Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

‘La Perla Negra’ catalana va ser assaltada per pirates després de naufragar

Com en una història de Jules Verne, saquejadors en llanxa van rapinyar el veler barceloní embarrancat a l’escull de Salmedina, davant del far de Chipiona

Unes persones s'apropen al veler 'Capitán III' a l'escull Salmedina, Cádiz.
Unes persones s'apropen al veler 'Capitán III' a l'escull Salmedina, Cádiz.

La notícia que el veler Capitán III —amb el sobrenom de La Perla Negra quan navegava en format canalla— va naufragar la nit del passat 7 d’abril davant de Chipiona, ha causat la natural consternació a Barcelona, i és que al Club Nàutic de la ciutat el vaixell i el seu capità, Javier Herrero, que és també el meu cunyat, són molt coneguts i apreciats. Sobre el dramàtic succés –tot i que cal donar les gràcies per dues circumstàncies: una, que tot i que el naufragi va ser molt aparatós ningú va patir danys, i dues, que jo no fos a bord, com estava previst– s’han anat revelant detalls, alguns de sorprenents fins al punt de ser dignes de novel·la de Jules Verne.

L’embarcació, un magnífic transoceànic de 16 metres dissenyat pel prestigiós Dominique Presles, va xocar contra la perillosa pedra o tenassa de Salmedina, un escull davant de Chipiona, Cadis, prop de la desembocadura del Guadalquivir, que constitueix un famós obstacle per a la navegació, sobretot si t’hi acabes enfilant. L’escull, que queda perversament amagat per la plenamar, ha estat històricament una trampa mortal per a les naus (avui dia en naufraguen dues l’any), incloent-hi galions, cosa que conferiria especial pedigrí a l’accident del nostre veler i concordaria amb el seu sobrenom pirata. Algunes parts del vaixell estan ara submergides al costat de canons i altres restes històriques.

Pel que sembla, la pedra de Salmedina es trobava unida a terra ferma en l’Antiguitat (ara és a més de dos quilòmetres de la costa) i s’hi havia instal·lat població romana, que hi van aixecar un primer far, probablement el que va donar nom a Chipiona, Caeponis Turri (avui el cèlebre far del lloc és a la punta del Perro), molt abans que s’hi construís el mausoleu de Rocío Jurado. La pedra està senyalitzada amb una balisa (D-2350.4) amb dues bandes negres i grogues i llum blanca, però hi ha crítiques a la seva efectivitat i, de fet, s’ha creat una plataforma per demanar que Salmedina se senyalitzi millor.

El Capitán III/ La Perla Negra va pujar sobre l’escull de nit amb mar agitada i una tripulació de set persones. La col·lisió va ser terrible, va caure el pal (que va inutilitzar el bot salvavides) i el vaixell va quedar escorat sobre les pedres amb el casc en l’aire. La descripció que en fa el Javier és digna, a la seva manera, del poema de Gerard Manley Hopkins sobre el naufragi el 1875 en un banc de sorra de la desembocadura del Tàmesi del vapor Deutschland,en el qual van morir, entre molts altres passatgers, cinc monges franciscanes exiliades: “I va impactar amb la proa sobre el banc, i amb tot el seu pes, la quilla; les rompents rodaven el casc amb un estrèpit tosc; / les lones i la brúixola, el timó i l’hèlix / immòbils, inútils. Tot això va patir” (…) “Llargues hores el van veure gronxar-se amunt i avall / a través de l’escuma volàtil, què podia fer / contra l’embat del vent i de la mar?”. Un primer intent de rescat per mar va resultar infructuós i finalment es van evacuar els passatgers, en una “impecable” —ressalta el capità— operació, mitjançant un helicòpter de Salvament Marítim.

El veler, damunt de l'escull.
El veler, damunt de l'escull.

I ara ve el més fort. Quan l’endemà els nàufrags, que havien sortit amb el que duien a sobre, van aconseguir tornar al veler embarrancat i semidestrossat per recuperar les seves possessions i estudiar la situació, es van trobar diverses persones que l’estaven saquejant. Pel que sembla, ja havien fet almenys un altre viatge des de la costa per arreplegar qualsevol cosa de valor que hi hagués a bord. Les visites a Salmedina són habituals quan hi ha marea baixa, fins i tot s’organitzen concerts sobre l’escull amb música de Pink Floyd, que tenen un tema, Money, que hauria estat el més escaient l’altre dia. Quan el capità Herrero i els que l’acompanyaven (la meva germana havia declinat tornar a fer-se a la mar, cosa que és ben comprensible) van arribar al vaixell, els pirates ja estaven carregant al seu bot les maletes dels viatgers. “Els vam retreure la seva conducta, però eren joves, se’ls veia forts i eren al seu terreny; hi havia poca cosa a fer, es van limitar a tornar-nos algunes coses”, m’explica el Javier. De la nau ja havia desaparegut equipament electrònic, roba de navegar, i elements nàutics. Efectivament, sembla increïble que hi hagi gent que es dediqui a aprofitar-se de la desgràcia aliena. La ràbia que fa veure com un paio se t’endú la maleta apel·lant a la llei del mar. Només et queda arribar a les mans o pensar que almenys tu has llegit Conrad.

En última instancia, entre allò robat i espatllat, es va poder recuperar ben poca cosa. L’esplèndida i abundant biblioteca de temes navals havia retornat al seus orígens aquàtics i flotava a la cabina, més enllà de tota salvació. Per sort el Javi ja feia temps que havia tret el retrat dedicat de l’emèrit de la cabina i l’havia instal·lat al lavabo de casa.

Des del punt de vista literari, som als predis d’El faro del fin del mundo (1905), de Verne, la inoblidable novel·la d’aventures sobre uns pirates capitanejats pel sinistre Kongre que capturen un far magallànic (inspirat en el de l’illa de San Juan de Salvamento, a la Terra del Foc), per, apagant-lo, provocar naufragis i apoderar-se de les càrregues. L’activitat dels wreckers, que vivien del que salvaven dels naufragis, era habitual en indrets com els illots de Florida, Devon i Cornwall; l’ocupació entrava en el terreny directament criminal quan s’atreien els vaixells amb paranys perquè encallessin, i sobretot era molt de recriminar quan mataven els supervivents, cosa que els saquejadors de La Perla, s’ha de reconèixer, van tenir el detall d’estalviar-se. Al cinema (La luz del fin del mundo, 1971) el dolent era Yul Bryner, enfrontat a l’abnegat supervivent de la dotació del far, Will Denton (Kirk Douglas), a l’original el xilè Vásquez. El far cinematogràfic va ser construït al cap de Creus, però ja no existeix: el van tirar a terra, tot i que amb polèmica, el 1998, o potser se’l van endur els saquejadors.

Recuperació del casc del veler 'Capitán III' davant de Chipiona.
Recuperació del casc del veler 'Capitán III' davant de Chipiona.

Després de diverses peripècies i negociacions dignes de l’illa de la Tortuga i el Nassau de Black Sails, el veler es va poder reflotar precàriament amb danys al casc i sense orsa), carregat en un vaixell i transportat fins al port. Des d’allà, en un camió, el van enviar per carretera fins a Ferrol, que mira que és lluny de Chipiona, per avaluar què calia fer-ne. Es dona la circumstància que Ferrol és el lloc d’origen de la meva família Antón, una llarga saga de militars marins, amb membres il·lustres i plançons catalans de prudent secà com jo. El vaixell accidentat és ara a l’acreditada drassana Blascar, esperant una decisió sobre el seu destí. Tornarà a navegar? “Soc optimista, però s’han d’arreglar moltes coses, ha patit molt, pobre, i tot va sumant”, diu el Javier. Jo he proposat transformar-lo en corsari, embarcar-hi artilleria, reclutar una tripulació soferta (aquesta vegada me n’hi vaig, segur que no s’enfonsa dues vegades) i un cuiner coix, rebatejar-lo Almirante Antón i tornar a Salmedina per la porta gran, a reclamar les maletes. Valdrà una morterada retornar-lo al mar, però a més de l’assegurança es pot fer un crowfunding amb tothom que hi ha navegat, que és mitja Barcelona. Després de l’aventura, La Perla Negra s’ho mereix tot.

La història té una coda. La meva primera crònica d’urgència sobre el naufragi, per a la qual em vaig esforçar a insuflar ecos de Conrad, Melville i El barquito chiquitito, va ser desqualificada desconsideradament per una amiga del capità amb la frase: “El periodista és el teu cunyat?, és una mica malcarat, no?”. Espero que aquesta segona entrega no la reafirmi en la seva opinió, però no tinc gaires esperances.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ