Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

Sergi Buka, fabricant d’ombres

Mag i ‘ombroman’ investiga amb la llum per als seus espectacles

Papallones obedients a la màgia de Sergi Buka.
Papallones obedients a la màgia de Sergi Buka.

Aquest març, tornava Sergi Buka (Barcelona, 1974) de fer la temporada de sis mesos al Cirque d’Hiver de París, el circ més antic dels que encara són dempeus. Una institució. Inaugurat per Napoleó III, l’edifici que l’acull és un polígon de 42 metres de diàmetre per a 1.800 espectadors. Buka era un dels artistes de l’espectacle Dingue!. Hi mostrava una disciplina poc habitual i encara més a una pista de circ: les ombres xineses. Pedalejant una bicicleta on hi portava la il·luminació i la pantalla... de les seves mans sortien una trentena llarga de criatures, escenes. “La bicicleta no et permet fer qualsevol cosa, tens menys mobilitat, has de jugar amb l’angle de la llum...”, comenta. Unes ombres que es van poder veure també a un altre gran circ, el Roncalli, de Bernhard Paul i André Heller. “Vaig estar dos anys de gira amb ells, principalment per l’Europa Central. Els seus propietaris són uns enamorats dels temps passats i conserven el món dels inicis del circ. A la seva carpa hi caben uns 1.500 espectadors i s’instal·la al centre de les ciutats... de bonica que és”. També ha passat pel Circo Italiano o el Circus Conelli.

Buka va començar molt jove amb la màgia de prop a l’entranyable Llantiol de principis dels 90, però “rumiava la manera de proposar una petita rutina d’escenari”. I, explica, va fer una doble descoberta. A un congrés de màgia a Toledo, Juan Tamariz va portar un artista argentí que feia ombres xineses. Zergio, de nom. Premonitori? La segona va ser al Museu del Cinema de Girona, les llanternes màgiques, un estri que els il·lusionistes del XIX feien servir per a les seves fantasmagories. Com escriu Victor I. Stoichita a Breve historia de la sombra (Siruela), un llibre que Buka coneix, l’ombra és a l’origen mític del coneixement i de l’art. Plini explica que les primeres pintures es feien resseguint el perfil que marcava una ombra i el mite platònic de la caverna deu ser l’episodi filosòfic més concorregut.

I va encetar una indagació que encara continua. Va consultar els llibres dels mestres. El de Félicien Trewey, poeta, mag, ombroman, com Buka. “Era amic dels Lumière. En aquella època molts il·lusionistes es van acostar al cinema, com Meliès. La gran expansió de les ombres xineses i de les llanternes màgiques com espectacle teatral es produeix, abans que arribi el cinema, quan es pot disposar d’una font de llum adequada, que concentri la mirada i defineixi prou bé l’ombra. Es feia servir, per exemple, l’arc voltaic. No valia qualsevol bombeta i va ser una de les primeres coses que vaig haver de resoldre per als meus espectacles”. El primer circ que va trepitjar com artista va ser una carpa d’aires vuitcentistes que van aixecar Els Comediants per a un sopar espectacle que durava tres hores. Allí, la solució per projectar les ombres va ser una pantalla giratòria. “I, definitivament qui em va introduir en el món del circ va ser l’enyorat Monti. Era director del circ Price de Madrid i m’hi va portar”.

Buka, artesà de la llum i les ombres, també és un col·leccionista de llanternes màgiques inusual. “No soc un comprador compulsiu. Adquireixo les màquines i els vidres que crec que em poden ajudar per als meus espectacles. He tractat molt bons coneixedors que m’han aconsellat, com Mervyn Heard o Richard Balzer -quan va morir, la seva col·lecció sobre el món del precinema va anar al Museu de l’Acadèmia del Cine de Los Angeles-”. També rescata la memòria sobre altres artistes. A Maese Coral, una revista, que calia absolutament sobre la història de l’il·lusionisme, Buka ha publicat un article sobre Los Joannys, tres generacions d’artistes de les ombres dels que va conèixer el net del fundador.

I cada quatre anys acut al congrés internacional de la Magic Lantern Society. A la web de la societat, l’únic llanternista espanyol que es menciona és...Buka. D’ell diuen que “li apassiona l'experimentació, i el seu esperit investigador fa que la seva obra es pugui considerar contemporània, però el que millor el defineix és la sensibilitat en la posada en escena de les seves actuacions i la seva personalitat innegable”. I deu ser veritat perquè té una poètica molt definida. “El meu interès per la llum i les ombres es lliga amb el gust per una màgia poètica que es fonamenti més en el misteri que en l’espectacularitat. L’època en què els il·lusionistes presentaven els seus autòmats, treballaven amb les caixes òptiques, m’apassiona. Vull un espectacle per fer somniar, crear mons en un escenari més que fer aparèixer helicòpters. Fer un relat i transmetre emocions. Es tracta de viatjar a través del temps amb l’equipatge de la llum. Un aspecte molt atractiu de les llanternes és que el tempo de les seves imatges no té res a veure amb la velocitat de les imatges actuals”. Ara treballa en un nou projecte partint d’un text de Ramón Mayrata per construir una dramatúrgia visual aprofitant la simbiosi amb altres disciplines i una variada tecnologia de la llum, des del foc al làser o els hologrames. I li he demanat que no abandoni mai un número que li vaig veure: papallones blanques que naixien, desfeien, volaven i tornaven a fer una rosa. Inquietant, emotiu, bell.

(Parlant de màgia. Aquest 3 de juny, Hausson torna a la sala Gaudí de Barcelona i a Torroella de Montgrí, el 4 i 5, fan un festival de màgia amb noms de categoria, d’enorme categoria: Laurent Pivon, Ramó&Alegria, Mario López, Jorge Blass, Adrián Vega...)

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >