla, que acaba de néixer, i a ella la saluden pel carrer com una més.

Cada barri és un món, sí. O un poble, fins i tot. I segurament, això influeix. I el caràcter de cadascú, també. I el sentit de pertinença a un lloc.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >