Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA

Tal faràs, tal Alcarràs

A la cinta de Carla Simón, la llengua emprada no és l'habitual dels mitjans

Una imatge d''Alcarràs'.
Una imatge d''Alcarràs'. EL PAÍS

Poc ens ho pensàvem, que el debat sobre la cinta de Carla Simón guanyadora de l’Os d’Or giraria al voltant dels subtítols; senzillament no ho hem vist venir, estàvem convençuts que ens asseuríem a la butaca a gaudir d’una obra mestra sobre el nostre salvatge oest (el terme és de Vidal Vidal), aliens al fet, d’altra banda indiscutible per als que en formen part, que com qualsevol altre producte de l’audiovisual Alcarràs s’havia de sotmetre a les lleis d’una indústria i un mercat. Abans a ningú li passava pel cap que una pel·lícula en català pogués dur subtítols en castellà, mentre que ara a alguns ni els passa pel cap que pugui no dur-ne.

Projectar ‘Alcarràs’ amb subtítols en castellà és servir-se d’una posició de poder davant d’un públic captiu

Érem uns quants, inclosos catalanoparlants de tota la vida, que en algun moment de la projecció ens vam girar per preguntar a l’acompanyant “què ha dit ara?”. Durant anys hem estat exposats, a través de mitjans públics i privats, a una llengua estàndard que ha aplanat del tot la variació dialectal, fins al punt que l’expressió d’una llengua no estàndard espontània (i tampoc tant, perquè una pel·lícula no deixa de ser una mediatització) genera sorpresa i comporta pèrdua de significats. És l’efecte que va provocar Marta Rojals amb Primavera, estiu, etcètera, per bé que la literatura et permet tirar enrere i anar al diccionari quan cal. Potser això no és prou per justificar els subtítols, al capdavall els dèficits de comprensió són puntuals i el fil del relat es segueix perfectament, però faríem bé de redefinir el model de llengua de l’audiovisual per garantir mínimament la difusió de la variació; els últims anys només hem sentit la ela geminada a les cançons d’Antònia Font.

La pregunta que convé fer-se, ara, és si la variant dialectal d’Alcarràs és prou singular com per demanar subtítols, una possibilitat que els exhibidors deuen haver trobat imprescindible. I en el cas que concloem que sí, que calen els subtítols, potser faríem bé de plantejar-nos que fossin en català mateix. A Itàlia no en tenen dubtes, les pel·lícules rodades en dialecte duen subtítols en italià estàndard –més que res perquè allí els dialectes són tan diferents que no es pot assegurar la mútua comprensió–, però ens havíem trobat el mateix recurs amb Roma, d’Alfonso Cua­rón, feta en el castellà de Mèxic i distribuïda a Espanya amb subtítols en espanyol peninsular. Per descomptat, els ultrancers espanyolistes van posar el crit al cel, però ja m’agradaria veure’ls si l’alternativa fos la distribució amb subtítols en anglès. L’exhibició d’algunes còpies amb subtítols en català obriria les portes del cinema a públics que en queden fora, com ara els aprenents de llengua –que potser no en saben prou per seguir el Quimet– o les persones amb sordesa.

Si bé pot ser útil disposar de còpies d’Alcarràs en català, distribuir-la en castellà per exemple a Tàrrega és una majúscula demostració de menyspreu. O no informar de quina versió veuràs i trobar-t’ho a la primera escena. És servir-se d’una posició de poder davant d’un públic captiu, i se n’ha dit, amb encert, humiliació. La guanyadora de l’Os d’Or és a les mans d’unes empreses, les distribuïdores, que incompleixen sistemàticament la llei de l’audiovisual de Catalunya reduint les cintes en català a nivells irrisoris, i que quan les projecten ho fan en les pitjors sales i els pitjors horaris. Per bé que han tingut la decència de no distribuir còpies doblades en castellà a Catalunya, no és difícil trobar-ne a València, on la varietat dialectal és més propera a Alcarràs que no pas la de Girona. La indústria no hi creu, en el català: basta veure com a l’Escac el català s’ha convertit en llengua exòtica, o com als premis Gaudí el que defineix el concepte cinema català no és pas la llengua de la producció, sinó l’origen dels diners invertits.

El cinema, a Catalunya, rep ajudes públiques. Potser seria hora que les ajudes fossin condicionades a la distribució que se’n pensi fer en acabat, no fos cas que les obres mestres acabin sotmeses a les lleis del salvatge oest.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ