Selecciona Edició
Connecta’t

Immersió lingüística: un mite polític i una escola desbordada

Quatre consellers d’Educació reflexionen sobre el retrocés del català a l’escola i com s’ha arribat a la sentència que obliga a implantar el 25% en castellà

Les causes que la immersió lingüística no compleixi els 40 anys no es poden atribuir només als tribunals, com els interessa fer veure als polítics que governen. 
Les causes que la immersió lingüística no compleixi els 40 anys no es poden atribuir només als tribunals, com els interessa fer veure als polítics que governen. 

El model d’immersió lingüística, com es va concebre a principis de la dècada dels vuitanta, no complirà els 40 anys. Però la causa d’això no es pot atribuir als tribunals, com els interessa fer veure als polítics que governen la Generalitat. Les causes cal anar-les a buscar més aviat en la gran diversitat social, amplificada durant les darreres dècades. A més, un català que no ha sabut fer seu un espai en el fervent sector tecnològic i audio­visual i una escola que va prioritzar la practicitat a l’hora de gestio­nar el gresol de les aules han ajudat a modular i modificar un model que, almenys sobre el paper, alguns consideren sagrat encara ara.

La realitat, però, és que la immersió fa temps que ha deixat de ser intocable a moltes escoles. I les enquestes reflecteixen que el català ha retrocedit mentre les administra­cions catalanes s’embarcaven en grans batalles lingüístiques i polítiques. I sense oblidar el creixent protagonisme dels sectors de la societat catalana que han denunciat —sense que la Generalitat volgués escoltar-los— que se sentien discriminats pel que consideren una injustificada imposició del català.

A principis d’aquest segle canvia el consum cultural, amb una preeminència del castellà

Què ha passat durant aquest temps perquè la Generalitat no hagi entomat el repte d’adaptar a la rea­litat un model d’èxit que requeria d’actualitzacions? Per què no es van posar mesures abans? I les que es van posar en marxa, han estat suficients? El retrocés del català coincideix amb una sèrie de sentències judicials —en un principi afectaven un sol alumne i ara tot el sistema— que introdueixen el castellà com a llengua vehicular amb un percentatge mínim del 25%, sigui quina sigui l’etapa escolar i sigui quin sigui el territori. Els governs han fet prou per evitar arribar a aquesta situació? Com s’hi ha arribat? Quadern ha parlat amb els quatre consellers d’Educació —Josep Bargalló, Ernest Maragall, Irene Rigau i Josep Gonzàlez-Cambray— per donar-hi resposta.

“La immersió va néixer en un procés molt concret: a l’inici dels anys vuitanta, amb una voluntat de reconstrucció nacional en què participen la majoria de grups socials, fos quin fos el seu origen, i els de fora de Catalunya en van formar part i en són impulsors. Però a finals dels noranta el país canvia, el consens polític i social comença a esquerdar-se i apareix nova immigració, molt potent, diversa i no cohesionada. I amb moltes llengües”, recorda Josep Bargalló, que va carregar amb la cartera d’Educació amb ERC durant un mes entre finals del 2003 i inicis del 2004 i, més recentment, del 2018 al 2021.

A principis d’aquest segle, les aules s’omplen de mots i accents de tot el món, però alhora, les xarxes socials estan en plena eclosió, canvia el consum cultural... amb preeminència del castellà. “Teníem indicadors i hi havia dades del retrocés del català. Tothom ho sabia: el sistema, la inspecció... Però hi havia una sensació d’evolució de la realitat, i no es podia focalitzar en l’escola un problema que venia de fora. El sistema educatiu va afluixar perquè no va resistir la pressió que li venia de l’exterior”, admet Ernest Maragall (conseller del PSC entre 2006 i 2010, ara a ERC). En aquell moment, afegeix, la immersió ja va quedar tocada. “Tothom la donava per bona i pensava que es complia, però no s’avaluava i hi havia un grau d’adaptació davant la situació social”, explica Maragall.

Davant els primers senyals de retrocés, es van posar en marxa iniciatives com els plans de lectura, les aules d’acollida, els plans d’entorn o campanyes mítiques com Dona corda al català, amb mascota inclosa, la Queta. Però potser van ser insuficients. “Es va donar la dificultat de fer front a una evolució de la societat amb poca capacitat de reacció del Govern per afrontar aquest retrocés del català”, admet Maragall.

Davant dels primers senyals de retrocés, es posen en marxa iniciatives com les aules d’acollida

En aquest context irrompen i s’enforteixen moviments com Convivència Cívica Catalana o un nou partit, Ciutadans, enarborant la bandera de la llengua i portant als tribunals la lluita per augmentar la presència del castellà a les escoles, després que el Departament fes cas omís de les peticions, en aquella època, d’unes poques famílies. I finalment, ara fa gairebé dues dècades, comença la pluja —primer en forma de plugim i després, de pedregada— de sentències. Com en el cas del retrocés del català, aquí es va produir un nou error de càlcul del Govern. “Pensàvem que estàvem guanyant la batalla perquè va quedar circumscrita a una excepcio­nalitat que no tenia rellevància ni política ni de sistema, els casos es comptaven per unitats. Però en els darrers anys s’ha convertit en una altra cosa. No crec que en aquella època ningú s’imaginés que arribaríem on hem arribat”, admet Maragall.

Manifestació per l'escola en català.
Manifestació per l'escola en català.

Llavors, els fets es precipiten: s’aproven el nou Estatut (2006) i la Llei d’Educació de Catalunya (2009), i arriba la sentència de l’Estatut (2010), que desencadena el procés independentista. En plena ebullició nacionalista, tant autonòmica (en aquells moments, amb govern de CiU) com central (amb el PP), la llengua es converteix en una arma llancívola. I les sentències judicials apugen de to de forma paral·lela a la política. Així, el 2014, els tribunals opten per fixar el 25% de castellà per a aquell alumne que ho demani. Fins a aquell moment, la Generalitat va acatar les sentències i ho va aplicar a les aules afectades. “Quan hi ha hagut casos del 25% s’han complert, i ho han fet tots els presidents”, recorda l’exconsellera Irene Rigau (CiU, 2010-16).

Però la clau de volta de la polèmica la posa l’Estat el 2015 (PP), quan demanda la Generalitat per “inacció” en no garantir el dret a l’ensenyament també en castellà. Cinc anys després va arribar la sentència clau: la que canvia el sistema educatiu i obliga a aplicar el 25% a tots els centres educatius. “No vam calcular bé les conseqüències d’aquesta demanda”, admet Rigau, que lamenta que, un cop el PSOE va arribar al Govern i es negociava la nova llei estatal d’educació, la Lomloe, no s’aconseguís que l’Estat retirés la demanda. “ERC n’havia d’haver exigit la retirada. Crec que no es va usar prou bé la força que es té a Madrid. I si et diuen que no, doncs no votis la llei”, etziba Rigau. Bargalló admet que ho va negociar, però sense èxit: “No es va voler, potser per por del Govern central a enfrontar-se amb el poder judicial”.

Sigui com sigui, la sentència ha revifat de nou el debat de les conseqüències del 25% i si realment es notarà a les aules, tenint en compte que en molts centres ja es fan més hores en castellà del que marca la immersió pura. Segons els informes de la inspecció educativa de la darrera dècada, als quals ha tingut accés Quadern, durant el curs 2018-2019 es va arribar al punt àlgid amb un 19,7% de centres de primària que feien alguna matèria addicional en castellà; en el cas de l’ESO, el curs 2014-2015 es va arribar al 16%. La resta de cursos, les mitjanes s’han mantingut al voltant del 15% a primària i del 12% a secundària. “Fer una hora més en castellà no és una irregularitat, la normativa diu que el català és la llengua normalment emprada, però no exclusiva, i per garantir el coneixement de les dues ho has de modular”, defensa Rigau.

En plena ebullició nacionalista, la llengua es converteix en una arma llancívola

Però és possible que els informes d’inspecció es quedin curts davant la por d’alguns centres a admetre que no apliquen la immersió. Una gran enquesta a 52.000 alumnes impulsada recentment pel Síndic de Greuges revela que actualment el castellà ja ocupa un 22% del temps a les aules de primària i un 28% a secundària. Però al pati és d’un 56% i un 67%, respectivament. Per conèixer la situació real, el Departament d’Educació ha fet un estudi sobre l’ús de les llengües a les aules. “Els primers resultats confirmen aquesta davallada del català, que és especialment preocupant en la interrelació entre l’alumnat”, avança el conseller Josep Gonzàlez-Cambray (ERC, des del 2021).

Una nena mostra un cartell a favor de la llengua.
Una nena mostra un cartell a favor de la llengua.

Segons Rigau, una de les claus que explica la situació actual és que “durant els darrers cinc anys s’ha deixat de parlar de la llengua a l’escola, per exemple, a través dels resultats dels exàmens de competències. Sembla que amb allò d’eixamplar la base independentista no calia parlar massa del català ni lluitar massa pel català”, diu en una clara invectiva cap a ERC.

Els governs han fet tot el possible per fer front a la davallada del català? “Potser no. Segurament perquè en aquell moment no estava en el primer pla del combat polític”, admet Maragall. “Sempre penses que podies haver fet més coses de les que has fet. El que sí que podíem haver evitat és que la tendència que es dona al carrer de canviar d’idioma quan algú parla en castellà entrés també a l’escola. Però es va jubilar una generació de professors de l’origen de la immersió, més combatius i militants de la llengua, i llavors la situa­ció es va anar relaxant, perquè les noves generacions es van pensar que el model ja funcionava per si sol. I es va permetre que el mestre s’adrecés en castellà a l’alumne, encara que fos amb bona intenció com una forma d’apropar-se amb els nouvinguts. Potser van faltar més senyals d’alerta i veure les conseqüències d’aquest relaxament”, afegeix Rigau.

Segons Rigau, no es va alertar de les conseqüències d’usar el castellà amb els nouvinguts

Cal modificar el model d’immersió? “La immersió és intocable com a model, però deteriorada com a pràctica. No l’apliquem tal qual perquè la realitat l’ha fet saltar pels aires, així que hem d’assumir el risc sobre què vol dir immersió lingüística en el context actual”, incideix Maragall. Bargalló pensa que això potser s’hauria d’haver fet abans. “Segurament hauria calgut un nou model d’immersió per a la nova immigració, però qualsevol intent de modificar-la era un pecat greu”. Cambray aposta per “adaptar-la a la situació actual, i sobretot aplicar-la, que el que estigui escrit als projectes lingüístics sigui el que acabi passant a les aules”.

I què cal fer ara? Els consellers aposten per desplegar una sèrie d’accions tant d’impuls del català a tots els àmbits com també d’un blindatge normatiu en línia amb l’acord assolit aquesta setmana al Parlament. “Cal una normativa que potser no aturarà els impulsos dels jutges, però sí els frenarà. Hi ha un intent d’un grup de jutges molt concrets d’intervenir en el sistema educatiu i en la llengua”, subratlla Bargalló. L’exconseller admet que ja tenia preparada una nova norma, que s’havia d’adjuntar a la llei d’acompanyament dels pressupostos, per donar resposta a la sentència, però el canvi de govern ho va estroncar.

També just conèixer-se la sentència, Rigau es va erigir com a media­dora entre els partits que tradicionalment han defensat la immersió per intentar reformar la Llei de Política Lingüística, moviment que ha culminat amb l’acord per una nova llei subscrit aquesta setmana entre el PSC, ERC, Junts i els comuns. “Volia recuperar el consens, posar un mur de protecció democràtic i fer els canvis legislatius mínims per donar resposta a la sentència, i que no haguéssim de parlar del tema cada setmana. Ho hem de regular nosaltres si no volem que ho regulin els jutges i que després del 25% ens demanin el 50%. Però tot això estava pensat per evitar que passés el que ha passat”, lamenta l’exconsellera.

Manifestació per l'escola en català.
Manifestació per l'escola en català.
S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ