Selecciona Edició
Connecta’t
ART CRÍTICA i

Dalí: retallar, copiar... crear

El llibre 'Lo que Dalí debe a la naturaleza' mostra com el pintor empordanès arrabassava elements que inseria en les seves creacions literàries i pictòriques

La foto que Dalí agafa de la revista 'La Nature'.
La foto que Dalí agafa de la revista 'La Nature'.

Diguem-ho ja d’entrada: Lo que Dalí debe a la naturaleza és la contribució més important als estudis del Dalí surrealista del darrer quart de segle. Es tracta d’un llibre adreçat als coneixedors de l’obra del geni empordanès, però per la claredat expositiva, brevetat —130 pàgines farcides d’il·lustracions— i concisió pot servir d’introducció al mètode de treball d’aquest gegant de la creativitat.

Qui és l’autor d’aquest estudi, d’on ha sortit? El filòleg Vicent Santamaria de Mingo es va donar a conèixer el 2005 amb la publicació de la seva tesi doctoral, El pensament de Salvador Dalí en el llindar dels anys trenta; també ha publicat Set cartes de Dalí a Pere Coromines (2014) i una edició crítica de La femme visible, de Dalí, amb traducció d’Enric Casasses.

El meu mestre, Rafael Santos Torroella, repetia constantment: “Dalí no té imaginació, té fantasia”. Em va costar molt entendre’l; Dalí només crea a partir de coses que ja existeixen: estova rellotges, endevina toreros en les Venus de Milo popularitzades en capses de llapis de colors, fusiona els rostres de Marilyn i Mao... però tots aquests préstecs acaben sent pura, genuïnament, dalinians.

En el llibre, Santamaria desgrana com Dalí arrabassava elements que inseria, de vegades literalment, en les seves creacions literàries, pictòriques, etc. I que, en un període molt concret (1933-1948), se centrà en una revista francesa de finals del segle XIX que (amb un altre nom) encara existeix. La Nature, setmanari divulgatiu de curiositats naturals, enginyeria i avenços científics, apareix el 1873, i el 1885 tirava 15.000 exemplars. La majoria dels surrealistes, d’infants i adolescents, l’havien llegit. El poeta Paul Éluard i el “papa del surrealisme”, André Breton, n’empren fragments sencers —sense esmentar el robatori— per a un capítol de 'L’immaculée Conception' (1930). Però serà el pintor Max Ernst qui més hi recorrerà: bona part dels 147 collages del seu llibre La femme 100 têtes (1929) i de la majoria dels seus volums posteriors van sortir d’aquest setmanari.

Tot això, però, ja se sabia. El que no havia vist ningú és que Dalí emprà més de vint vegades imatges de La Nature (d’entre 1880 i 1906) en olis pintats el 1933 i el 1936, en cartells i en il·lustracions de llibres tan importants com La vida secreta (1942) o 50 secrets màgics per a pintar (1948). O sigui que som davant la principal pedrera d’imatges dalinianes. Bé, pedrera... o cova d’Alí Babà.

Que una imatge tan coneguda com la que apareix en els olis 'Malenconia diürna', 'Un farmacèutic aixecant amb extrema precaució la cutícula d’un piano de cua' i 'Construcció tova amb albercocs bullits', totes tres del 1936, hagin estat l’una en un cas retallada i enganxada, i les altres dues més literalment calcades d’una foto del doctor Eisenmenger publicada el 1906 a La Nature, o que l’ínfim oli 'Antropomorfisme, extra pla' (1936) sigui un altre calc de La Nature (1905), i que cap historiador de l’art ho hagi advertit fins ara... diu molt d’una professió, la d’historiador de l’art, on preval la inflació teòrica en detriment de la investigació.

Aquest breu assaig aborda, de passada, temes que posen el dit a la nafra de la creativitat contemporània, com ara la mort del concepte d’autor romàntic encunyat pel romanticisme en favor de l’autor-projecte (Dalí, Warhol, Rosalía...); les coincidències metodològiques entre Duchamp i el de Portlligat (quina diferència hi ha entre un ready-made i una imatge lleugerament retocada per Dalí?); la polisèmia del collage (no és el mateix el trencament del trompe l’oeil picassià que el barroquisme de Max Ernst, o la voluntat metaartística de Dalí); o l’animadversió dels surrealistes —i dels noucentistes, afegeixo jo— per la natura.

Definitivament, Dalí és un profeta de l’era de l’edició. L’equip tècnic del Xerox PARC, que el 1974 va implementar els conceptes de retallar-copiar-enganxar en informàtica, en seran els principals executors. Benvinguts a l’era del remix i del mem viral! O de l’apropiació i la superposició de les troballes creatives: no en va, som a l’era del retallar-copiar-enganxar...

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >