Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Dues exposicions com rambles al Macba i al Palais Galliera

La mostra de Teresa Lanceta al Macba i la d’Alber Elbaz a París presenten la manera com un tros de vida pot ser aïllat per deixar-hi entrar espectadors

Els tapissos de Teresa Lanceta mostren el Raval de l’artista.
Els tapissos de Teresa Lanceta mostren el Raval de l’artista.

Aïllar un tros de vida i deixar-hi entrar espectadors sense que es petrifiqui pot passar en un museu. Això es veu ara en dues exposicions com dues rambles, al Macba de Barcelona i al Palais Galliera de París: Teresa Lanceta. Teixir com a codi obert, comissariada per Núria Enguita i Laura Vallés Vílchez, i Love brings Love. Le défilé hommage à Alber Elbaz, comissariada per Alexandre Samson. L’efecte d’imant ja hi és des dels títols.

A Barcelona, al mig del Raval, Lanceta explica què ha vist passar en els carrers circumdants que poblen bona part de la seva obra, i on ha anat a partir d’aquí. La calçada central la formen els tapissos estesos, fets de pedaços que compten, pel sentit, amb els títols de les composicions: noms de carrers veïns del Macba, d’olors, de colors i elements de la geo­grafia urbana. L’espectador es converteix en passejant. Abans d’anar a trobar una veu concreta, les sent totes sense entendre-les. Acostar-se a un altaveu i escoltar-lo dret és com seure en un banc i entaular conversa amb una persona, l’artista, nodrida d’exterior: escenes en què es freguen sense conviure desheretats, captaires i turistes; la vorera estreta del carrer Sant Antoni i el conflicte de Lanceta amb un home per no ser ella qui ha de baixar sempre; ella i un noi amb l’habitació entapissada de roba interior femenina amb qui veuen flamenc junts; el desig de matar d’un home que demana i amenaça; “hombres que huían en cuanto la maternidad aparecía” en un nucli de prostitució, i la plenitud dels nois del barri durant les converses per preparar els robatoris. En una paret, com una plaça, vint-i-sis dibuixos fets amb carbonet, pastel, i tinta xinesa, on tot són infants, amb l’excepció de quatre dones adultes, tres mares i una àvia. Els més grans posen les cares i els cossos tendres dels nens en un espai sense referències. Els títols els situen en la dimensió del martiri, en el sentit més comú, de víctimes sacrificials, però també el més estricte, com a testimonis d’una existència que té un estatut a part, una gravetat particular, que interroga: “Matança dels Innocents III”, “El son dels justos VI”, “El judici de Salomó”, “Rita I”, nom de santa estigmatitzada per Crist; aquest últim representa uns nens que assenyalen tots cap al mateix lloc invisible.

En Elbaz, la calçada central és una catifa de confeti vermell i negre on s’estan uns maniquins vestits per firmes diverses

Al districte setzè de París, en una sala del museu de la moda de París, quaranta-sis cases de les que conviuen en aquells carrers del luxe homenatgen Alber Elbaz, mort prematurament de covid el 21 d’abril de l’any passat, amb una peça feta exprés per a l’ocasió. El que podria ser la imatge congelada de la desfilada d’homenatge que AZ Factory, la seva última creació, va organitzar el 5 d’octubre al Carreau du Temple de París, es converteix en una condensació de l’acte i de la petjada d’Elbaz en els altres, que per les dimensions que pren es torna l’obra més impressionant del dissenyador. L’espectador s’immergeix en la passarel·la i es torna un nou tipus de passejant. Aquí, la calçada central és una catifa de confeti vermell i negre on s’estan, hieràtics, uns maniquins vestits cadascun per una firma. Després de la gran ruptura traumàtica d’Elbaz amb Lanvin al cap de catorze anys com a director artístic de la casa, Bruno Sialelli, successor seu, va presentar un vestit clar, recte per davant, majestuosament inflat com una gran vela rodona amb la cara i les ulleres d’Elbaz impreses per darrere, en una immensa cua amb vores de farbalà i un collaret de flors que el lliga al coll. “La col·lecció Lanvin d’estiu estava pertot arreu i em va marcar. [...] Aquells vestits van ser els primers arxius que vaig demanar de veure quan vaig arribar a Lanvin. Em va semblar natural canalitzar aquest record”. Les creacions del dissenyador franco-israelo-americà estan latents en les peces, i les seves paraules s’il·luminen per tandes a les parets negres. La música calla i reprèn sense descans, amb els focus, com una respiració. Rosa xiclet pertot, la cara d’Elbaz s’ho mira des d’amunt. “The nature of fashion is family.” L’última paraula d’Elbaz és demostrar que va aconseguir-ho. “No es tracta del davant o del darrere d’un vestit. Es tracta del que hi ha entremig; el cos; l’ésser humà; la persona”. Només se’l podia acomiadar així.

Passant tan a la vora del risc de la metonímia, les dues exposicions tenen la virtut de la mirada rodona sobre obres que són literalment fils per descabdellar. Els peus no s’hi enreden, s’hi passeja bé. Atenció, però, a l’esglaó entre les dues òrbites.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >