Selecciona Edició
Connecta’t

«Necessito escriure a algú, em trobo sol…»

Un dels episodis més remarcables de ‘Posseït’ és el retrat que Albert Roig fa de Miquel Bauçà a partir de la correspondència inèdita amb una noia, Núria Masip, amb qui no es va veure mai. En reproduïm uns paràgrafs

Miquel Bauçà escriu a Núria Macip perquè en té un record amable.  
Miquel Bauçà escriu a Núria Macip perquè en té un record amable.  

Un matí, l’editor Xavier Folch (d’ençà del 1985 Folch editarà tots els llibres de Bauçà) rep una visita, una dona, que li dona les cartes que li va enviar el poeta de Felanitx. A la primera carta, datada el 10 d’abril del 1978, li diu que fa dos anys la va aturar i li va parlar. “El dia era esplèndid i, com que encara no havia començat el curs, les aules i els passadissos de la Universitat oferien una pau i una quietud perfectes”. Ella duia un vestit granota sense mànigues i un cabàs de palma amb un llaç amb les quatre barres. “Els cabells; potser eren els cabells el que més ajudaven que semblessis sortida d’un quadre d’un pintor pre-rafaelita o simbolista”. La noia havia entrat a la universitat, anava a matricular-s’hi, i l’havia seguit. Ella va omplir el full de la matrícula i ell en va poder copiar el nom, Núria Masip, i l’adreça, Maestro Falla, 31. Ara li escriu aquesta carta. Li parla d’aquell matí i li diu: “El meu problema actualment és que necessito escriure a algú, perquè em trobo sol; és a dir, no hi ha cap altra intenció en el meu cas. Si m’he decidit de dirigir-me a tu, és perquè tu ets actualment l’única persona de la qual tinc un record amable; em conforta pensar que hi ha persones com tu, o com jo me les imagino. Normalment, tot és tan lleig el que trobem, o trobo, cada dia”. Potser ha acabat la seva novel·la, Carrer Marsala, i necessita escriure a qui sigui del que sigui. A les cartes s’esplaia sobre els detalls més ínfims, què menja i quant li costa, 515 pessetes a la setmana, com és l’habitació on viu tot sol des de fa dos mesos, quins mobles i objectes recull pels carrers, les notícies de la BBC, les escolta a les nits. Ressaques i rosegons de sac de pobre. És la crònica dels desenganys d’un home ingenu i insensat, encara jove, que passa la nit de Sant Joan tot sol i passa els dies passejant, recorrent els carrers de Barcelona, sense gairebé parlar amb ningú, sense amics, esperant que la Núria li escrigui una carta. “La perfecció suprema seria que tu m’escrivissis i també m’expliquessis coses, la teva vida, on has estat, què penses fer, quins són els teus petits o grans sentiments, que segur que han de ser fins i ben perfilats com ho és la teva escriptura i el teu caminar”. Ell li diu que en els temps antics, a la Provença, l’Amor, la fin·amor, era això: els trobadors, li diu, cavalcaven per la Camarga i “tot el que veien els seus ulls era bell i net”. La diada de Sant Jordi, després de dues setmanes de rebre cada dia una carta signada pel Miquel, la Núria, que no n’ha respost cap, en rep una amb una rosa dibuixada, sense cap paraula. L’endemà rep aquesta carta.

S’hi veu un home ingenu i insensat, que passa la nit de Sant Joan tot sol i els dies passejant sense parlar amb ningú

“Barcelona, 24 d’abril de 1978.

Núria, crec que avui, dilluns, he de donar per acabada aquesta primera fase, sobretot perquè veig que haig de corregir una cosa important: recordes el que et vaig dir del llaç; ja des del principi m’ha semblat una mica cursi. És a dir: com que es tracta que tu em diguis sí o no vols que t’escrigui més, he pensat el següent. Tu saps la plaça del Duque de Gandia, dalt del carrer Major de Sarrià; bé, allí hi ha una petita biblio­teca de la Caixa d’Estalvis, al costat mateix de la sucursal d’aquesta Caixa. M’imagino que deus passar sovint per aquesta plaça, tot sortint del metro. Aquesta biblioteca pública té una planta baixa i un pis, és a dir, té dues plantes; els prestatges estan repartits a baix i a dalt. Doncs, a dalt, hi ha un prestatge que té tres cossos i porta el rètol ‘Secció 8: Literatura’; en el cos central i en la lleixa 5 començant per dalt o a la 2 començant per baix hi ha un grup de llibres de poesia catalana. Un d’aquest llibres es titula Sonets d’Itàlia i el seu autor es diu Ferran Casas-Mercadé. Resulta que les tapes d’aquest llibre estan folrades, és a dir, recobertes amb un ‘forro’ de cartolina color cru. Tot això t’ho dic perquè entre les tapes i el ‘forro’ no et serà difícil de deixar-m’hi una nota. Els horaris de la Biblioteca són: matí: 11-1; tarda: 5-9; dissabte: 10-1.

Resumint: no t’escriuré més perquè, és clar, temo que et pugui haver creat algun problema. Si fos així, prou.

Adeu Miquel».

El 19 de maig ella hi deixa una nota i ell li torna a escriure cartes (…)

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ