Selecciona Edició
Connecta’t
POSTALS / VALÈNCIA

Ruta del bakalao sense espines

L'eferverscència cultural de l'anomenat “so València” va quedar eclipsada per l’estigma social, però l'exposició a l'IVAM demostra que la ruta del bakalao ja és cultura oficial

A les nobles sales de l’IVAM de València, una exposició reivindica l’art gràfic sorgit als anys vuitanta i noranta en aquell impressionant fenomen social que va transformar la nit valenciana.
A les nobles sales de l’IVAM de València, una exposició reivindica l’art gràfic sorgit als anys vuitanta i noranta en aquell impressionant fenomen social que va transformar la nit valenciana. EL PAÍS

Anem a ser reduccionistes: els valencians patim dues llegendes negres importants. La que embruta la família Borja –per culpa de Victor Hugo, Dumas i Donizetti– no hi ha manera d’extirpar-la. No estava bé que un grapat de valencians dominaren Roma i la cristiandat a l’inici del Renaixement, i aquell atreviment irrepetible ens costarà un peatge etern. Ara bé, ens queda un consol. La segona llegenda negra s’està esvaint. La ruta del bakalao ja és cultura oficial.

A les nobles sales de l’IVAM de València, una exposició reivindica l’art gràfic sorgit als anys vuitanta i noranta en aquell impressionant fenomen social que va transformar la nit valenciana. Són cartells, serigrafies, programes, entrades, invitacions, pegatines i dissenys multiformat que van irrompre a les discoteques que emergien entre els arrossars dels voltants de València com a laiques catedrals nocturnes. Els dissenys desprenen la modernitat trencadora d’artistes com Paco Bascuñán i Quique Company, Sento Llobell o Micharmut, i també de creadors com Paco Roca, Mariscal o Francis Montesinos. Aquella imatge gràfica era pura avantguarda europea, com la música que punxaven els discjòqueis del denominat “so València”. Tanmateix, tota aquella eferverscència cultural va quedar eclipsada per l’estigma social. La droga, sobretot, i una llibertat excessiva –insuportable per al sistema de modelat en sèrie que reaccionava al postfranquisme– van somoure la llegenda negra. Calia condemnar la ruta (això sí: visca la Movida oficial). Calia oblidar la ruta del bakalao valenciana. Damnatio memoriae. Encara que fora inoblidable i matèria de nostàlgia per a la generació que la va gaudir i que hui fa running, paga la hipoteca i té els fills criats.

Al seu magnífic llibre En èxtasi, Joan M. Oleaque –periodista, escriptor i professor de Periodisme– ha definit millor que ningú aquella revolució contra el no-res, nascuda del no-res i abocada al no-res. Fou un mirall de fugida. Un simulacre. En paraules d’Oleaque, l’única revolució possible per a una generació postrevolucionària. Una generació de joves –estudiants o treballadors– que van tallar amb el món real que vivien de dilluns a divendres per abraçar, cada cap de setmana, un hedonisme pur fet de música, ball i tribu. Un viatge que començava divendres de vesprada i s’allargava fins la matinada del dilluns en els casos més extrems. El temps suficient per ser una altra persona en una realitat paral·lela. Per escapar a la mediocritat. Per viure la vida somiada. Per evitar el desencís.

Amb l’exposició a la retina, pense en les concomitàncies entre la Ruta del Bakalao i el model d’oci nocturn de la joventut actual. En les drogues que ara es queden als dits, en forma de pantalla, sense necessitat de ser ingerides. En la necessitat d’evasió a un món irreal anomenat Instagram. En el mirall de fugida a unes perspectives ordinàries. En quina nostàlgia deixarà el TikTok en els joves de hui. Pense en tot això i em quede mirant, embadalit, el logotip de l’ACTV.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >