Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA | EVA FRANCH

Eva Franch: “Ara tenim una muralla a Barcelona i no és de pedra, és de cotxes”

L’arquitecta i comissària del Festival d’Arquitectures Model defensa que la ciutat no està en decadència, està sent ella mateixa: produint noves idees i sent crítica, esdevenint un laboratori

Franch creu que els arquitectes del futur no faran edificis, sinó que els reconstruiran.
Franch creu que els arquitectes del futur no faran edificis, sinó que els reconstruiran. EL PAÍS

Eva Franch sempre intenta tirar muralles allà on va. Una arquitecta i professora viatgera, que no es planteja mai el futur i està decidida a no estancar-se. Els seus llibres són al delta de l’Ebre. I on són els seus llibres, assegura, hi ha casa seva. Franch, nascuda el 1978 a Tortosa, va ser triada el 2010 per un jurat internacional entre 72 candidats a dirigir l’Storefront for Art and Architecture. De Nova York va saltar a Londres, on es va convertir en la primera dona al capdavant de l’Association School of Architecture. Aquesta etapa es va acabar, i ho explica: “Hi vaig estar dos anys. I tot va passar en dues setmanes, al mig de la pandèmia. De vegades hi ha veus més conservadores que els costa d’entendre que una dona catalana, d’una certa edat, pugui estar al capdavant d’una institució. M’ho vaig passar molt bé i vaig transformar moltes coses”. Ara recala a Barcelona, la ciutat convertida en la seva base, per comissariar Model, el Festival d’Arquitectures.

Pregunta. Barcelona està en decadència?

Resposta. A Barcelona hi ha una cultura crítica molt saludable, però no s’ajusta ni a la percepció global de la ciutat ni a la realitat. És veritat que hi ha moltes coses que es podrien fer millor, i per això trebalem tots. Estic a Nova York, a Princenton, a Harvard, i tothom em pregunta: “I a Barcelona… això de les superilles com ho heu fet? Sembla increïble”. Arribes aquí i trobes gent crítica, i això és una gran demostració que Barcelona és un laboratori. Tenim una gran cultura arquitectònica i artística i hi ha una gran producció d’innovació. No crec que Barcelona estigui en decadència, està sent ella mateixa: produint noves idees i sent crítica.

P. Llavors, no pensa que Ada Colau s’està “carregant” Barcelona amb l’urbanisme tàctic?

R. Diumenge, anant a fer una entrevista a la ràdio, vaig agafar un taxi, i el taxista diu: “És que aquesta dona ens ha ficat la marató pel mig de la ciutat”. I li dic: “Però la marató sempre ha anat pel mig de la ciutat”. I ell contesta: “No, no. Abans anava per les costes del Garraf”. Li vaig preguntar quants anys feia, i em va contestar: “No ho sé, però m’ho han dit”. M’encanten els taxistes, perquè tenen una percepció de la ciutat que de veritat no sé d’on surt, alguns tenen un gran coneixement i d’altres, cap connexió amb la realitat. Sempre parlo amb taxistes a totes les ciutats on vaig, perquè són la base del coneixement comú. Entenc que es pot ser crític, però també crec que hi ha un acarnissament sobre les figures de lideratge que encarnen nous valors, nous principis, noves ­idees de com fer ciutat, i que aquestes qualitats no són ben rebudes per una socie­tat que encara és molt conservadora. Ho volen, estem d’acord amb els valors, però no saben com arribar-hi. L’urbanisme que s’ha fet a la ciutat també ha respost a les emergències que ens hem trobat. Barcelona ho ha fet d’una manera molt ordenada, molt precisa, i amb molta generositat de cara al ciutadà.

P. S’ha d’expulsar el cotxe de la ciutat?

Calen nous models de mobilitat,
i la gestió de l’entretemps és difícil. L’arquitectura és lenta,
la política és curta

R. Durant aquestes mesos hem fet un projecte d’audioguies per les rondes de Ciutat Vella i de l’Eixample i he après moltíssim amb arquitectes i agents de la ciutat. Recordàvem el concurs del 1852 de què fer amb Barcelona i que va guanyar un metge amb la proposta “Abajo con las murallas”. I les muralles es van tirar a terra, i ara allà hi tenim el circuit del festival. Quan camines llegint la ciutat, t’adones del soroll, la presència del cotxe, ara tenim una muralla que no és de pedra, és de cotxes. I el més evident és dir: “Abajo con las murallas”. Cada matí, quan m’aixeco, miro la qualitat de l’aire, una qüestió fonamental per entendre on vull viure. El cotxe no s’ha d’expulsar, senzillament hem de fer que la ciutat tingui una xarxa. Però no podem tenir unes muralles de pol·lució i soroll que tampoc solucionen els embussos. S’han de fer nous models de mobilitat, però cal temps, i la gestió de l’entretemps és molt difícil. L’arquitectura és molt lenta, la política és molt curta.

P. És arquitecta però no té obra pròpia. Com és això?

R. Tinc dos edificis visats al Col·legi d’Arquitectes. La primera casa que vaig fer va ser la casa de ma germana, després la d’un veí, i vaig fer molts projectes. La meva obra ha anat canviant, agafa una altra forma. En aquest festival no soc només comissària, en realitat és una conversa. Quina és la meva obra? La meva obra és ajuntar gent per produir esdeveniments, idees, que ens ajudi a fer el futur de la ciutat. L’experimentació sempre ha estat la meva obra.

P. Què els diu als joves arquitectes?

R. Soc una gran optimista. No importa el que estudiïs, sinó el que vulguis fer. Cada dia, quan arribo a classe, els pregunto quina és la seva obssessió aquesta setmana, i quan acabo pregunto: què has après avui? La relació entre l’obsessió personal i l’aprenentatge és l’essència de com ens posicionem com a ciutadans. Com la societat ens dona etiquetes és una reducció d’una construcció d’una societat a través de títols, de responsabilitats civils, de formes d’acció, però en realitat el que el futur necessita són menys etiquetes i gent amb més capacitat d’entendre el que cal al món. Hem de crear espais pedagògics d’aprenentatge que ens ajudin a saber com canviar les coses. L’arquitectura és una de les gran disciplines, i n’engloba moltes altres, però a més és una disciplina canviant. De la gent que s’acaba graduant, molt pocs acaben construint. L’arquitecte del futur no farà edificis, els reconstruirà. Ser arquitecte és connectar gent, canviar l’empremta ecològica d’un edifici, és reconduir les formes en què circulem en un territori… ressituar, replantejar. Som responsables de les generacions futures, estem construint el futur de gent que no ha nascut.

P. La clau és l’educació?

R. L’educació és un gran vehicle, però també ho són la curiositat, la comunicació, la generositat… ensenyar és un gran espai d’intercanvi. La idea que el coneixement només passa dintre dels murs de la universitat és obsoleta. El problema és que de vegades les escoles s’han convertit en models de negocis i no d’idees. Necessitem que la gent, més que voler col·leccionar màsters o títols, vulgui col·leccionar etiquetes de transformació i espai d’accions. Ens haurem d’inventar una nova forma de reconeixement.

P. Buscava un lloc per ser lliure. L’ha trobat?

R. Barcelona n’és un. Aquest festival ha sigut una gran oportunitat. Venia a escriure però vaig dir que sí.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ