Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Qui pensa a abandonar un fill?

La periodista Begoña Gómez publica ‘Las abandonadoras’, relats biogràfics de dones que han abandonat els fills

Nens jugant amb bombolles de sabó al parc de la Ciutadella de Barcelona. Ampliar foto
Nens jugant amb bombolles de sabó al parc de la Ciutadella de Barcelona.

Com és que algú pot pensar a abandonar el seu fill? Com és que algú pot escriure un llibre sobre mares que abandonen els fills? Pel que fa a això segon, algú ho pot fer: Begoña Gómez Urzaiz, periodista, de 41 anys. A les mares que abandonen els fills les anomena Las abandonadoras, així titula l’obra. “Em vaig adonar que m’obsessionava aquesta idea des de petita, m’incomodava aquesta pregunta”. Una reflexió abans de continuar amb la crònica: si el llibre ven molt o es converteix en una sèrie de Netflix, la periodista es podria plantejar tenir el tercer fill. Perquè la maternitat també és qüestió de diners, segons apunta Gómez. “Jo escric des d’una classe mitjana precaritzada. Cal parlar dels diners i del seu impacte en la maternitat”.

L’autora de Las abandonadoras busca dibuixar aquesta realitat a través de relats biogràfics de dones que viuen la seva maternitat al límit. Gent com Mercè Rodoreda, Doris Lessing i Gala Dalí. Rodoreda, per exemple, es va casar amb el seu tiet carnal. Va tenir un fill. Es va separar. “És una història impactant. Ella es va exiliar i no es van endur el nen. Per a ella, la guerra va ser una oportunitat de deixar enrere el seu matrimoni trencat. Després és una història fosquíssima. Segons Anna Murià, ella va dir del seu propi fill quan va néixer: ‘Tant de bo es morís’. És una història molt dura”, explica Gómez. Mercè Ibarz, autora de Retrat de Mercè Rodoreda, assegura que en el seu llibre no jutja l’escriptora Rodoreda: “Insisteixo que no sabem gran cosa de la generació de fills com el seu. Parlar de la maternitat en termes no convencionals, pel que veig, costa molt. Pere Calders va deixar un fill. Armand Obiols, una filla, però d’ells no se’n parla ni s’investiga”. I aquí hi ha també la clau. Aquest text se centra només en les dones, perquè no hi hauria caràcters suficients si ens centréssim en els pares. Famosos o no. “La immensa majoria de dones que s’han de separar dels seus fills ho fan senzillament per diners. Ens envolten, són a tot arreu i tenen històries molt importants”.

No penso en escriptores ni en dones d’altres temps quan llegeixo el llibre de Gómez. El primer cas que vaig conèixer, i reconec aquí que durant la infantesa (i després) vaig consumir revistes del cor, és el de Carmen Martínez-Bordiú, la nietísima. Es va enamorar d’un altre home, l’antiquari francès Jean-Marie Rossi, i se’n va anar a París i va deixar els seus fills a Madrid. En les infinites aparicions

als mitjans, ella sempre va negar l’abandonament: “Vaig lluitar per la custòdia compartida perquè tenia dos fills. Abans no donaven la custòdia a la mare si tenies dos fills, si haguessin estat noies me l’haurien donat a mi”. Dones famoses jutjades alegrement per opinadors i tertulians casolans. I també, massa vegades, per altres dones. El cas de Kate McCann, la mare de Madeleine McCann: “Víctima durant molts anys més tard del mateix prejudici: es van escriure articles sobre el fet que es canviava massa de roba i es posava gomes de colors als cabells mentre buscava la seva filla desapareguda”, subratlla Gómez.

Hi ha la mania creixent d’etiquetar les mares: l’helicòpter, la lleopard, la tigre; simplement són maneres d’afrontar la maternitat. Gómez es fa altres preguntes: Per què fa tanta por la idea que una mare, durant una estona, vulgui fer com que no ho és? El llibre està marcat per la professió de la narradora, el periodisme. “És una professió igual de complicada que altres per ser mare, però és la meva i en parlo. És sorprenent que tot i ser una professió tan feminitzada la maternitat estigui tan penalitzada i que, moltes vegades, no existeixi. La primera vegada que vaig arribar a una redacció em vaig adonar que allà tots els homes tenien fills i les dones no i, és més, tampoc en tindrien més endavant. Ningú havia demanat mai una baixa maternal. Perquè per tenir fills, te n’anaves. Els homes sí que tenien fills, però ningú sabia on eren, ningú els veia, fills que estaven criant en algun altre lloc. Quan jo tenia un nen malalt, no ho deia, buscava altres excuses abans de reconèixer que tenia el nadó a 40 de febre. No volia que em veiessin com una mare, una mare devalua”. Ho afirma rotundament. Ho reafirma. Tot i que l’hi discuteixo. Gómez assegura que amb el segon fill s’acabava la possibilitat de l’engany. “Amb dos fills tothom et percep com una mare, no hi ha remei”.

Li pregunto si ella creu que és millor mare que la seva mare. “Som més neuròtiques, més autointerrogadores, més cansades, ho estem vivint amb més angoixa, hi hem pensat més, elles no pensaven tant i actuaven”. El debat s’obre a la redacció. Rebeca Carranco, periodista d’EL PAÍS i que acaba de tenir una nena, assegura: “Som més bones mares en la mesura que no som exclusivament mares, com almenys la meva mare es va veure obligada a ser, sense que això l’omplís. I aquest tipus de coses es noten i sense voler ho transmetem als nostres fills. Potser per egoisme penso que com més felices siguem nosaltres, més feliços seran els nostres fills. I avui, per sort, la dona és molt més lliure d’escollir la vida que vol”. I mentrestant, jo penso en silenci: “Tant de bo jo sigui la meitat de bona mare que la meva”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >