_
_
_
_
_

Ensenyar el cul, posar la cara

Si estem en el centenari de José Saramago, per què Lisboa amaga la figura icònica de l’únic portugués amb el Nobel de Literatura? Per què tant de Pessoa i tan poc de Saramago?

Paco Cerdà
Saramago és un intel·lectual de veritat, és una cons­ciència incòmoda, una veu crítica, un polemista molest.
Saramago és un intel·lectual de veritat, és una cons­ciència incòmoda, una veu crítica, un polemista molest.

Pels carrers empedrats de Lisboa sobrevola una ombra. Barret, gavardina, óculos, bigot. Amb tímids aires de saudade, amb els 136 heterònims darrere dels quals imaginava, escrivia i signava una obra incomparable: més de 30.000 folis guardats en un bagul. La poesia més shakespeariana: “Não sou nada. Nunca serei nada. Não posso querer ser nada. À parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo”. La prosa més reflexiva: “O coração, se pudesse pensar, pararia”. Eixa ombra, la de Fernando Pessoa, no impregna tan sols la ment que recorre la Rua dos Douradores mitificant un llibre (del desassossec), una ciutat, un escriptor. La seua ombra també es deposita, com un insecte indesitjat, sobre les samarretes, les bosses, les tasses i qualsevol souvenir de l’àvida capital turística.

Lisboa ven Pessoa amb insistència. Li professa amor. Fugaç, barat, irreflexiu. Però amor, al cap i a la fi. En canvi, en aquest maig florit de jacarandes morades que Martí Domínguez va mostrant-me amb deler botànic per les rues de la Baixa, s’encén de sobte un pensament: si estem en el centenari de José Saramago, per què Lisboa amaga la figura icònica de l’únic portugués amb el Nobel de Literatura? Per què tant de Pessoa i tan poc de Saramago? I aleshores ve a la ment un altre escriptor centenari: Joan Fuster.

Deia Fuster: “Escriure, per mi, és opinar. No soc poe­ta, ni novel·lista, ni dramaturg. I opinar és ensenyar el cul cada dia”. Ell l’ensenyava. De vegades massa. Potser per això li van posar dos bombes de goma-2 a les finestres de sa casa, a Sueca. Bombes, foc de falla i desafecte. A Saramago, els seus postulats iberistes i el seu comunisme ateu el van condemnar a l’odi d’una part de la socie­tat portuguesa i dels seus dirigents conservadors. Era goma-2 sentimental. Això el va espentar a l’exili de Lanzarote. Un i l’altre —Fuster i Saramago— comparteixen eixe atribut dels intel·lectuals de veritat. Ser una cons­ciència incòmoda. Una veu crítica. Un polemista molest. I els dos en van pagar les conseqüències.

Per la Fundació José Saramago entropesse amb una frase del Nobel: “Crec que nosaltres, els escriptors, hem de tornar al carrer i ocupar, de nou, l’espai que abans teníem i ara és ocupat per la ràdio, per la premsa o per la televisió”. Ho escrivia l’any 94. I em pregunte qui, d’entre els escriptors actuals, coneix de veres el carrer. Qui el vol conéixer. El bar de menú barat. La vida en finca desarrollista i tendal verd. El poble sense casa rural. La plaça real dels qui no piulen ni esperen, ansiosos, a ser repiulats. Potser hui s’estila més posar la cara que mostrar el cul. I aleshores, en forma de frase, torna l’ombra de Pessoa: Cal ser molt groller per a ser cèlebre voluntàriament. Perquè de la fama, com del temps, ningú torna.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_