Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

I si tinc por, què?

Hi ha molta literatura sobre la por: que si et paralitza, que si s’ha de fer servir com un impulsor… Però no és res més que una bona amiga, de vegades intransigent, d’altres maniàtica, sempre al meu costat arreu on vagi. No hi ha res més estúpid que morir per valent

Kilian Jornet, en un entrenament a Noruega.
Kilian Jornet, en un entrenament a Noruega.

“Au, puja a l’euga, no siguis un cagat”. Quan els cavalls formen part de la teva infantesa, fins i tot de la teva vida laboral, hi ha uns quants moments —per no dir moltíssims— que vas a terra. És irremeiable, de vegades fins i tot divertit. Aquest no és el problema, forma part de l’ofici. El dilema és quan, després d’una patacada que et deixa baldat fins a l’últim os, mires aquell tros d’animal que pesa 500 quilos i va a 60 quilòmetres per hora, i saps que t’està esperant un altre cop. Segurament per tornar-te a tirar. I tu penses: “Que hi pugi ta mare”. Llavors, apareix aquella veu pedagògica que et convida a tornar a l’arena amb tendresa, les mirades dels presents també són tan cruels com inquisidores. La testosterona sempre ha estat present en l’esport, tot i que ara els moderns diguin que cal posar-hi valentia en comptes de collons, eufemismes per disfressar la por. I jo em pregunto: Si tinc por, què passa?

“La por té mala premsa, però en realitat t’ajuda a protegir-te”, apunta la psicòloga Inma Puig, experta en creació, formació i desenvolupament d’equips d’alt rendiment. Hi ha molta literatura sobre la por: que si et paralitza, que si s’ha de fer servir com un impulsor, que si això, que si allò. Però no és res més que una bona amiga, de vegades intransigent, d’altres maniàtica, sempre al meu costat vagi on vagi. No hi ha res més estúpid que morir per valent.

“Tots tenim por i la por és necessària”, assumeix el torero aragonès Imanol Sánchez. I Kilian Jornet, atleta, esquiador i alpinista, aventurer de l’any per National Geographic el 2014 i el 2018, recorda: “La meitat de les vegades que vaig a la muntanya giro cua per por. Sé que tècnicament no estic preparat, que les condicions no estan bé i que hi ha ics risc. Hi ha moltes coses que a les muntanyes no podem controlar. Aquesta por és el que ens manté vius”.

Per ser precisos, Inma Puig aconsella diferenciar entre el temor i la por. Un és real; l’altre, no. “La por”, detalla la psicòloga, “es pot sentir davant de la presència d’un tigre. Hi ha un perill real. Augmenten les pulsacions i el cos s’activa, es posa a la defensiva”. El temor, en canvi, és més punyeter. “Apareix amb allò de ‘i si…’. I si torno a caure? I si torno a fallar? El problema és quan aquests ‘i si’ generen un estrès tan gran que el cos comença a sentir sensacions similars a les de la por, però són coses que no passen i que potser no arribaran a passar mai. Però es perceben com si passessin”.

L’art risc flirteja amb la inconsciència. “T’apropes a situacions en què la possibilitat de la mort hi és, però has d’arribar a una zona de confort, prop del límit. No has de passar mai aquest límit perquè si ho fas, estàs mort”, subratlla Kilian Jornet. Quan em donava un cop —i si no tenia res trencat—, hi havia uns minuts de dolor residual que necessitava treure’m del cap. L’oblit com a recepta. Una cosa que funciona també fora del camp perquè quan hi ha oblit no hi ha res.

El problema és que la memòria pot ser traïdora. Sabeu el fotimer de coses que he desitjat oblidar? I amb algunes no hi ha manera, segueixen allà assetjant el meu ego i els meus bons costums. Per a l’expilot de fórmula 1 Pedro de la Rosa, el secret és no pensar —també aplicable a la vida quotidiana: Quanta felicitat s’amaga a no donar gaires voltes a les coses?—. “L’accident perillós per a un pilot és el que no sap per què ha passat. És el que genera dubtes, et pot fer perdre la confiança. En el moment que comences a pensar en el que pot passar, estàs mort com a esportista. Amb l’experiència, en canvi, aprens a arriscar quan toca”.

Molts toreros, però, descansen en rituals. Ni oblit ni negació, protecció divina. “Quan et jugues la vida et pots cuidar amb supersticions. És un refugi on no et pot passar res de dolent”, reflexiona Inma Puig. “És una manera de canalitzar el que ens passa. Tinc companys que van a la capella, jo m’encomano al destí. En l’activitat de risc no hi ha res més que el present”, conclou Imanol Sánchez.

Però hi ha vegades que el futur intervé en el present. “La responsabilitat de tenir fills et pot fer disminuir el risc”, intervé la psicòloga. L’any 2000, Pedro de la Rosa va anar a sopar amb el seu company d’equip Jos Verstappen, pare de l’actual campió del món de fórmula 1, Max. “El meu company té un fill’, vaig pensar. Aquest paio està acabat. Segur que afluixa. És un tòpic que fins i tot els pilots ens creiem. Jo tinc tres filles i no em va afectar gens”, diu De la Rosa. A Jornet tampoc li ha passat factura: “Evidentment, penses en la família, però ser pare no ha canviat gaire la meva relació amb la muntanya”.

La por pot anar i venir. Amagar-se en una falsa valentia o, simplement, convertir-se en part del nostre paisatge mental. Però els fills són una por que no s’apaga. Ni tan sols per a una paios acostumats a desafiar el risc. Manuel Jabois diu que “un fill és com tenir alguna cosa sempre al foc”. Ramon Besa rememora les nits sense dormir quan el seu fill sortia amb el cotxe i el meu amic Ramiro Martín em recorda la frase d’un escriptor argentí: “Els fills són la indústria del terror”. La pega és que a mi ja no em funciona l’oblit i, encara pitjor, no hi ha cap analgèsic per a la por de ser pare. Ni el diazepam ni l’ibuprofè hi ajuden. Quina llàstima! Un cavall del qual ni tan sols puc caure “Queda’t dalt d’aquesta euga, no siguis un cagat”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >