Estadis de dansa
El Dansa Ara és un gran esdeveniment que serveix d’alegre culminació d’un treball de rítmica i art per als alumnes de segon de primària d’un grapat d’escoles de Barcelona
Aprincipis d’abril es va fer el Dansa Ara, un gran esdeveniment que serveix d’alegre culminació d’un treball de rítmica i art per als alumnes de segon de primària d’un grapat d’escoles de Barcelona. En concret, enguany hi participaven unes 8.500 criatures que, després d’aprendre un repertori de danses al llarg del curs, van ballar tots junts a l’Estadi Olímpic sota la batuta de la Factoria Mascaró amb gràcia i encert. El cas és interessant, sobretot, perquè no pretén ser un exercici gimnàstic de precisió, com passa en les grans coreografies dels governs autoritaris, mera exhibició de poder i disciplina, sinó que precisament destaca per la seva forma festiva i unes pautes relativament lliures; és un moure’s que no es fa difícil ni és intransigent sinó que cerca l’estímul del plaer de ballar i el goig de la capacitat de fer-ho mínimament bé, de manera que la canalla es poden fondre en una harmonia dolça i boja, fugint del rigor dels gestos quotidians per fusionar-se, més personals que mai i més impersonals que mai, en una gran comunió de ballarugues.
El cas de la dansa i els estadis té una bellíssima referència poètica en l’obra de Nellie Campobello (1900-1986), testimoni directe de la revolució mexicana (1910-1917), que va plasmar-ne els records en un llibre deliciós, Cartucho, on narra els enfrontaments des del punt de vista femení. Després d’aquestes vivències bèl·liques adolescents, va sentir la vocació de la dansa i va començar a organitzar el món del ball al seu país, ja fos recuperant i anotant danses indígenes i passos del folklore més rudimentari, ja fos creant un ballet de qualitat que pogués anar als teatres més distingits. Va guanyar fama de tal manera que, pels volts de 1930, el president Lázaro Cárdenas va encarregar-li unes coreografies per representar les gestes armades revolucionàries i Nellie Campobello va inventar-se un ballet de masses que van ballar mexicans d’arreu.
El títol del ballet en qüestió era “30-30”, que és el nom del rifle Winchester que corria en aquella època en mans d’un bàndol i l’altre, tal com canta un famós corrido: “con mi 30-30 me voy a marchar / a engrosar las filas de la rebelión”. Aquesta marca de la violència que sempre sobrevola el gemec tràgic mexicà, la fatalitat terrible però quotidiana d’una mort propera i sol·lícita, Nellie Campobello la va portar als estadis de Durango, Guanajuato, Tamaulipas, Piedras Negras, Veracruz, Chiapas, Campeche o San Luis Potosí, i, anys més tard, per recordar aquesta feta, en va fer un poema, que és alhora un cant a l’èpica de l’empresa (quina quantitat de llocs i quina quantitat de dansaires!) i una oda patriòtica. El poema es diu Estadios i, en un moment donat, diu que, anant amunt i avall, trepitjant amb els peus descalços cada racó, nota que els cors de tots els balladors “en flechas ligeras y mortales / cortan el impulso de mi danza / para volverme al centro de mi nada”: més personal que mai i més impersonal que mai.
