Selecciona Edició
Connecta’t

Lluís Flaquer: “El periodisme esportiu viu una sobreexcitació”

El periodista, locutor de ‘Carrusel deportivo’, ha rebut una menció d’honor dels premis de Ràdio Associació per “l’ús acurat del llenguatge”

Flaquer reconeix que sembla que t’obliguin a posar-te en posicions més extremes. M. Minocrirn
Flaquer reconeix que sembla que t’obliguin a posar-te en posicions més extremes. M. Minocri EL PAÍS

Lluís Flaquer (Barcelona, 44 anys) té una llibreta on apunta pensaments i idees que després fa servir durant les seves narracions del Barça al Carrusel deportivo de la Cadena Ser. Fa 18 anys que és locutor i admet que cada cop que es posa davant d’un micròfon sent una barreja de neguit i vertigen que el continua estimulant. No amaga el seu barcelonisme, però defensa l’objectivitat dels periodistes, encara que admet que últimament l’ofici deriva cap als extrems. Defensa els matisos, i per això ha rebut una menció d’honor dels premis de Ràdio Associació per “l’ús acurat del llenguatge, esquivant tòpics i sobretot el llenguatge bèl·lic o expressions ordinàries i masclistes que sovint encara perduren”.

Pregunta. Un narrador apel·la a la informació o a l’emoció?

Resposta. És un equilibri. Jo haig de ser fidel a la informació i explicar el que passa, però alhora necessito empatitzar amb l’oient. Haig de posar-me en el seu lloc i transmetre el que sent en aquell gol o situa­ció de partit. Aquest és el repte principal. No puc no transmetre molta emoció en un gol que a casa fa que l’oient es torni boig; ni embogir quan un gol no genera res.

P. És bo que l’oient sàpiga de quin equip sou?

R. No em sembla dolent. Si dic obertament que soc del Barça, això no ha de restar objectivitat al que passa.

P. Es pot ser objectiu davant un escenari que desperta passions en un mateix?

R. Pots i has de ser-ho. Hi ha una vinculació emocional. Narrar el 4 a 0 a Anfield va fer mal, perquè no ens ho esperàvem, però això no vol dir que aquell dia no hagis de ser altament crític amb el que passa.

P. Com es prepara un partit?

R. M’agrada molt llegir la premsa. El meu dia a dia m’obliga a seguir l’actualitat. Però quan narro un Barça-Betis per a Carrusel, em dec als oients de tots dos equips i no puc evidenciar que no controlo tant el Betis. Necessito informar-me, llegeixo la premsa local per saber on hi ha debats o quins punts de tensió existeixen. No hi ha res pitjor que veure que passa alguna cosa a l’estadi i no saber-ho interpretar.

P. Les narracions d’un gol es poden assajar?

R. Ramon Besa sempre diu que es posa en diferents escenaris. Jo també. A vegades apareixen frases, i te les apuntes, però no vaig amb un paper escrit als partits. Si estàs inspirat te’n recordes, però no vas a buscar la pàgina on tenies aquella frase apuntada. En l’últim partit [contra el Mallorca], amb el retorn d’Ansu, pensava que si marcava la narració podia estar lligada a la idea que aquesta recuperació sigui la definitiva per al jugador, la bona.

P. Quan apareixen aquestes frases?

R. Depèn. A tot arreu i molts cops a la moto. A vegades parlo sol i m’imagino situa­cions de partit durant els trajectes. Potser algun cop he assajat un gol mentre conduïa, però hi ha situacions que no pots anticipar.

P. A Messi no se l’anticipava.

R. Messi destrossava qualsevol intuïció. Et superava i feia coses inimaginables. Però mira, la famosa “paràbola de Déu” amb el Liverpool la tenia apuntada a la llibreta des de feia temps. Va quedar en l’oblit, i de sobte, aquell dia va venir l’espurna amb el gol de falta. Aquella expressió va funcionar bé.

P. Alguns gols fan més il·lusió.

R. Tinc molt bon record del gol de Neymar a la final de la Champions de Berlín, el 2015. Es van donar tots els condicionants: jugar una final, patir contra la Juventus i marcar en l’últim sospir per ser campió. Sempre havia pensat que en una final estaria bé incorporar fragments de l’himne durant la narració, potser barrejant català i castellà, i així ho vaig fer.

P. Va haver de canviar de llengua.

R. I m’ho vaig haver de preparar molt. Jo soc catalanoparlant. Era el 2010, i aquell estiu me’l vaig passar dibuixant camps de futbol i escrivint les zones de cada espai en castellà, buscant sinònims i escoltant locutors en castellà. Em va costar: alguna catalanada queda a l’hemeroteca. Estava narrant en castellà, i de sobte vaig passar al català. “El balón es para Pedro, que creua la pilota i remata fora”. Encara ho recordo. Va ser en un partit contra el Panathinaikos, però al Carrusel en vam fer broma.

P. Existeix l’escola de ràdio en català i l’escola en castellà?

R. Crec que sí. Hi ha diferències, però també hi ajuda el format. Al Carrusel hi passen més coses alhora i hi ha més focus d’atenció. L’estructura catalana està focalitzada en un únic partit, i el ritme és més pausat. Carrusel t’obliga a estar amb un to molt alt. En català m’he fixat sempre en Puyal, Bernat Soler i Joan Maria Pou. En castellà, en Manolo Oliveros, Alfredo Martínez o Carlos Martínez.

P. Per què es vincula l’esport amb la guerra?

R. Es trasllada el símil a la batalla i la guerra. Al combat i a la idea que sempre hi ha un vencedor i un derrotat. És massa senzill.

P. El periodisme ha derivat cap als extrems.

R. Ara hi ha sobreexcitació. No en tots els àmbits, però sembla que avui tot estigui muntat així. Jo visc molt la dualitat Barça-Madrid, i a vegades sembla que t’hagis de posicionar, on els grisos no puguin existir, quan són molt necessaris. Ara sembla que t’obliguin a posar-te en posicions més extremes.

P. Des de quan creu que passa?

R. El duel Guardiola-Mourinho hi té un efecte directe. La fricció a la gespa va acabar a la resta d’àmbits, i potser no és necessari.

P. En pren consciència per evitar el llenguatge bèl·lic?

R. Ja no existeix en el meu dia a dia. Jo no el faig servir. Parlo amb naturalitat, com ho faria al carrer, però sí que hi ha frases que intento evitar: tòpics o expressions que apel·len a la testosterona.

P. Per ser periodista cal ser bona persona?

R. Potser si ets bona persona no pressio­nes tant; però m’agradaria pensar que es pot ser bon periodista i bona persona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ