Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES CRÍTICA i

‘Què ens fa humans’, de Salvador Macip: L’evoloució humana

Salvador Macip construeix un text de divulgació modèlic capaç d’integrar petits jocs de miralls amb el present i futur immediats a ‘Què ens fa humans?’

‘Què ens fa humans’, de Salvador Macip: L’evoloució humana

Què ens fa humans?

Salvador Macip

Arcàdia, 2022

172 pàgines.18 euros

En una nota de la pàgina 93, l’hiperactiu grafòman Salvador Macip (Blanes 1970) ens adverteix que “plantejar una pregunta que no es pot respondre és una pèrdua de temps, des del punt de vista de fer avançar el coneixement”. Però si assumim que contestar no és només solucionar ni sempre la resposta s’ha de limitar a ser binària, aleshores entendrem que les incògnites també ens permeten progressar tot descartant falsedats, aproximant intepretacions i aclarint conceptes. ¿Què ens fa humans? fa precisament això.

Amb una claredat expositiva i un ritme narratiu extraordinaris, el catedràtic de la Universitat de Leicester i de la UOC construeix un text de divulgació modèlic, capaç d’integrar –quan cal— les referències bibliogràfiques d’especialista, els apunts biogràfics imprescindibles, les síntesis mínimes per seguir una polèmica o descobriment, i fins i tot els petits jocs de miralls amb el present i futur més immediats. La precària salut de l’assaig en català agraeix que, més enllà del gènere procés i de les traduccions de best-sellers, es facin apostes interessants, pròpies i pertinents respecte del pensament contemporani. Veurem si el recent canvi accionarial a Arcàdia, amb l’entrada del braç editorial de Mediapro, permetrà mantenir i incrementar aquesta línia.

El grafòman Macip defensa la utilitat d’un biohumanisme racionalista que cerca les bases biològiques de la humanitat

Ja desde l’inici, el llibre ha de superar els abismes heredats per un narcisisme que ens ha fet creure ser una espècie elegida –qui sinó es definiria reiteradament com Homo sapiens sapiens?—, per una segregació del coneixement en dos hemisferis suposadament incompatibles de lletres i ciències, i per una formació científica en general precària i assetjada per apriorismes, ideologies i religions. Per fer-hi front, Macip defensa la utilitat d’un biohumanisme racionalista que cerca les bases biològiques de la humanitat, que fa confiança en el coneixement i en el mètode científic, que defuig els absoluts, i que creu possible la millora sense caure en el cientisme.

Així, els humans ens definiríem per la nostra consciència i intel·ligència, però aquestes no serien úniques, ni suficients, ni fàcilment explicables per la barreja d’influències genètiques, culturals i ambientals. Aquesta mateixa barreja seria l’explicació última del nostre èxit com a espècie –“no hi ha res més antinatural que l’ésser humà modern”—. I és que, malgrat la nostra fragilitat, hi ha trets singulars com la capacitat d’empatia que explicarien tant la supervivència com la superació d’amenaces externes com de limitacions pròpies.

Precisament, el físic Stephen Hawking assegurava en el seu llibre pòstum que només l’empatia podia salvar-nos en darrera instància del perill de col·lapse fruit de l’emergència climàtica i l’esgotament dels recursos. Macip s’hi suma i hi afegeix la ciència, com a element imprescindible per lluitar contra la ignorància i afavorir solucions de progrés. Però, al mateix temps, no s’enganya respecte de la resiliència de certes rèmores del passat, d’algunes noves amenaces político-ideològiques del present i dels efectes futurs de certes tècniques genètiques i tecnològiques si s’orienten vers un transhumanisme de caràcter arbitrari, eugènic, classista i sense escrúpols ètics. Una advertència que és alhora una crida a una ciència oberta, democràtica i subjecte a objectius compartits... a objectius humans.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >