Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Baudelaire i París

No és clar que el poeta professés l’'odi profanum vulgus’: tant s’extasia amb la massificació com la detesta

A Baudelaire la ciutat li provocava atracció i rebuig. 
A Baudelaire la ciutat li provocava atracció i rebuig. 

Després que llegíssim els assaigs tan lluminosos de Walter Benjamin sobre Baudelaire, ja no ens va quedar cap dubte que aquest poeta nascut a París ho era de la gran ciutat, i, per això mateix, també de totes les virtuts, avantatges, defectes i inconvenients que comporta la vida a la metròpolis (ho escrivim d’acord amb l’ètim grec; una cosa és la polis i una altra la “poli”).

D’aleshores ençà s’han multiplicat les aproximacions a l’obra de Baudelaire, i totes les edicions, unes més que altres, han anotat aquells elements que ens permeten tenir una idea clara de l’atracció i al mateix temps el fàstic o el rebuig que en Baudelaire provocava la vida a la gran ciutat.

Una nova aproximació a l’obra en vers i en prosa del poeta rebla avui aquestes qüestions, sempre amb la intel·ligència que caracteritza la producció crítica de l’autor: Antoine Compagnon, Baudelaire, el irreductible, traducció de José Ramón Monreal (Barcelona, Acantilado, 2022). El llibre presenta una novetat: analitza el conjunt de l’obra literària, en vers i en prosa, de Baudelaire, inclosos els assaigs sobre caricaturistes, fotografia, moda o pintura.

El poeta va escriure, a Les flors del mal (‘El cigne’): “El vell París ja no existeix —la forma d’una ciutat / canvia més, ai las!, que el cor de qualsevol mortal—...”, i aquest és un dels temes majors del nostre llibre d’avui, com ja va ser-ho, ho sap tothom, als assaigs de Benjamin, incloses petites reflexions i apunts que es troben, esbarriats, a la seva “obra dels passatges”. L’observació era conseqüència de l’agosarat pla de reforma urbanística de la ciutat a càrrec de l’urbanista i baró Haussmann, per encàrrec de Napoleó III: la ciutat havia estat escenari de les revoltes de 1830 i 1848 —aquesta, central a L’educació sentimental, de Flaubert—, i convenia transformar París per millorar el desplaçament de les forces d’ordre públic, però també per sanejar-la i il·luminar-la amb llums de gas, essent aquesta novetat un altre element molt important per tenir la població més vigilada. (També Carles Soldevila va escriure un llibre que parlava de la transformació de Barcelona entre l’enllumenat de gas i l’elèctric —però no parla del mateix que Baudelaire—, un dels naufragis esdevinguts a la capital: la forma d’una ciutat canvia més que el cor de qualsevol mortal.)

Quasi inesperadament, Compagnon dedica desenes de pàgines als efectes del llum de gas a la ciutat de París, quasi més que les que dedica al tema de “les multituds”, un ressò de la literatura d’Edgar Allan Poe, a qui el poeta francès havia traduït. A cap lector li ha resultat mai clar, ni tan sols al crític a qui ens referim avui, que Baudelaire professés l’odi profanum vulgus que se li atribueix: tan aviat s’extasia davant l’anonimat que procura la massificació urbana, com la detesta. D’una banda, en un article de 1861 sobre Banville, Baudelaire escrivia: “Llavors [l’any 1841] París no era allò que és avui, un xivarri, un pandemònium, una Babel poblada d’imbècils i d’inútils, poc exigents quant a la manera de passar el temps, i absolutament refractaris als goigs literaris”. En aquest cas, el poeta reflectia les restes de romanticisme que havia après, entre altres, de Victor Hugo, i mostrava desdeny contra l’inici de la gran transformació de la ciutat, per molt que, en una carta a Desnoyer, de 1853, també rebentés els castanyers, les flors i els vegetals (“Mai creuré que l’ànima dels déus habiti a les plantes”, diu, contra Spinoza; i encara: “Considero la meva ànima com de més alt valor que el de les verdures santificades”, observació molt apropiada als nostres dies, amb gran tirada a les menges ecològiques).

D’altra banda, però, Baudelaire postulava que era justament la massa, les multituds, allò que obligava un home a forjar-se una singularitat que el distingís de l’anonimat urbà: “Aquest home, tal com l’he pintat, aquest solitari dotat d’una imaginació activa, viatjant sempre a través del gran desert d’homes, té un fi més elevat que el del simple vianant, un fi més general, diferent del plaer fugitiu de la circumstància”. I, com interpretar l’esclat de llum, també la nit, que genera la visió d’una dona que passa, al poe­ma d’aquest nom? El carrer xiscla al voltant d’un home; passa en direcció contrària una dona “prima, alta, de dol, dolor majestuosa”, i el contacte brevíssim de les dues mirades excita en el poeta “la dolçor que fascina i el plaer que mata”; dues coses oposades que l’han fet “tornar a la vida”.

Ho dèiem més amunt: potser tot allò negatiu del progrés, l’enllumenat de gas de la gran ciutat, la moda, la novetat de la fotografia i d’altres avenços de la tècnica, van provocar alhora, en Baudelaire, una nostàlgia tardoromàntica i una fascinació del tot nova. A aquesta dialèctica, com també va ensenyar Benjamin, Baudelaire va anomenar-la modernitat. Després que llegíssim els assaigs tan lluminosos de Walter Benjamin sobre Baudelaire, ja no ens va quedar cap dubte que aquest poeta nascut a París ho era de la gran ciutat, i, per això mateix, també de totes les virtuts, avantatges, defectes i inconvenients que comporta la vida a la metròpolis (ho escrivim d’acord amb l’ètim grec; una cosa és la polis i una altra la “poli”).

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >