Selecciona Edició
Connecta’t

‘Cuixà, exili i refugi. Un testimoni al peu del Canigó’, de Jordi Tomàs: Un espai de llibertat

L’antropòleg Jordi Tomàs reconstrueix el moment que un grup de monjos de Montserrat pertanyents a una nova generació plantegen una sèrie de debats i compromisos que sintonitzen amb els temps, però que tensen les costures de la comunitat benedictina

Monjos i monestir seran còmplices d’iniciatives de tota mena, des d’artístiques fins a polítiques.
Monjos i monestir seran còmplices d’iniciatives de tota mena, des d’artístiques fins a polítiques.
‘Cuixà, exili i refugi. Un testimoni al peu del Canigó’, de Jordi Tomàs: Un espai de llibertat

Cuixà, exili i refugi. Un testimoni al peu del Canigó (1965-1985)

Jordi Tomàs

L’Avenç, Barcelona, 2022. 416 pàgines, 25 euros

La mateixa Església col·laboradora necessària i beneficiada generosament pel franquisme va generar, paradoxalment i amb el temps, espais de dissidència. Els diferents moviments d’oposició política, sindical, veïnal i estudiantil no s’expliquen sense certs capellans, certes sacristies i certes publicacions disposats a acompanyar-los i/o participar-hi. Com va descobrir el franquisme, no hi ha pitjor clavilla que la del mateix fust. Aquesta evolució d’alguns sectors catòlics —d’altres es mantingueren fidels, neutrals o expectants— s’explica tant per raons internes, en sentir-se interpel·lats per les injustícies econòmiques i polítiques, com per la influència externa dels debats del Concili Vaticà II (1962-1965) o de l’encíclica Pacem in Terris (1963).

La convivència de corrents no estava exempta de tensions. L’antropòleg Jordi Tomàs reconstrueix precisament un d’aquests moments crítics, quan un grup de monjos de Montserrat pertanyents a una nova generació plantegen una sèrie de debats i compromisos —com ara la creació d’una comunitat a ciutat— que sintonitzen amb els temps, però que tensen les costures de la comunitat benedictina. A més, la crisi se solapa amb l’exili, després de les declaracions crítiques a Le Monde del fins aleshores abat Aureli M. Escarré i amb la ressaca conservadora postconciliar del nou papa Pau VI.

El xoc generacional i ideològic se solucionarà amb l’expulsió de Montserrat d’onze monjos. Vuit d’ells s’acabaran instal·lant a la mítica i desballestada abadia de Sant Miquel de Cuixà, on el destí compartit va acabar dotant-los d’una certa cohesió grupal. Durant vint anys, i previ condicionament dels edificis i les terres, la icònica abadia veïna de Prada de Conflent serà un espai d’experimentació per dur a terme algunes de les idees i els projectes que havien provocat la seva separació de la comunitat principal. Però, sobretot, serà un indret de trobada on els catalans del nord podran reconnectar amb un Sant Miquel d’especial significació identitària, i on els del sud es desplaçaran per amistat amb els monjos, per inquietud intel·lectual i espiritual, i per participar dels debats i les activitats acollides a Cuixà.

Sens dubte, aquesta voluntat d’empara serà el principal tret distintiu d’aquella experiència. Monjos i monestir seran còmplices d’iniciatives de tota mena, des d’artístiques fins a polítiques. Amb tot, estem parlant d’un node desplaçat a un racó del Pirineu, d’una comunitat petita i d’un espai a l’altre cantó de la frontera. Aquesta triple circumstància també en va minvar l’impacte, especialment quan es descabdella el procés de Transició a Espanya.

Precisament, per subratllar-ne la singularitat i per rescatar-ne el simbolisme, Tomàs opta per escriure breus introduccions als diversos capítols cronològics i, tot d’una, donar veu als protagonistes dels diferents fets, tot rescatant els seus testimonis d’entrevistes, mails, memòries inèdites, publicacions i documentació de tota mena. Més enllà d’alguna reiteració, aquesta polifonia li permet mostrar la diversitat pròpia de la memòria, l’heterogeneïtat de significats i la profunditat del seu compromís civil i intel·lectual. Cuixà, exili i refugi és, alhora, una recuperació d’un episodi històric del tardofranquisme català, i el rescat de testimoniatges rics, diversos i necessaris.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >