Selecciona Edició
Connecta’t

Els anys perduts de l’audiovisual

Després d’una dècada marcada per les retallades, la complexa situació política catalana i la covid, sembla que la Generalitat comença a abordar les necessitats del sector audiovisual català davant el nou context comunicatiu

El Parc Audiovisual de Catalunya.
El Parc Audiovisual de Catalunya.

Quan el mes de març passat Rosa Romà, futura presidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), va comparèixer davant del Parlament per defensar la seva candidatura, va emprar una expressió que ha fet fortuna: “Refundar la Corporació”. La va fer servir per destacar la necessitat “urgent i indispensable” d’“actualitzar” la radiotelevisió pública i convertir-la en una “Corporació Catalana de Continguts” que “deixi de pensar des d’una televisió i una ràdio”.

Com li va fer notar Lídia Herèdia en una entrevista a TV3 dies després, refundar “són paraules majors”. Efectivament, els reptes que la CCMA i el conjunt de l’audiovisual català tenen al davant són majúsculs. Els hàbits de consum han virat cap a internet, sobretot entre els més joves, i qui capitalitza aquest gir no són els mitjans tradicionals com TV3, sinó empreses globals com YouTube, Netflix, Disney o HBO, amb Filmin com a contrapunt local.

Catalunya ho afronta amb un sector audiovisual debilitat per una combinació de factors molt concreta. D’una banda, les retallades amb què es va gestionar la crisi financera. De l’altra, la polarització, la repressió i les lluites internes de l’independentisme durant el procés. Finalment, la pandèmia.

Les retallades

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no pot fer el mateix amb 130 milions d’euros anuals menys

Comencem per la CCMA, principal empresa audiovisual del país —amb permís de Mediapro— i eina central de la Generalitat per desplegar polítiques sectorials. Des del 2012 ha patit la major retallada de la seva història. Si el 2010 assolia el seu pressupost màxim amb 450,4 milions i una aportació pública de 334,4, el 2021 havia baixat a 318,6 milions (260 de públics). Cal sumar la davallada de la publicitat, que ha caigut a la meitat en 12 anys.

No es pot fer el mateix amb 130 milions anuals menys. Es va tancar el canal juvenil 3XL i es van fusionar el Super3 i el 33. Cada any les limitacions han afectat la compra de drets, els encàrrecs de producció i la inversió en tecnologia, tal com recullen les diverses edicions de l’Informe de la Comunicació a Catalunya de l’InCom-UAB.

TV3 s’ha anat quedant sense els esports d’elit i ha rebaixat la qualitat del cinema i les sèries que compra a fora. Però també gasta menys aquí. Un informe del 2021 de l’Observatori de la Producció Audiovisual (OPA-UPF) mostra com la inversió en continguts de productores independents catalanes ha passat de 21,3 milions el 2008 a 4,2 el 2020. Això vol dir menys encàrrecs i de menys qualitat. Ramon Masllorens, president de l’associació de productores PROA, afirmava ja el 2014 que “TV3 està deixant de ser el motor de la indústria audiovisual”, un paper que havia desenvolupat des del 1983 i que forma part del seu mandat parlamentari.

Les retallades també van arribar al personal i es van traduir en 271 sortides voluntàries després d’una forta conflictivitat laboral arran d’un ERO per a més de 300 persones. També es van reduir sous, encara que sentències judicials posteriors ho van revertir. D’altra banda, el 2013 es va treure a concurs l’externalització del departament encarregat de captar publicitat, mesura que es va aturar un any després. Es tancava així l’enèsima revifada del debat sobre el model de la Corporació i la mida de la seva plantilla, un tema recurrent des dels primers 2000.

Protesta dels treballadors de TV3 en què la direcció encapçalada per Brauli Duart va quedar retinguda.
Protesta dels treballadors de TV3 en què la direcció encapçalada per Brauli Duart va quedar retinguda.

Partidisme i crisi institucional

La retallada s’ha acabat solapant amb una crisi institucional greu: la provisionalitat del Consell de Govern, òrgan rector de la CCMA. Del 2018 al 2022 ha estat format per només quatre dels sis membres que l’integren, tots amb el mandat caducat i amb la presidenta, Núria Llorach, en funcions. La raó és el desacord entre els partits —inclosos els del Govern— sobre com se n’havien d’escollir els membres i qui es triava. Des del 2012 que es debatia la qüestió, però no és fins el 2019 que s’aprova una nova llei. Problema resolt? No pas: el bloqueig polític és tan gran que el nou consell no és nomenat fins el març passat. Tres anys.

En la darrera dècada hi ha hagut molta preocupació pel sector audiovisual però s’han concretat poques accions

Aquell consell, afeblit, és el que ha vist com els darrers anys tot l’entorn comunicatiu canviava fins a amenaçar el paper de TV3. Dos exsecretaris de comunicació que van conviure amb aquell consell, Miquel Gamisans i Antoni Molons, coincideixen a assenyalar que la provisionalitat va fer que els seus membres “no es veiessin amb cor ni amb legitimitat” per tirar endavant reformes i es van dedicar “a gestionar el dia a dia”.

Un indicador de la precarietat d’aquests anys és el contracte programa, document plurianual en què el Govern i la CCMA acorden els objectius i els recursos per assolir-los. El darrer va caducar el 2009. L’anterior presidenta de l’ens, Núria Llorach, diu que va presentar esborranys fins en quatre ocasions, però no es va signar res. Gamisans apunta a la inestabilitat política: “Vam estar treballant en un contracte programa el 2017, però el final abrupte de la legislatura ho va aturar tot”. Molons destaca que abans del finançament “calia fixar el nou model d’empresa”. L’actual secretari de comunicació, Oriol Duran, explica que hi està treballant “amb la CCMA i el sector”, però que no és fàcil arribar a un acord.

Lideratge i diners

Romà assenyalava, en la mateixa entrevista amb Heredia, que la situació institucional i financera de la CCMA ha impedit la seva posada al dia. Quan li pregunta si s’hi estava treballant abans que hi arribés, respon que hi ha gent experimentada desenvolupant alguns projectes innovadors. Però tot seguit afegeix: “Crec que és molt necessari també que el consell de govern, que està al capdavant del grup, s’ho cregui i ho impulsi”. No podia ser més clara.

Rosa Romà, preseidenta de la CCMA.
Rosa Romà, preseidenta de la CCMA.

Quan Heredia li planteja si tenia els recursos que li calien, diu que han de “treballar per tenir més diners”. De fet, no s’ha invertit en tecnologia —no s’han renovat equips que freguen l’obsolescència— i s’ha mantingut el Departament de Digital amb un pressupost inferior al milió d’euros, com destaca Àlex Gutiérrez al llibre Objectiu TV3; aquests són elements clau per l’actualització.

Un ‘Alcarràs’ no fa maig

L’any 2010 s’aprovava la llei catalana del cinema, llargament esperada. La llei obliga el Govern a fomentar la producció de pel·lícules, el doblatge i la subtitulació en català, així com la seva distribució i exhibició. L’objectiu era doble: enfortir la indústria autòctona i mirar de deixar enrere la minsa presència de films en català. Tot pintava bé.

Però el nou executiu de CiU no va desplegar el reglament que preveia un 50% de còpies en català (el 2017, rebaixades al 25% pel Tribunal Constitucional) i va pactar amb el sector augmentar-ne la presència a poc a poc. I llavors van arribar les retallades. Les subvencions de l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICEC) del Departament de Cultura mostren unes oscil·lacions molt marcades, d’acord amb les memòries anuals. Si bé el 2010 i el 2020 les xifres són similars (al voltant dels 16 milions), entremig s’ha passat per un mínim de 6,8 (2014) i un màxim de 19,7 (2017).

Instal·lacions de TV3.
Instal·lacions de TV3.

En un intent de dotar de més estabilitat el sector, el 2014 es creava un cànon digital a instàncies del llavors conseller de Cultura, Ferran Mascarell. Els ingressos que es van aconseguir gravant les empreses de telecomunicacions mentre va estar vigent van permetre revertir les retallades i assolir el màxim del 2017. Però aquell any el Constitucional també el va declarar inconstitucional.

Com a resultat, els recursos públics disponibles han estat menors i més inestables. Com expliquen Juan José Caballero i Daniel Jariod a l’“Informe de la comunicació a Catalunya 2019-2020”, els darrers anys no han estat bons: el pes de les produccions catalanes dins del total estatal va baixar del 48% el 2010 al 29% el 2017, i la quota de pantalla és molt sensible a l’èxit d’obres puntuals, com Pa negre o Alcarràs.

L’actual consellera de Cultura, Natàlia Garriga, explicava el març passat al Parlament que l’audiovisual és tractat com a “cabdal” per al país des del principi de la legislatura vigent, i que cal revertir una situació en què molts professionals han marxat del país. Per al 2022, el pressupost de la conselleria dedicat a audiovisual ha pujat molt, fins a 36’9 milions.

Un marc legal obsolet

El marc legal, però, és obsolet.
 La llei de l’audiovisual de Catalunya del 2005 va ser pionera i es va avançar cinc anys a la norma espanyola. Però està en camí de fer 20 anys i no ha estat actualitzada, ni tan sols per adaptar-la a la directiva europea vigent des del 2018, que regula les plataformes digitals. El sector es regeix per normes obsoletes.

Molons, secretari de comunicació quan la directiva va entrar en vigor, explica que va treballar en una modificació “per adequar-la a la nova realitat del sector, amb unes plataformes que començaven a aterrar al país i a tenir molt protagonisme”, però que “incomprensiblement, una part del Govern” ho va aturar. L’actual secretari, Oriol Duran, ha anunciat en una entrevista per a aquest reportatge que aquest juny es publicarà l’esborrany de la nova llei. A diferència del 2005, no podrà influir en la norma espanyola. Segons Gamisans, la norma estatal és hipercentralitzadora. Per a Duran, “hauria estat molt pitjor si no hi haguéssim incidit”. De la llei del cinema del 2010 gairebé no cal dir res: va néixer ferida de mort.

D’idees n’hi ha moltes

La síntesi de la darrera dècada genera preguntes. Com és que s’ha actuat tan poc en suport a un sector que s’ha considerat històricament estratègic a Catalunya? Ningú tenia l’audiovisual al cap? La resposta és una mica complexa, perquè hi ha hagut molta preocupació però s’han concretat poques accions.

A partir del 2017 es produeix un boom d’anàlisi i propostes d’actuació. Al gener es presenta el Llibre blanc de l’audiovisual, elaborat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Dos mesos després, el Departament de Cultura publicava el Pla estratègic de suport a l’audiovisual 2017-2020. El juliol s’anunciava la publicació del Pacte Nacional de l’Audiovisual, però que no es va fer mai públic “pel final abrupte de la legislatura amb l’aplicació del 155”, segons Gamisans. El 2020 és el Departament d’Empresa i Coneixement qui publica l’informe “Actualització estratègica de l’audiovisual”. Finalment, a principis del 2022 el Departament de Cultura ha publicat “Un marc sociolingüístic igualitari per la llengua catalana”, document de base per al Pacte Nacional per la Llengua que mostra una visió global i molt àmplia de la situació del sector. Aquí s’ha d’afegir el text “Reptes de la CCMA”, elaborat el 2021 pel PSC, ERC i Junts com a base del seu pacte per nomenar el nou Consell de Govern.

Per a Roger Loppacher, president del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) quan es va elaborar el Llibre Blanc, “tots aquests treballs demostren preocupació i tothom volia fer les seves propostes”. Ara bé, “el Llibre Blanc segueix sent el gran document sobre les polítiques necessàries”. Duran considera que és un gran punt de referència i és mostra favorable a “aprofitar i integrar tot el que s’ha fet”. Loppacher, Gamisans, Molons i Duran coincideixen amb matisos que cal una acció coordinada entre tots els organismes públics, cosa que no sempre s’ha donat aquests anys: “El país està com està”, diu Loppacher, mentre que Gamisans parla “d’hipertacticisme” dels partits durant la part més intensa del procés. Tothom coincideix, però, en un segon motiu: la manca de diners per tirar projectes endavant.

Què fer, doncs?

Les entrevistes i els documents permeten identificar un seguit d’accions prioritàries. D’una banda, actualitzar el marc normatiu, integrant la llei de l’audiovisual i la del cinema. De l’altra, signar el contracte programa i dotar la CCMA del finançament necessari perquè es pugui “refundar”. Augmentar la despesa en cultura fins a arribar al 2%, de manera que part d’aquests beneficis vagin al cinema, també genera consens.

La creació d’un ‘hub’, impulsat pel Clúster de l’Audiovisual de Catalunya, sembla una via de futur prometedora

Fins aquí les que es podrien denominar solucions tradicionals, però les anàlisis més recents aporten novetats. Una és el suport als nous creadors de continguts d’internet (youtubers, tiktokers, el que surti). L’altra és una visió més àmplia de l’audiovisual, incloent-hi sectors vinculats en els quals Catalunya comença a destacar, com els vídeojocs. Ajudar aquests actors i no només els tradicionals (televisions, productores) resulta clau.

Finalment, la creació d’un hub sembla una via de futur prometedora. Impulsat per la Generalitat, amb el suport del Clúster de l’Audiovisual de Catalunya, vol ser “un projecte econòmic i estratègic amb un fort component tecnològic” que agrupi un ampli i variat conjunt d’empreses del sector, segons el president del Clúster Miquel Rutllant. Ha de tenir “una part de producció, amb platós, però també de serveis per a la indústria d’aquí i també la global”. Aprofitar els fons europeus Next Generation és cabdal.

Això hauria de permetre disposar d’un nou motor de l’audiovisual, sovint massa dependent de la CCMA, segons Rutllant. Gamisans està d’acord que cal reduir la “corpodependència”. I aquí sorgeix un cert debat sobre si la Corporació ha de seguir sent el motor de l’audiovisual català o bé si és necessari que sigui només un dels motors.

Al final del dia, però, tot depèn d’una altra acció: que es decideixi dedicar-hi tots els diners públics necessaris, ja que a hores d’ara (encara) és un sector financerament molt dependent de la Generalitat. Oriol Duran reconeix que “s’han perdut uns anys valuosos”. No continuar així depèn, doncs, de la voluntat política per rascar-se les butxaques.

Un sector estratègic

A Catalunya, l’audiovisual és estratègic des dels setanta i les polítiques sectorials han estat consubstancials a l’autogovern. La creació de TV3 va ser prioritària, però no es va considerar suficient: el 1989 es va crear el 33 i el 2002 el 3/24, just abans de la TDT. Quan aquesta va arribar, es van aconseguir tres canals múltiples autonòmics (la resta en tindrien dos), i es va desplegar un model propi amb més actors autòctons, també en l’àmbit local. Tot plegat es va aconseguir forçant el marc legal i negociant amb Madrid, sovint a partir de fets consumats i quan no hi havia majories absolutes.

Els recursos disponibles per a l’audiovisual van ser quantiosos. El president Pujol reconeixia que l’impuls de la CCMA condicionava els pressupostos de la Generalitat. El segon tripartit va entomar el deute històric i va assumir els més de 1.000 milions acumulats. Els esforços polítics i econòmics per disposar d’un sistema audiovisual propi han estat notables. Però a partir del 2010 tot canvia.

Català, joves i plataformes: el revulsiu

Des de la tardor del 2021, es detecta una revifada de l’activitat en polítiques de l’audiovisual. El nou consell de la CCMA (tot i el regust partidista del pacte), els treballs per a la creació del hub i el fort debat al voltant de la llei estatal de l’audiovisual i la presència del català en són senyals. El Pacte Nacional per la Llengua indica que l’esforç és transversal i que la llengua hi té, de nou, un paper central.

Per al secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, la revifada no és casualitat. “Hi ha hagut un canvi en la rellevància social de la llengua” i “les dades sobre la llengua a l’escola han estat un revulsiu”. D’aquí surt un major interès “per les plataformes i per la llei audiovisual, lligat als hàbits dels joves”. Oriol Duran, secretari de comunicació, comparteix en bona part el diagnòstic: “S’ha superat el procés i també la covid, i hem mirat com està el país. I ens hem adonat que la llengua està malament i que l’audiovisual ha patit”. Per a Duran, la llei espanyola i la preocupació pels joves i la llengua han estat un revulsiu.

Un 'hub' audiovisual està previst a les Tres Xemeneies.
Un 'hub' audiovisual està previst a les Tres Xemeneies.
S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >