Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

James, novel·lista i crític

Henry James va ser un novel·lista que no creia que s’hagués d’escriure cap llibre si no era per millorar la categoria espiritual, intel·lectual i moral dels seus lectors, que no és demanar poc

El realisme moral, base de Henry James.
El realisme moral, base de Henry James.

Henry James va dedicar una sèrie d’assaigs breus a una altra sèrie d’escriptors, quasi tots contemporanis seus, amb les garanties que escauen a un home que és considerat un dels millors novel·listes de la seva època, de transició entre el realisme burgès i el modernisme literaris. A Notes on Novelists (traducció en castellà a Páginas de Espuma, 2012), l’angloamericà comenta l’obra, entre d’altres, de Stevenson, Flaubert, Balzac i Dumas, fill.

Resulta sorprenent, però s’explica, que James parlés amb tantes reserves de l’obra de Flaubert: no li va agradar que el de Normandia hagués desitjat “fer una novel·la sobre no res”, un llibre que s’hauria aguantat solament per la qualitat de l’estil: noble propòsit quan el periodisme i l’“opinió pública” havien començat a minar la docta autoritat de la gramàtica, la retòrica i la poètica clàssiques. Va arribar a escriure que Madame Bovary era una novel·la amb un argument insignificant, “too small an affair”. El lector avesat pot imaginar què va dir de L’educació sentimental —novel·la en què no passa gairebé res— i de les estrambòtiques Salambó i Les temptacions de sant Antoni. I encara pot suposar amb més justícia que afirmés de Bouvard i Pécuchet, un dels llibres més paradigmàtics de la civilització del progrés i de la ciència, era “seca com la sorra i pesada com el plom”.

Basten aquests judicis per entendre que Henry James va ser un novel·lista que no creia que s’hagués d’escriure cap llibre si no era per millorar la categoria espiritual, intel·lectual i moral dels seus lectors, que no és demanar poc. La moral victoriana, que es troba a la base de la seva concepció de la literatura, va fer que James no escrivís mai cap llibre sense creure que aconseguiria una part, o el tot, d’aquells propòsits. A fe que ho va aconseguir en moltes de les seves obres, en especial a les últimes novel·les, Les ales del colom (1902) o La copa daurada (1904). Per això Lionel Trilling (que admirava James), un dels grans crítics del període liberal de la crítica nord-americana, va escriure que tota l’obra de James es podia resumir amb l’epígraf de “realisme moral”.

Si és així, ho hem d’atribuir a dues coses: la tradició novel·lística anglesa (no l’americana, llevat potser de Haw­thorne i Melville) i el pes de l’“escenografia moral” victoria­na, que en certa manera confon entre si i unifica, amb tots els matisos que es vulgui, l’obra de Dickens i la de Henry James: el primer tira massa al sentimentalisme i el segon roman dins els marges de la psicologia —influència del seu germà, William James?—; el primer és un escriptor tan distret i poc ordenat com Cervantes, el segon va fer les seves novel·les seguint un càlcul quasi matemàtic de les funcions narratives.

Hi ha uns altres elements característics en la novel·lística de James: l’ambigüitat, la complexitat, i, sobretot, la indeterminació. Llegint els seus llibres un no sap exactament on ha de situar-se des del punt de vista de la perspectiva moral, però entén perfectament que aquells llibres configuren un panorama de pensaments, actituds i costums que no són mai aliens a una presa de posició en el camp de la moralitat i la coherència d’una personalitat diguem-ne sàvia.

Així ho veurà el nostre lector d’avui quan entri en les pàgines d’una de les grans novel·les de James, el més anglès dels escriptors nascuts a Nord-amèrica, Els ambaixadors, ara publicada en nova i bona traducció a l’editorial Alba (Barcelona), que, juntament amb Cátedra (Madrid), està oferint el bo i millor de la literatura universal per a qui no en tingui prou amb L’orfeneta de Menargues, d’Antoni de Bofarull, un dels llibres més portentosos de la Weltliteratur universal i mundial. Vegeu i llegiu, doncs, Henry James, Los embajadores [1903], traducció excel·lent de Miguel Temprano (Barcelona, Alba, 2022).

Els ambaixadors resulta indispensable per entendre el conjunt de l’obra de James; Lambert Strether, quinquagenari, és enviat a París per recollir-hi Chad Newsome, un hereu bostonià, ja molt seduït per les delícies parisenques. El refinat Strether es trobarà, llavors, escindit entre la seva formació puritana, la de New England, USA, i la descoberta dels goigs de la vida que li oferirà París. Això farà saó en la personalitat de Strether, que tornarà a Amèrica, però amb unes maneres (mores) força diferents d’aquelles en què s’havia educat. Aquesta serà una de les constants en l’obra de James: no exactament la lluita entre la civilització europea i la “barbàrie” nord-americana —no n’hi ha per tant, però així ho comentava Herbert Read—, o entre la “ingenuïtat” i la “complexitat”, sinó més aviat el contrast entre una civilització que va pouar-ho quasi tot en els clàssics, via Humanisme i Renaixement, i una societat nova adelerada, enfebrada i més moralitzant (mala cosa) que moralista a la francesa (cosa bona; vegeu Montaigne o La Bruyère, tan estimats per Josep Pla).

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >