Selecciona Edició
Connecta’t

La mirada crítica de l’artista

Jorge Ribalta fonamenta la pràctica documental en una base conceptual sòlida, i fusiona la seva obra com a fotògraf, comissari i historiador amb la preocupació per les mutacions urbanes radicals

'La Dalia Blanca' és el primer impuls documental de l’artista i crític.
'La Dalia Blanca' és el primer impuls documental de l’artista i crític.

Aparentment ens trobem davant d’un carrer deshabitat. El primer terç borrós de la imatge fa que en un primer moment ens concentrem en la franja central. Un munt de brutícia resta caòtica sobre la vorera: papers, fustes, un fragment d’una finestra, o potser una porta d’un moble vell. És aquest tros de porta el que ens fa pujar breument els ulls i una ombra que no sabem d’on ve ens dirigeix directe cap una pintada que diu: “La Dalia Blanca”.

La Dalia Blanca no només és el nom d’una antiga floristeria del Barri Xino de Barcelona, sinó que també és el títol que Jorge Ribalta (Barcelona, 1963) tria per emmarcar una sèrie de fotografies que durant quatre anys, entre el 1999 i el 2002, fa d’un seguit d’espais que esperen a morir en silenci. Es tracta d’escenificacions d’alguns carrers en procés de desaparició per l’operació urbanística de l’obertura de la rambla del Raval. L’artista, basant-se en fotografies que fa prèviament del barri, crea un conjunt de maquetes i decorats de paper i cartró que més tard torna a fotografiar. “S’estableix així una ambigua cadena de versemblança, basada en el trànsit de l’objecte a una fotografia i, posteriorment, a un objecte que s’assembla al referent de la fotografia original i de nou a una altra fotografia”, explica el crític John Roberts al seu assaig La interiorización de la abstracción. El fet de mostrar-nos el carrer de la Cadena (ara desaparegut) o el carrer Marqués de Barberà abans de la seva modernització, en forma de decorats buits que traspuen pèrdua, ens fa reflexionar sobre qui ocupava històricament aquests escenaris: una classe treballadora que ara es veu desplaçada.

La seva fotografia no s’entén sense la seva activitat en el camp cultural com a comissari d’exposicions, crític i historiador

Segurament aquesta sèrie no és la més representativa de les que s’han pogut veure en la retrospectiva Todo es verdad. Fic­ciones y documentos (1987-2020), que la fundació Mapfre de Madrid ha dedicat a Ribalta aquests darrers mesos i que ha reunit tres dècades de pràctica de l’artista, crític, comissari i investigador català. No obstant això, La Dalia Blanca destaca no només perquè és el primer impuls documental de Ribalta, sinó perquè concentra un seguit d’aspectes que seran recurrents en la seva obra: la pràctica documental amb una base conceptual sòlida, la fusió de la seva obra com a fotògraf, comissari i historiador, i la seva preocupació per les mutacions urbanes radicals.

Hem d’entendre que, abans d’aquest treball, Ribalta centra la seva obra en la crítica a la representació, un debat present als anys vuitanta, en l’època prèvia a la fotografia digital. Així, durant onze anys, amb una càmera de gran format i a partir de l’escenificació fotogràfica amb miniatures a l’estudi, explora, des de la poè­tica, la capacitat de la fotografia per reflectir la realitat d’una manera objectiva. És l’època en què construeix imatges ambigües, acostant-se molt als objectes que fotografia, esborrant-ne l’escala i tot rastre d’escenificació, per ­crear una sèrie d’atmosferes, paisatges i escenes, que tot i ser fabricades no els falta veritat.

Capficat encara en el desmuntatge de la transparència de la fotografia, el 1999 s’incorpora com a responsable de programes públics al Macba, càrrec que ocuparà fins al 2009. És impossible entendre el treball de Ribalta com a fotògraf sense tenir en compte també les seves altres activitats en el camp cultural, com a comissari d’exposicions, crític i historiador de la fotografia. De fet, és treballant al Macba que inicia la seva reflexió sobre el document.

Ribalta explica que seguir el camí de la crítica al realisme implicava renunciar al que, per a ell, és la gran aportació de la fotografia a la cultura moderna: “El principi de realitat, d’objectivitat i materialitat de les coses, és a dir, el principi documental”. L’artista defensa que s’ha de seguir mantenint vigent aquesta gran aportació de la fotografia que ens permet entendre, discutir i jutjar.

El 1999 mateix, com a comissari de l’exposició del MNAC El carrer. Joan Colom a la Sala Aixelà, 1961, començarà a resseguir amb Colom l’antic Barri Xino que “el fotògraf que feia el carrer” va retratar als anys seixanta. És així com, amb La Dalia Blanca, Ribalta busca introduir elements documentals en les seves escenificacions. O, dit d’una altra manera, s’endinsa en el terreny documental de la manera que havia fotografiat fins llavors: a través de decorats en miniatura.

A partir de llavors, Ribalta estreta les distàncies entre la pràctica fotogràfica i les investigacions com a historiador, teòric i comissari de fotografia, i comença una sèrie de treballs on desenvoluparà fotogràficament la cultura documental, cosa que el 2001 ja va explorar amb el comissa­riat de l’exposició Procesos documentales. Imagen testimonial, subalternidad y esfera pública a La Capella-Macba. Ribalta es llança de ple a la tradició documental tot mantenint l’interès per fotografiar llocs de Barcelona en procés de transformació que inicia amb la sèrie La Dalia Blanca. Així, a partir del 2005 l’artista fotografia zones com el barri del Poblenou, el Fòrum o la plaça de la Gardunya amb un interès clar per documentar el procés de substitució física del passat pel futur. De fet, amb el fracàs del Fòrum de les Cultures del 2004, Ribalta es proposa enfocar la seva obra a mode de crítica de les polítiques d’autopromoció d’aquella Barcelona que s’havia de posar guapa.

És llavors quan Ribalta avança en el seu estudi sobre els fenòmens urbans i comença la sèrie Sur l’herbe, amb què al·ludeix al nou paper de les indústries culturals en l’economia urbana. Durant quatre anys consecutius, l’artista retrata el públic del Sónar (quan es feia al costat del Macba) i el converteix en el veritable espectacle del festival. Així, fent una picada d’ullet al famós Le Déjeuner sur l’herbe, d’Édouard Manet, una multitud de joves seminús jeuen sobre la gespa, en aquest cas artificial i envoltada de burilles, fullets i gots de plàstic. “Un públic que es desperta i s’autocontempla en l’interior del recinte tancat del festival, com en una gran kermesse postmoderna que suggereix un camp de refugiats exclusiu per a la jove elit cosmopolita”, defineix el mateix autor. Aquest serà el primer treball de Ribalta enfocat a la indústria cultural moderna, una via que explorarà des de llavors fins l’actualitat.

L’essència crítica de la mirada de Jorge Ribalta la podem aplegar en aquests carrers buits de La Dalia Blanca. Una mirada que ha anat madurant al llarg de més de trenta anys i una quinzena de projectes que conformen una carrera clarament marcada per la seva activitat teòrica i curatorial; però que, al mateix temps, ha operat com una arma de doble tall, realçant i alhora amagant la seva pràctica fotogràfica. Com es pot entendre, sinó, el poc coneixement a Catalunya d’aquest artista total?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ