Selecciona Edició
Connecta’t

Demano la restitució del monument a Antonio López

La retirada de l’estàtua pel passat esclavista de l’homenatjat evidencia diferents fracassos en la política monumental de l’Ajuntament de Barcelona

L’estàtua d’Antonio López es va retirar el 2018 i ha estat objecte de diversos escarnis, com la instal·lació d’una figura paròdica per part d’un artista de carrer.
L’estàtua d’Antonio López es va retirar el 2018 i ha estat objecte de diversos escarnis, com la instal·lació d’una figura paròdica per part d’un artista de carrer.

Coincidint amb l’inici de la reforma de la Via Laietana, en les Jornades sobre memòria i espai públic organitzades a la Model per l’Ajuntament de Barcelona, s’ha abordat el futur dispar dels dos monuments ubicats als extrems d’aquesta avinguda: el de Cambó i el d’Antonio López. La incertesa sobre el futur del monument a Cambó s’ha aclarit recentment a favor de la seva conservació, entenc que a causa de la defensa que en va fer Borja de Riquer a les Jornades. Per contra, l’arquitecte municipal en cap, Xavier Matilla, va anunciar l’eliminació del pedestal de López, buit des de la retirada de l’estàtua el 2018 i objecte de diversos escarnis, com ara la instal·lació (sorprenentment clandestina, atesa la seva aparatositat) d’una figura paròdica per part d’un artista de carrer, el gener passat, o la recent intervenció dins del Festival d’Arquitectura, amb una rocambolesca bastida que el convertia en un escenari. Després d’un sostingut i consolidat descrèdit aquests últims anys, López no ha tingut cap defensor en el debat. Tot i així, la retirada expressa diversos fracassos en la política monumental de l’actual Ajuntament.

Qualsevol lògica de demolició reprodueix la mateixa violència simbòlica que critica

El comissionat de Programes de Memòria de la legislatura anterior i artífex de la retirada, Ricard Vinyes, ha argumentat que la mesura va respondre a la sol·licitud de diverses entitats antiracistes a causa de cert comerç esclavista de López en la seva primera etapa a Cuba. Aquesta demanda, justificable, no només no tenia una única resposta democràtica, sinó que l’opció veritablement progressista hauria estat una altra, tot evitant qualsevol lògica de demolició, la qual reprodueix la mateixa violència simbòlica que critica.

L’Ajuntament hauria hagut de defensar que el monument a López forma part de la trama urbanística de l’època de l’Exposició Universal del 1888, que va del Parc de la Ciutadella al monument a Colom, i que d’aquí puja per la Rambla fins a l’Eixample. Aquest conjunt és el nucli urbanístic del zenit de la prosperitat de la Barcelona burgesa, industrial i colonial de l’era Cerdà, i inclou una important xarxa monumental, en la qual destaca el triangle dels monuments a López, a Colom (que de fet commemora la participació catalana en la Carrera d’Índies) i a Joan Güell, com va assenyalar amb solvència Juanjo Lahuerta a les Jornades. Aquests tres monuments no són els únics d’aquest conjunt, però sí que són els que expressen millor el seu subtext: l’ascens i l’hegemonia de la nova burgesia. Aquest conjunt urbanístic, ple de referències al colonialisme espanyol, es tanca amb el modernisme, i és un document insubstituïble d’un moment àlgid que no va tenir continuïtat. La Barcelona posterior va anar per un altre camí.

L’economia colonial es va caracteritzar per la utilització de mà d’obra esclava a tot Europa

La precondició per a aquesta prosperitat va ser el règim colonial, i Cuba en particular. Els capitals generats pels indians van pagar la industrialització barcelonina i l’Eixample. I l’economia colonial es va caracteritzar per l’ús de mà d’obra esclava. A tot Europa: es tracta de “l’era de l’imperi”, segons Eric Hobsbawm. Per què culpar López d’una activitat estructural per al pròsper capitalisme barceloní? Hi va haver esclavistes catalans de molta més volada que López, però que romanen aliens a l’actual impugnació. El principal investigador local en aquesta matèria, Martín Rodrigo, autor d’una biografia recent de López (Un hombre, mil negocios, que va ser la base acadèmica per a la Comissió de Memòria en la seva operació contra el monument), ha publicat extensament sobre la qüestió. A ell em remeto per entendre com el comerç esclavista es movia en una zona grisa, i que, en particular, l’activitat de López transportant esclaus criolls de Santiago de Cuba a altres llocs de l’illa en els anys 1840 “era entonces completamente legal” (p. 66).

És Antonio López el boc expiatori dels pecats dels esclavistes catalans?
És Antonio López el boc expiatori dels pecats dels esclavistes catalans?

Des del punt de vista d’una política patrimonial progressista (fins i tot anticapitalista), esborrar les petjades urbanes més significatives del capitalisme local fa que el contradiscurs perdi el seu referent i sentit. Així no es combat el capitalisme, se li fa el joc blanquejant-lo. La resposta municipal adequada a la respectable demanda antiracista seria una cosa com: “No podem eliminar un element tan significatiu d’un conjunt històric urbà tan decisiu”. Afegint-hi: “Sí que podem, però, buscar altres maneres de representar la memòria dels esclavitzats en l’espai públic, i que es puguin confrontar discursos i subjectivitats que representin les històries dels oblidats, les lluites i conquestes socials”. A més, aquesta és la tasca de l’esquerra: aprofundir en el pluralisme i no reproduir l’autoritarisme implícit en l’erecció o retirada de monuments; trobar altres formes contemporànies de representar les noves subjectivitats postcolonials i micropolítiques. Era aquesta, també, la demanda implícita d’una de les ponents de les Jornades, Zaida Muxí, que feia mans i mànigues per trobar exemples de monuments de dones en l’àrea metropolitana. El debat sobre el monument de López ha estat l’ocasió malbaratada per a aquesta “altra monumentalitat”. Ha estat decebedor constatar la manca d’idees de la Comissió de Programes de Memòria en aquest sentit.

A més, s’aplica una doble vara de mesurar. Davant les acusacions del darrer Cambó com a aliat de Franco, Riquer argumentava que aquell “no fou l’únic Cambó” i defensava el seu llegat múltiple a la ciutat, així com la necessitat d’una millor argumentació per a la retirada del monument. Anàlogament, podem afirmar que el López esclavista “no fou l’únic López” i que és enganyós negar la seva aportació i la del seu successor, el seu fill Claudio. El menyspreu a aquestes figures per part de Riquer no fa justícia al paper del Banco Hispano Colonial, fundat per López, en el finançament de l’obertura de la Via Laietana, ni al fet mateix que la classe empresarial del 1880 erigís aquest monument per celebrar la figura més poderosa i paradigmàtica del nou empresariat local a l’era de la Restauració, que va convertir Barcelona en una capital econòmica. ¿Cal recordar que un monument no és només a la figura que representa, sinó que és un document de la societat que l’erigeix? Estem davant un Programa de Memòria que fomenta l’oblit.

Hi va haver esclavistes catalans de més volada que López que romanen aliens a l’actual impugnació

Davant la insubstancialitat i el poc rigor en la impugnació pública de López, cal demanar-se si les veritables raons són unes altres: López no era català i és una figura inassimilable des de la lògica del nacionalpopulisme institucional. Un desclassat, un xarnego. Sota una façana falsament democratitzadora, estem davant d’una operació de “neteja ètnica”? És López el boc expiatori dels pecats dels esclavistes catalans? Un Ajuntament pretesament d’esquerres no li hauria de fer, de nou, el joc a l’enemic.

Fins on és legítim el revisionisme postcolonial? Caldrà demolir l’antiguitat, com els talibans? Quan la civilització comença a ser barbàrie? A la pregunta sobre el precedent que suposa la retirada d’aquest monument, l’excomissionat responia que “ningú no ha demanat” la retirada de cap altre. Una política patrimonial, ¿s’ha de limitar a respondre a aquesta mena de demandes, mai lliures de populisme, en absència d’una visió històrica pròpia? Acollint-me al tarannà municipal, i en el meu nom i en el d’una part significativa de la comunitat artística, acadèmica i tècnica que rebutja l’operació, demano aquí la restitució del monument, perfectament compatible amb la reforma en curs.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >