Selecciona Edició
Connecta’t
POSTALS / LA SEU D'URGELL OPINIÓ i

Bon dia, absurd!

Van començar a ploure absurds, una successió de fets rars que competien entre ells. Semblava que algú rodés una pel·lícula de postals sincopades

 La Seu té dos dies de mercat setmanal i una tradició molt arrelada, que dibuixa el seu skyline social.
La Seu té dos dies de mercat setmanal i una tradició molt arrelada, que dibuixa el seu skyline social.

Quan vaig arribar a El Refugi, de la Seu d’Urgell, una llibreria oberta tot just el desembre passat, vaig albirar de seguida la col·lecció de relats de Sergei Dovlàtov en català, autor de la millor tradició de la literatura russa de l’absurd. Abans havia esmorzat en un restaurant recomanat per un amic. Dos elements m’havien cridat l’atenció: un cambrer amb cara de no em facis anar ràpid, que també podia passar per un il·luminat tranquil, i un noi que en un extrem de la sala, separat per un biombo, tenia un despatxet on jugava amb afició a videojocs. En sortir, com que no tenia gaire temps abans de presentar Elles competeixen a El Refugi, vaig passejar sense rumb. I això va provocar un efecte crida. Van començar a ploure absurds, una successió de fets rars que competien entre ells. Semblava que algú rodés una pel·lícula de postals sincopades.

Dia de mercat. La Seu té dos dies de mercat setmanal i una tradició molt arrelada, que dibuixa el seu skyline social. Al capdavall d’un carrer, una parada molt concorreguda, amb tanda electrònica i tot. Hi venen planter. És quasi emocionant de veure, encara que sigui impossible desxifrar qui és qui en aquella estesa verda per fer créixer l’hort. Continuant, un calaix de sastre d’antiguitats, i tombant per la catedral, una estampa sortida de la pel·lícula La Grande Bellezza: notes de guitarra amb una nena vestida de fada, dansant a càmera lenta. El quadre romàntic s’espatlla quan entren en pla una mare i una tieta endiumenjades, amb vestits d’estrena que els premen el pitreram i la panxa. “On són? Aquí no hi ha ningú!” No troben qui més fa la comunió. Encara es fa la comunió. Llavors veig una colla endiumenjada i desmenjada i altres neofades, contents tots de la feina feta, tan antinaturals i gregaris com la mare i la tieta. I arribo a una parada de roba prou plena. Un cercle i una senyora que sosté uns peus, com qui pesa el peix. Cames alçades d’una dona que s’ha marejat. Tal com està, el món acaba marejant i fent perdre el nord. “Que és per aquí i no per allà”, diàleg a crits d’una parella que no es posa d’acord del camí a triar. Una altra metàfora fàcil. Dino al mateix restaurant de l’esmorzar, on ara em fixo en un retrat simpàtic d’home disfressat de dona. Recorda la fesomia del cambrer del matí, que ara no veig per enlloc. Qui juga amb mi? Qui segueix allà, davant de la pantalla, és el videojugador. L’endemà hi ha la manifestació contra els Jocs als Pirineus, la més gran en anys, auguren. I l’endemà de l’endemà, la canícula en ple maig, mentre per la tele ja passen l’anunci de la candidatura institucional dels Pirineus als Jocs d’Hivern. L’absurd ens cau a sobre com un xàfec canviclimatesc. Repasso el mòbil per veure la foto furtiva que havia fet al quadre del cambrer. I no l’hi trobo, per Pegasus!

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >