No, no és millor ser pianista en un bordell
El periodista Cristian Segura i els fotògrafs Massimiliano Minocri i Albert Garcia van parlar de la seva experiència a la guerra d’Ucraïna amb lectors d’EL PAÍS al Palau Macaya
Ara, informar de la guerra no és donar les posicions al front. Això ho fan els exèrcits, cadascú dient-hi la seva, els drons espies... Ara parlar de la guerra, i fotografiar-la, es fer-ho de Kupchina, una veïna de Khàrkiv que plora en silenci i demana una abraçada. Cada matí, malgrat tot, es pinta els llavis i les galtes perquè vol seguir viva. Així ho escrivia Cristian Segura. Ell i dos fotògrafs de la redacció de Catalunya del diari, que han estat a Ucraïna, van participar dimarts en una tertúlia amb els lectors d’EL PAÍS al Palau Macaya de la Fundació La Caixa.
La guerra d’Ucraïna ha tornat a posar en relleu el ‘vell’ periodisme amb reporters que trepitgen el terreny
Encara és viva la disputa sobre qui va ser el primer corresponsal de guerra. Des que s’ha acreditat que The Morning Post va enviar l’any 1837 Charles Gruneisen a les guerres carlines, ha perdut força la convicció general que el primer va ser William Howard Russell, a qui The Times va encarregar la cobertura de la guerra, precisament, de Crimea (1853-1856). En tot cas, el seguiment militar de la guerra va ser de la premsa el 1914; a la Segona Guerra Mundial, va manar la ràdio; el Vietnam va ser de la televisió, i la guerra del Golf... de la realitat virtual. Però el que cap Estat Major ha pogut prendre als bons periodistes és el relat de la supervivència infernal de la població, de l’assassinat sense sentit, la descripció d’un paisatge contaminat de bombes, runes i pudor de mort.
La guerra d’Ucraïna ha tornat a posar en relleu el vell periodisme amb reporters que trepitgen el terreny, va subratllar Lucía Abellán, cap d’Internacional del diari i moderadora de l’acte. Un periodisme que costa diners i que necessita lectors que el vulguin pagar. A aquests va fer un agraïment Miquel Noguer, director de l’edició catalana, quan va presentar la tertúlia. “Vull cròniques, no vull mots enreixats”, rondinava el director de The Goble (Enviat especial, 1940, Hitchcock). I cròniques és el que han fet els protagonistes d’aquesta trobada. Una lectora va criticar el silenci sobre les altres 56 guerres que hi ha al món. Resposta d’Abellán: no hi ha capacitat per ser a tot arreu. Cal triar en funció de la proximitat, l’envergadura geopolítica, la repercussió domèstica...
El fotògraf Massimiliano Minocri va ser a la frontera de Polònia seguint l’arribada massiva de refugiats. “Calia fotografiar la tragèdia, però fer-ho amb una mirada respectuosa”. Fotografiar algú, diu, sempre té un punt de violència. “Estem acostumats a un tipus de documents sobre refugiats, a l’obvietat de la misèria. No volia repetir les mateixes imatges perquè tampoc eren la mateixa mena de refugiats. Arribaven en altres condicions i eren ben acollits perquè se’ls veia com a germans. Hi havia drama i desconcert, però també dignitat”. Algunes fotos, m’explica, no les va enviar mai al diari. “Un militar em va portar a una tenda on hi havia una mare, un nen i un pastís d’aniversari amb una espelma. Jo buscava l’emoció i el sentiment... però allò era una escena prefabricada”.
Sempre s’ha dit que el periodista no ha de ser notícia, però cal escoltar-los quan reflexionen sobre la seva pràctica. El fotògraf Albert García, per exemple, va exposar com treballaven vigilats per les autoritats o pels mateixos ciutadans, “molts armats i amb els quals calia evitar els malentesos”. García entén que no poguessin transmetre en directe imatges d’un lloc bombardejat feia poc per no donar informació als russos i que poguessin avaluar si la destrossa era suficient o calia una repassada de més bombes i més morts. Però no troba tan lògic altres moltes restriccions. “Volen obligar-te a mostrar el que els interessa, et sents utilitzat”. García va parlar d’un sentiment, la tristesa. “Les guerres són devastadores i mostren la nostra fragilitat com a persones i com a societat”.
Cristian Segura recorda que a les limitacions de les autoritats s’hi afegien els veïns. La seva manera de sentir-se part de la defensa, d’ajudar, era vigilant-los. “La gent volia expulsar-nos d’un mercat perquè hi havia gallines i temien que si els russos veien gallines... bombardegessin”. És evident que l’atacant és Rússia, però Ucraïna necessita ajuda internacional i ha de demostrar, controlant la informació, “que la seva guerra no és lletja”. Segura va arribar a Ucraïna sense casc ni armilla antibales. Va ser la primera cosa que li va facilitar un company de la SER. Alguns desplaçaments els va fer amb col·legues d’altres països, “era una manera de compartir costos”, però Segura, que anava amb el fotògraf, va evitar fer la ruta de la tribu de corresponsals, on tots van allà mateix. “De totes maneres, sempre ens ajudàvem els uns als altres. Amb els col·legues coincidíem als hotels que hi havia a les grans ciutats”, em comenta. “En altres poblacions havies de llogar un apartament o, com a Khàrkiv, tocava dormir en un soterrani”. Curiosament, el menjar no faltava als pocs restaurants oberts o, sobretot, als grans supermercats. “El subministrament era un sector estratègic”. Dels molts aprenentatges de l’experiència, a la tertúlia va subratllar-ne un: ara té més paciència, una saludable actitud zen amb personatgets enfurismats.
Una figura que tots van comentar és la del fixer —un xerpa, segons l’encertada metàfora d’Ana Pantaleoni—. És qui et fa de traductor, té contactes locals i, si és bo, que no sempre, anticipa els perills de la ruta. Problema: els millors fixers, periodistes locals, els tenien les grans corporacions, amb sous imbatibles.
Howard Rusell es va considerar “el míser pare d’una tribu desgraciada”. Però no tots són de la mateixa opinió. En un llibre d’homenatge al periodista mort a Sierra Leona Miguel Gil (Los ojos de la guerra, Plaza y Janés, 2001), Enrique Meneses enceta el seu article amb l’acudit prou conegut d’un periodista de Nova York que es troba un amic del poble. “No li diguis a la meva mare que soc periodista... Ella es pensa que soc pianista d’un bordell!”. I acaba: “Sempre m’ha semblat preciosa aquesta professió que ens fa els ulls i les oïdes de milions i milions de persones que volen saber què passa. No, no és millor ser pianista en un bordell”.
